Estat previ

El topònim de Caldes, probablement originari del llatí Aquae Calidae (aigües calentes), està carregat d’antiguitat i d’afecte per l’aigua. Aquesta vila mitjana, situada a poc més de vint-i-cinc quilòmetres de Barcelona, es va desenvolupar al voltant d’unes de les termes romanes més ben conservades de la península ibèrica. Durant segles, les seves aigües minerals, que brollen del subsòl a 74ºC —una de les temperatures més altes entre les fonts termals europees—, han atret forasters que venien a guarir-se o a descansar. Això explica l’abundància de balnearis seculars a la vila i, en conseqüència, la seva consolidació com a destinació turística i lloc d’estiueig.

Però les aigües de Caldes no només tenien usos medicinals i recreatius. Des d’antic, els sobrants de les termes abastien els safareigs públics i, encara després, servien per regar les Hortes de Baix quan la riera anava seca. Aquest espai patrimonial de regadiu de prop de quatre hectàrees ocupa tres bancals esglaonats al peu de la parròquia de Santa Maria, a la vora occidental del nucli antic. Però la principal escomesa d’irrigació, una sèquia feta amb murs de pedra de tres metres d’alçada, va sortir malparada de la febre urbanitzadora de finals del segle XX. El cobriment de la riera de Caldes va facilitar que s’hi comencessin a abocar bona part de les aigües fecals del nucli urbà. Aquestes arribaven a la sèquia major, on les males olors delataven el risc sanitari per a uns horts que, negligits i mancats de bona accessibilitat, es van anar convertint en els darreres de la vila. Desanimats, envellits i sense perspectiva d’un relleu generacional, els hortolans van anar deixant les eines mentre es desarticulava la seva comunitat de regants.

Descripció

Al llarg de dos anys i mig, una setantena d’hortolans es van implicar en un procés participatiu que, de bon principi, va servir per cohesionar i apoderar la comunitat de regants. Assistits pels arquitectes, van començar a cartografiar les seves parcel·les i fer una diagnosi de l’estat dels recs. Aviat van detectar la necessitat de canalitzar les aigües fecals provinents de la riera per tal de revertir la contaminació de la sèquia major. Davant la impossibilitat de seguir disposant de la seva aportació d’aigües pluvials, van tenir l’astúcia d’aprofitar les aigües sobrants dels balnearis, que, tot i ser aptes per al reg, acabaven malbaratades a les clavegueres.

Un cop tenien aigua neta, encara calia refredar-la i harmonitzar-ne el cabal amb els diferents pics de demanda per al reg. Per això van construir en el bancal superior una bassa comunitària que reparteix equitativament entre totes les parcel•les dues tandes d’irrigació setmanals. Un innovador sistema de depuració natural garanteix la qualitat de l’aigua estancada a la bassa, on floten una sèrie de jardineres amb plantes aquàtiques que assimilen la matèria orgànica.

També es va restaurar la xarxa de sèquies filloles que reguen les parcel•les i que segueixen funcionant per gravetat, a base de comportes manuals i sense cap necessitat de sistemes mecanitzats. Basades en el reciclatge i l’autoconstrucció, totes les actuacions respecten tant el patrimoni material de l’hort com el patrimoni intangible de la seva gestió, que recau en la comunitat de regants. Els pitxolins de les arquetes de repartiment, les toves ceràmiques col·locades a sardinell al llarg de les sèquies o les tanques de malla ramadera que separen de nou les parcel·les traspuen una informalitat ben pròpia de l’autèntic paisatge hortolà. Perquè tothom pugui gaudir-ne, es va instal·lar sobre la sèquia major una passarel·la per a vianants que respecta els murs de pedra originals. A més de facilitar l’accés als horts, els mostra des d’una posició elevada i connecta la plaça de l’església amb els afores de la vila.