Reduir el nombre d’automòbils és clau per a aquesta reconquesta de l’espai, perquè de com menys asfalt disposin les rodes més terra s’allibera per plantar.

Per primera vegada en la història, hi ha més persones vivint en ciutats que fora. En un grapat de dècades, onades d’emigrants s’han instal·lat a les urbs, amb la qual cosa s’hi han afegit automòbils i soroll i desbocades emissions de CO2 i fregament d’asfalt i cables fins a provocar que una infinitat de dissenys urbans hagin quedat obsolets. Això vol dir que milers de ciutats han esdevingut insanes i, per tant, insostenibles. Així que, modificar la forma i la idea d’aquests grans i nombrosos focus de contaminació planetària hauria de ser, i sembla que està sent, una prioritat mundial.

Molts pensadors de l’espai assenyalen la ciutat compacta i verda com el model ideal. Compacta, perquè facilita una mobilitat àgil, i que els edificis no es desbordin al llarg de quilòmetres. I verda perquè és imprescindible procurar aire i passejos de qualitat als milers o milions de persones que coincideixen en aquests perímetres comprimits. A més, el canvi climàtic i les alertes periòdiques per pol·lució ambiental obliguen a actuar amb urgència. Però, com es pot oxigenar ràpidament i eficaçment unes estructures sovint hipercomplexes? Com se’n pot multiplicar l’espai verd? 

L’urbanisme tàctic està aportant solucions creatives en espais molt concrets i acotats, però l’emergència que vivim requereix intervencions com més homogènies millor perquè el canvi sigui sistèmic i no pas puntual. Alhora, cal actuar ràpid. Sembla una contradicció apel·lar al mateix esperit del que és “veloç” i que ens ha apropat a un punt de col·lapse, però la realitat és que ja hi ha solucions verdes a punt per implementar-se, projectes gens ni mica improvisats que s’han forjat durant anys, i només falta la voluntat d’aplicar-los… a fons.

La pandèmia, les evidències sobre els efectes del canvi climàtic i la cada vegada més palesa mobilització popular a favor de retocar certs models han provocat, per exemple, que en molt poc temps s’hagin activat iniciatives i mecanismes que fins ara només es consideraven com a possibilitat. Així, la meva ciutat ha passat de l’eslògan “Barcelona, posa’t guapa” a l’“Això no és un simulacre”, i una de les seves conseqüències pràctiques ha estat que el departament de parcs i jardins hagi contractat biòlegs per substituir els gestors que fins fa molt poc seleccionaven els arbres i les plantes metropolitans en funció de com n’eren, de bonics. Aquests ajustos comencen a reproduir-se en altres ciutats del planeta, on sembla assumir-se que és l’hora del que és autòcton, perquè, entre altres raons, les espècies locals s’adeqüen millor a la intempèrie local, duren més, consumeixen menys i contribueixen a pol·linitzar el seu voltant d’acord amb els cicles naturals de la vida.

Per administrar el verd, cal confiar finalment en certs científics que porten massa temps eclipsats —quan no directament marginats— per un imperi de l’automòbil que ha aconseguit imposar el seu univers artificial. L’opinió pública s’ha rendit a les màquines i ha desplaçat als marges plantes, arbres, animals, tot el món natural no humà, i l’ha convertit en alternatiu. Avui el propòsit no és pas eliminar els automòbils, però sí recuperar bona part de l’espai que els hem lliurat, entre altres coses, per respirar la natura més neta i més propera, tornant a familiaritzar-nos amb paraules “verdes” com rosa silvestre o ginesta, falciot o xoriguer, lledoner o xicranda.

Nomenar l’entorn defineix l’imaginari, i la nova aposta apunta que reconeguem com es diu una planta a més de la marca de l’últim descapotable. Aquesta recuperació de les paraules incumbeix les mateixes persones, que la febre de l’automòbil va relegar terminològicament a la condició de vianants. Vianant: “Persona que va a peu per una via pública”. En massa àmbits, ha prosperat la idea que la ciutat l’habiten vianants. Hi ha qui afirma: “Els vianants som…”. És a dir, hi ha qui accepta definir-se en funció de la seva relació amb el carrer en lloc de com un membre d’aquest tot meravellosament divers que és una ciutat, i que en l’origen es va denominar “ciutadà”.

Rescatar el ciutadà de la casella vianant és un objectiu filosòfic. De la mateixa manera que reubicar en la societat professionals com els biòlegs, zoòlegs, antropòlegs i companyia, que durant tant de temps han estat apartats al racó de les rareses malgrat que, com a analistes de la vida orgànica, saben i treballen per comunicar que les associacions entre éssers diferents són la clau de la vida. Que un sistema sa es basa en les dependències mútues i que el monocultiu del cotxe desequilibra l’ecosistema. O que les males herbes són bones.

