Estat previ
La pedrera ENCI, activa des del 1926, ha estat una font de proveïment de ciment dels Països Baixos al llarg de més de cent anys. L’excavació ha servit per crear un paisatge artificial únic per la seva amplitud i, alhora, una impressionant reserva natural. Essencialment, la pedrera ha extret els materials de la muntanya de Sint Pietersberg, un dels pocs cims que destaquen en la plana topografia holandesa i avui reconegut pels seus valors naturals dins la categoria de Natura 2000. El nou lloc és remarcable per la seva configuració industrial visible en el sistema de coves subterrànies de 150 km de longitud, cosa que ha permès portar a terme descobertes geològiques úniques i ha afavorit l’existència de biòtops gens comuns al país.
Si bé la pedrera va proporcionar feina i recursos, des de la seva fundació va mantenir una relació tensa amb els habitants de la ciutat de Maastricht per causa de la gran escala de l’excavació, les emissions permeses i el trànsit de mercaderies.
Objecte de la intervenció
El 2008 es va arribar a un acord entre l’empresa i la ciutat de Maastricht i la província de Limburg per limitar els drets d’excavació a deu anys més amb el propòsit de treballar cap a la recuperació ecològica de la pedrera i la seva transformació com a lloc amb funcions lúdiques. L’extracció, doncs, va finalitzar el 2018 i un any abans diverses parts ja en van ser accessibles. El raonament per convertir el lloc en un espai públic es va basar en la conjunció del seu imponent paisatge industrial amb la diversitat ecològica del seu entorn. S’adoptà un procés iteratiu per poder comprendre per fases com portar a terme una intervenció de creació d’espais públics sense entrar en conflicte amb la reserva natural. Durant el procés, això va alimentar debats intensos entre grups d’interessos diversos sobre qüestions tan fonamentals com l’ecologia, l’accessibilitat, la pol·lució, el treball i el turisme.Descripció
El projecte consisteix en tres parts principals que han estat desenvolupades en fases separades: la pedrera, la zona de transició i l’anomenat parc dels negocis. Una plataforma mirador va ser dissenyada per presidir l’inici del canvi i crear un accés al lloc. La primera part, la pedrera, s’ha omplert d’aigua i forma un llac que manté el lloc amb humitat. Mentre que una meitat de l’àrea és un sòl sec de naturalesa calcària molt pobre en nutrients que estimula el creixement de plantes rares i insectes, l’altra meitat és un sistema d’altiplans on diversos cursos d’aigua van formant una seqüència d’aiguamolls. La segona part, la zona de transició, com a zona intermèdia entre el parc dels negocis d’ús intens i la zona calmada de la pedrera, té un disseny inspirat en les tècniques, els elements i les textures de l’activitat extractiva. Es crea, així, una microtopografia a partir de camins que emfasitzen els efectes geològics i espacials i una xarxa de drenatge de fonts d’aigües calentes i fredes. La darrera part, el parc dels negocis, que es començarà el 2019, serà un campus dedicat als materials de construcció i a les energies renovables.Valoració
La pedrera ha estat i segueix sent un lloc de debat intens. Diferents grups entre els quals hi ha mediambientalistes, emprenedors, comitès veïnals, geòlegs, paleontòlegs i historiadors han defensat objectius i ambicions sovint contraposats però a vegades amb beneficis mutus. Per exemple, moltes de les descobertes geològiques i paleontològiques no haguessin estat possibles sense l’extracció industrial. Quan el lloc va ser obert per primer cop a l’estiu del 2017 l’afluència massiva va suposar un desequilibri de la simbiosi imaginada entre gent i natura, cosa que ha portat a una revisió del disseny per a un millor control en el futur. Malgrat, doncs, les diferències d’opinió, els grups participants en el desenvolupament del projecte han vist com les seves preocupacions han quedat recollides en la intervenció física per tal que la pedrera sigui un veritable espai públic. Un espai on, parafrasejant Hannah Arendt, els ciutadans es fan visibles quan es combinen l’acció independent i la col·lectiva.
Teresa Navas
[Darrera actualització: 06/10/2021]
