L’escriptora catalana reflexiona sobre la condició volàtil i precària de l’habitatge, la qual fa que l’espai públic acabi convertint-se en un refugi. Tanmateix, afirma també que la ciutat té alguna cosa de presó quan no té límits precisos.

Espais Compartits va entrevistar Marina Garcés al maig del 2014, quan va visitar el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) per impartir la conferència «Desmarcar Barcelona». A l’entrevista, la filòsofa va citarJavier Pérez Andújar, que, en la seva conversa amb Espais Compartits i en referència als moviments socials que s’oposen als nombrosos desnonaments que pateix Espanya des de l’esclat de la bombolla immobiliària, havia sostingut que avui «el refugi és al carrer». Garcés secunda l’escriptor parlant de «la vulnerabilitat que té cadascú quan està sol a casa seva» i explicant que, quan l’habitatge es converteix en «un bé volàtil i precari», l’espai públic esdevé «un refugi on trobar-nos, on crear aliances i defensar-nos». D’altra banda, i en contrast amb la idea de «refugi», Garcés sosté que «la ciutat té alguna cosa de presó quan no s’acaba mai», quan no té límits precisos.