El nou impuls verd urbà està fent que el glifosat i la podadora cedeixin davant de les bondats de les males herbes, i és que una gespa anglesa no atrau tanta biodiversitat com un pom de ginesta enjunglada. Per sobreviure saludablement cal concedir una certa llibertat a altres éssers.

Les solucions matusseres també estan sent desbancades per actuacions cada vegada més integrals que anteposen el pla de llarg recorregut a arranjaments immediats i, això sí, espectaculars com el que es va fer a Texas, on van voler contrarestar els terrenys contaminats per l’erosió del terra i els abocaments químics a base de paulònies, uns arbres japonesos capaços d’absorbir 21,7 kg de CO2 al dia i transformar-los en 8 kg d’oxigen. Com a mesura d’urgència pot semblar tolerable, però la paulònia no és altra cosa que un pegat artificiós que més aviat va servir per despistar sobre el canvi estructural que necessitava la ciutat.

El verd s’ha d’acceptar com un tot, no en forma d’empelt chic. Col·locant el verd adequat en els llocs pertinents, la ciutat “floreix”, perquè el verd crida més verd. Com més n’hi ha, més en volem. Però, abans que res, n’hi ha d’haver.

Reduir el nombre d’automòbils és clau per a aquesta reconquesta de l’espai, perquè de com menys asfalt disposin les rodes més terra s’allibera per plantar. I per passejar, jugar o distreure’s. Com s’estén la consciència que això no és un simulacre, els horts urbans es reprodueixen i hi ha qui està descobrint que els terrats verds, a més de crear una coberta que garanteix edificis tèrmicament aïllats a l’hivern i més frescos a l’estiu, esmorteeixen el so.

L’estratègia d’ocupar amb herba, arbres, plantes, qualsevol espai lliure, per petit que sigui, des de rases fins a parterres, està creant una malla de microclimes saludables que redueixen l’efecte illa de calor: a l’interior de Barcelona, la temperatura pot augmentar fins a 8 ºC respecte a enclavaments dels afores. I la presència de plantes s’eleva a la categoria d’encara més inajornable necessitat en saber que la ciutat ha passat de tenir cinc nits l’any per sobre dels 25 ºC entre el 2006 i el 2017 a suar-ne 21 nits el 2020, amb la qual cosa els experts han substituït el concepte de “nit tropical” pel de “nit tòrrida”.

L’abundància d’arbres crea, a més, corredors per a animals, que poden travessar la ciutat i arribar a altres paisatges recuperant itineraris que els havien estat vedats. Un exemple n’és la muntanya de Collserola, on la multiplicació de cases i urbanitzacions van anar tancant les sortides naturals, per exemple, dels teixons, que des de fa anys no poden dur a terme les seves clàssiques mudances a muntanyes veïnes. Una manera d’evitar aquests bloquejos és incentivar el verd legislant per impedir que s’edifiquin més immobles o fins i tot enderrocar-ne alguns.

La presència d’animals és la prova del cotó, la que determina fins a quin punt ens sentim part d’una “família” animal o pretenem redundar en el “meliquisme” de la nostra espècie, com si poguéssim prescindir de la resta. El moviment d’altres éssers, les olors i els sons que produeixen, estimulen al seu torn els nostres sentits, i ens permeten experimentar la humanitat d’una manera més completa. Només cal pensar en els nens. Com volem que despleguin la seva “humanitat”? En quines ciutats els volem educar? Una de les millors apostes que podem fer per ells és permetre’ls formar el seu instint amb un ventall d’opcions verdes que es despleguin diàriament al seu voltant, perfilant carrers que els permetin caminar-hi sols fent atenció a molt més que a automòbils i semàfors.

Ja hi ha normatives municipals i arquitectes que malden perquè més animals es desplacin per la ciutat i perquè molts dels que se’n van anar tornin a niar, refugiar-se, en indrets que un cop van habitar. Per això s’estan dissenyant edificis amb angles i fissures que ofereixin recer als ocells, alhora que s’articulen carrers i avingudes pensant en els esquirols, els gats, els ratolins que poden passar per aquí.

Horts, terrats i corredors verds, males herbes, edificis amb esquerdes òptimes i moltes altres opcions descontaminants comencen a coincidir en ciutats dissenyades per afavorir les influències mútues que multipliquin l’impacte de l’espai verd. El gran repte serà integrar-ho tot d’una manera fluida, i que les emissions derivades de la mobilitat no boicotegin els èxits. Una molt bona notícia és que ja hi ha un model concret que s’ha demostrat eficaç, es diu superilla.