Estat previ
A la dècada del 1870, diverses places madrilenyes es van cobrir amb belles estructures metàl·liques per convertir-se en mercats municipals. Una d’elles va ser la plaça de la Cebada, una de les més antigues de Madrid i dita així perquè el segle XVI els llauradors d’extramurs hi amuntegaven el cereal per separar-ne el gra de la palla. Des de llavors, la plaça va constituir un epicentre d’interacció social al popular barri de La Latina. A mitjan segle XX, però, els mercats vuitcentistes van ser víctimes d’un higienisme obtús que els considerava obsolets i que els va reemplaçar per nous edificis de formigó, molt més feixucs i tancats sobre si mateixos. El cas del mercat de la Cebada es va veure agreujat el 1968, quan a la nova construcció se li va adossar un poliesportiu municipal que va acabar d’ocupar el darrer tros lliure de plaça.Amb el tombant de segle, l’Ajuntament va promoure un pla de requalificació dels dos equipaments públics, que havien de tornar a refer-se per passar a ser gestionats per operadors privats. A l’agost del 2009 es va enderrocar el poliesportiu, però l’esclat de la crisi va deixar sense inversors la construcció del seu substitut. Un solar de 5.500 metres quadrats, enclotat i envoltat per una tanca opaca, va quedar a l’espera de millors temps al bell mig del centre històric. Al cap d’un any de silenci, el buit va ser objecte d’una instal·lació emmarcada dins el festival «La Noche en Blanco», que proposa periòdicament ocupacions efímeres de l’espai públic per reinventar la relació dels ciutadans amb Madrid. El solar va acollir un «bosc de pluja» i una piscina descoberta que, durant deu dies d’estiu, van ser l’alegria de La Latina.
Objecte de la intervenció
Mentre veien com la instal·lació efímera era desmantellada, alguns veïns van començar a demanar-se per què havien de renunciar a gaudir d’un lloc que els pertanyia mentre l’Ajuntament no complia la seva promesa d’aixecar-hi un equipament públic. Residents de totes les edats, pares d’escoles properes i col·lectius de joves arquitectes es van aplegar sota el nom d’«El Campo de Cebada» amb el repte de mantenir l’ús comunitari de l’espai mentre no comencessin les obres. Van obrir un web d’informació i debat i van celebrar nombroses reunions al bar del davant del solar, on van consensuar un plec de demandes per negociar amb el consistori.Tenien clar que no volien xivarris nocturns ni usos problemàtics. Tampoc res permanent que justifiqués l’endarreriment de les obres o que suposés una alternativa al poliesportiu promès. A més, la burocràcia oficial plantejava qüestions espinoses: «El Campo de Cebada» no era una associació formal ─per constituir-la hagués calgut esperar mesos─, però la cessió d’un solar públic, rebre subvencions o presentar projectes d’adequació requerien una entitat jurídica que pogués mantenir relacions amb l’administració. També calia resoldre aspectes crucials com qui s’encarregava de les claus, quins eren els bons usos i horaris, qui assumia l’assegurança, qui signava les obres i com es finançaven.
Però, més enllà de les reticències i les dificultats, tothom estava d’acord en la voluntat d’explorar un nou model de col·laboració entre l’Ajuntament i el barri i, sobretot, en què el solar havia de donar cabuda a tota mena d’activitats que fomentessin les relacions socials i que fossin proposades, decidides i gestionades sota la responsabilitat dels mateixos veïns. Amb aquest esperit i amb el suport d’associacions veïnals consolidades, al febrer del 2011 es va poder signar un acord de cessió temporal amb la Regidoria d’Hisenda, titular de la parcel·la.
