Estat previ
Poc abans de trobar-se amb el Main, el riu Nidda penetra en el territori de Frankfurt pel districte nord-oriental de Bonames. Aquí, prop del parc regional Rhine-Main, els marges del Nidda conformen una extensa zona inundable i no edificable que fa de transició entre la ciutat i el territori que l’envolta. Avui el riu està sent canalitzat i diverses preses permeten regular-ne el cabal quan hi ha crescudes sobtades. Abans, però, el Nidda es desbordava amb freqüència i els terrenys adjacents només es podien usar com a prats de pastura o camps de conreu. Això va ser així fins que, poc després d’acabar-se la Segona Guerra Mundial, l’exèrcit dels Estats Units hi va obrir un aeròdrom provisional batejat amb el nom del general Maurice Rose. Amb el temps, la pista d’aterratge es va complementar amb una torre de control i diversos edificis auxiliars i la instal•lació es va convertir en un heliport militar força important.El 1994, un parell d’anys després que l’exèrcit nord-americà abandonés l’heliport, els edificis van ser ocupats per la Werkstatt Frankfurt e.V., una associació dedicada a la reinserció laboral de desocupats de llarga durada. Els terrenys que els envoltaven, però, van quedar abandonats i desatesos fins que, a poc a poc i de manera espontània, nous usuaris provinents del centre urbà van descobrir un gran atractiu en la pista d’aterratge. Les quatre hectàrees i mitja de superfície asfaltada, inserides en un entorn natural i, sobretot, allunyades del trànsit de cotxes, oferien un escenari ideal per anar en bicicleta o practicar el patinatge sobre rodes i el skateboarding. Però, malgrat el seu èxit popular, les antigues instal•lacions militars estaven parcialment contaminades i no deixaven de tenir un fort impacte en el paisatge. Després d’anys d’abandonament, la natura reclamava de nou aquest paratge. La seva progressiva decadència física i l’ambigüitat del seu estatus no ajudaven a determinar la seva raó de ser a mitjà i llarg termini.
Objecte de la intervenció
L’any 2002, després d’haver adquirit els terrenys de l’antic aeròdrom, l’ajuntament de Frankfurt va promoure una subtil intervenció que, a partir d’una mínima inversió econòmica, pretenia consolidar el caràcter natural del lloc. La restitució literal dels antics prats de ribera apareixia, això no obstant, com una operació anacrònica i, paradoxalment, poc sostenible. L’enderroc i el desmantellament total de les instal•lacions implicaven una obra costosa i es va optar per una actuació menys aparatosa que volia facilitar i posar de manifest la transició de l’espai cap a un estat més natural i, al mateix temps, aprofitar la seva acceptació popular i preservar en cert grau les seves connotacions històriques.Descripció
La intervenció va mantenir intacte un terç de la pista d’aterratge. D’aquesta manera, es va preservar una hectàrea i mitja de superfície dura i plana, que continua servint com a zona de jocs i pista de patinatge. Els pavellons auxiliars també es van conservar i funcionen encara com a tallers de la Werkstatt Frankfurt e.V. La torre de control conté un cafè elevat amb bones vistes sobre el Nidda i els prats que el voregen.Pel que fa a l’enderroc de les tres hectàrees de pista restants, es tracta d’una operació seqüencial que augmenta d’intensitat a mesura que s’allunya de les edificacions. Seguint aquesta lògica, el paviment ha estat dividit en zones i s’ha trencat en trossos irregulars d’una determinada mida en cadascuna d’elles. En lloc de ser retirats, els fragments de formigó i asfalt s’han deixat sobre el terreny i, si abans formaven una capa impermeable i contínua, ara generen un relleu abrupte, ple de replecs i cavitats que les plantes i els animals colonitzen progressivament. Les diferents fases del creixement natural varien en funció del temps i del grau de trencament de cada zona. L’institut de recerca Senckenberg documenta rigorosament aquests canvis registrant les espècies vegetals i animals que arriben i la manera en què ho fan.
Algunes plaques de formigó han estat apilades formant volums escultòrics de diferents alçades. L’asfalt contaminat del terç oriental de la pista s’ha retirat completament i ha estat reemplaçat per una estesa de runa de formigó. No obstant això, s’ha mantingut intacta una estreta franja longitudinal, que facilita el trànsit dels vianants i ajuda a percebre la llargada total de l’antic aeròdrom. En aquesta mateixa zona, s’ha plantat una cinquantena d’arbres seguint una disposició reticular. A la resta de la pista, s’han escampat llavors d’arbres per les escletxes que separen els fragments de l’antic ferm. Al llarg de tot l’àmbit d’actuació s’han disposat gabions reblerts amb runa que delimiten els sectors i assenyalen els recorreguts. Alguns d’ells estan coberts amb tarimes de fusta que els converteixen en bancs confortables.
Valoració
L’enderroc, que sovint és considerat una fase merament preparatòria, gairebé mai no arriba a fer-se explícit a l’obra acabada. En aquest cas, però, l’operació s’emprèn amb una consciència especial i se suspèn en un instant intermedi perquè quedi plasmada en el resultat final. Així doncs, un acte destructiu esdevé el principal procés constructiu de la intervenció. Aquesta paradoxa sorgeix del fet que la situació de partida -la presència d’un cos estrany en un paisatge natural- reclamava ser resolta per subtracció, més que no pas per addició. Però l’elevat cost econòmic i energètic que implicava fer desaparèixer del tot la instal•lació militar, així com les consegüents quantitats de runa que haurien d’haver estat transportades a un abocador, expliquen que, en lloc de suprimir-la, s’optés per transformar-la.La solució consisteix, doncs, a desurbanitzar parcialment el lloc. La conservació de part de les instal•lacions de l’antic aeròdrom es justifica amb els nous usos que reben, més oberts al públic i més respectuosos amb el medi ambient. El trencament de l’escorça asfàltica accelera la reconquesta natural i permet l’observació d’aquest procés. Des de la petita escala, les diferents textures que adopta el pla del terra suggereixen als visitants usos i divertiments, alhora que fan impossible el trànsit del vehicle privat. Des de la gran escala, i sense esborrar les traces de la seva presència històrica, la destrucció de la pista d’aterratge genera una transició dilatada -tant en l’espai com en el temps- entre el sòl urbanitzat i el natural. A mig camí entre l’estat salvatge i el domesticat, l’emplaçament no ha recuperat la puresa virginal d’un prat de ribera, però el seu èxit popular, la llegibilitat del seu passat històric i les seves qualitats poètiques el converteixen en un lloc molt més significatiu i reconeixedor.
David Bravo Bordas, arquitecte
[Darrera actualització: 02/05/2018]