Descripció
Les primeres activitats celebrades al solar van ser les assemblees setmanals, de les quals van sorgir comissions específiques per proposar, considerar i aprovar actuacions. Al web d’«El Campo de Cebada» i a les pissarres penjades a l’entrada del solar es recullen encara dubtes i propostes d’internautes i passejants, mentre se’ls informa dels esdeveniments programats. Ràpidament, l’espai va ser desbrossat i equipat amb dotacions bàsiques, com una instal·lació pròpia d’aigua i electricitat o unes pistes esportives amb les seves cistelles de bàsquet, les seves porteries de futbol i les corresponents línies traçades sobre el terra.El gris del ciment ha anat sucumbint a colors i grafits de la mà de pintors voluntaris i artistes locals. Sobre el terra hi ha una estesa de formigó que permet als nens patinar i anar amb bicicleta a redós dels cotxes. Es fabriquen elements de mobiliari urbà amb materials reciclats, activitat que ha acabat donant lloc a tallers d’«urbanisme efímer fet a mà». Els mobles manufacturats són mòbils i versàtils, de manera que, quan hi ha partit, es poden disposar al voltant de la pista. L’èxit de l’equip de bàsquet local ha motivat que els veïns construïssin unes graderies sobre el talús de la rampa que dóna accés al solar. També s’han plantat horts sobre grans calaixos amb rodes que es poden desplaçar perquè sempre els toqui el sol. Evidentment, en tenen cura els mateixos veïns, que organitzen periòdicament cursos de botànica i horticultura. Per combatre l’implacable estiu madrileny, s’ha bastit un porxo amb una estructura metàl·lica sobre la qual es poden subjectar grans lones reciclades per cobrir tot el solar. Sobre el porxo hi ha un contenidor on s’emmagatzemen estris i mobles i una terrassa que serveix de tribuna quan hi ha espectacles i actes públics.
El cert és que n’hi ha molt sovint, ja que la programació de representacions teatrals, cinema a la fresca, conferències i concerts és intensa i constant. Una de les activitats més refrescants és el «Piscinazo», que desplega a l’estiu unes quantes piscines inflables on s’hi fa tai-txi, gimcanes d’aigua i «street workout», una modalitat de gimnàstica al carrer. També s’hi celebren les festes locals, balls tradicionals i revetlles populars. «El Campo de Cebada» és fins i tot un lloc d’oportunitat per a iniciatives particulars de caràcter social, com els debats bisetmanals de professionals de l’educació, els «Esmorzars ciutadans» mensuals o les reunions periòdiques per resoldre conflictes veïnals.
Valoració
«El Campo de Cebada» és un experiment ple de lliçons per a administradors, tècnics i ciutadans. Els primers poden prendre bona nota de la seva informalitat espontània, que desafia les vies reglamentàries comprometent-se amb la transparència, la participació i la inclusió social. Plenament conscient de la seva provisionalitat, la iniciativa neix d’una disputa amb l’administració per acabar establint-hi una relació simbiòtica de la qual tothom surt guanyant. A més, la seva austeritat fèrtil i alegre estableix un valuós precedent que es pot replicar arreu en una època tan plena de projectes encallats en la inviabilitat.De cara als arquitectes i enginyers que donen forma a l’espai urbà, «El Campo de Cebada» ofereix el valor de la temporalitat. És un calendari consensuat i no una configuració imposada el que regeix el solar. Contràriament al que succeeix amb tants altres espais públics que parteixen de la formalitat per inaugurar marcs físics que han de produir funcions determinades, aquí l’ús precedeix la forma. Els continguts conformen constantment un continent versàtil i flexible al llarg d’un procés dinàmic i obert en què els tècnics no abandonen mai l’obra; són còmplices dels usuaris, perquè en formen part i perquè els formen compartint amb ells destreses i objectius.
Pel que fa a la ciutadania, «El Campo de Cebada» és un al·legat contra la indiferència, una prova que és possible fer ciutat entre tots, que hi ha vida més enllà de l’urbanisme planejat de dalt a baix. Després d’haver estat durant dècades totalment edificada, la Cebada torna a merèixer la consideració de plaça, ja que disposa d’una superfície a l’aire lliure que es vol omplir d’usos comunals. En lloc de romandre com un buit indefinidament abandonat i inaccessible, el solar ha assolit de ple dret la condició d’espai públic. I tothom ha pogut comprovar que es gaudeix d’aquesta condició en la mesura que l’espai és compartit.
David Bravo
[Darrera actualització: 18/06/2018]
