Estat previ
El polígon residencial del parc de Meyrin va ser construït a la dècada dels seixanta segons els principis de l’arquitectura moderna, fet que va suposar la transformació del municipi de Meyrin, d’aleshores 3.000 habitants, en una ciutat de 15.000. El projecte dels arquitectes Georges Addor i Louis Payot va fer taula rasa amb la topografia del lloc: la primera acció en va ser anivellar el petit turó existent, que, presumiblement, donava nom al topònim «Les Boudines», per tal d’instal·lar-hi els edificis segons els ideals urbanístics de planificació, organització i estandardització que havien estat preconitzats pels CIAM, els Congressos Internacionals d’Arquitectura Moderna celebrats durant el període d’entreguerres del segle XX, que tanta influència han tingut en el món de l’urbanisme.
Avui, el parc de Meyrin forma part del patrimoni arquitectònic de la seva ciutat. Integrat per vuit barres d’habitatges de nou pisos, en el conjunt hi predomina l’ortogonalitat marcada sobre un terreny perfectament pla, amb uns espais urbans generosos per al vianant, que transcorren per sota dels edificis sobre pilotis i pels camins que travessen àmplies extensions de verd interrompudes per petits bosquets. Aquest espai, envoltat per una construcció residencial caracteritzada per la seva uniformitat, provoca una pèrdua de la percepció de l’espai geogràfic. El desconeixement de la topografia original i la dificultat de veure l’horitzó ocult pels edificis van condemnar el polígon a ser un espai genèric, sense referències en el lloc.
Objecte de la intervenció
L’encàrrec fet pel municipi va consistir en el disseny i la producció d’una obra d’art al parc de Meyrin, al costat d’un equipament escolar, l’École des Boudines, que havia estat recentment renovat. En les prescripcions del projecte es va incloure l’obligació de plantar nou arbres al llarg del perímetre que els autors van acabar integrant a la peça, i això va servir per promoure la participació dels escolars en els treballs hortícoles.
L’objectiu de base en va ser la restitució de la situació geogràfica original cinquanta anys després d’haver estat radicalment alterada a causa de la urbanització del polígon. Emplaçada en un dels espais lliures entre les edificacions, l’obra va imposar la modificació del terreny per tal de provocar, amb la seva presència, una experiència particular als habitants i als visitants o passavolants del lloc.
Alhora, l’escultura paisatge tenia la voluntat de ser un jardí a l’escala dels infants. La seva expressió plàstica havia d’oferir a la canalla una pedagogia dels sentits i una experiència física de la varietat de situacions de les superfícies corbes i plegades.
Descripció
«La infantesa del plec» és una escultura paisatge que s’estén en el terreny i que ocupa una superfície de 2.200 m2. Les seves formes interpreten plàsticament les forces geològiques que van engendrar el massís del Jura, l’anomenat plegament juràssic, avui invisible però ben proper al polígon. Reconeixent la simplicitat i el caràcter elemental dels materials de l’entorn, el projecte artístic ha volgut imposar formes singulars en el continu de l’espai quotidià. El terreny presenta un desnivell màxim d’1,40 metres en rampes i talussos que configuren un joc de corbes i volums connectats per tres avingudes. La successió de desnivells, turonets i valls crea una figura topogràfica de plegaments caracteritzada per les línies de contacte entre la cobertura vegetal i la mineral. Enfront de l’ortogonalitat i l’espai obert del polígon, la peça delinea un horitzó embolcallant i curvilini. La seva orientació a nord-oest i sud-est coincideix amb el gran moviment topogràfic del massís del Jura i la plana de Ginebra.
Els materials de la intervenció són els emblemàtics del parc de Meyrin: la mescla bituminosa, la gespa i l’alumini, ben present a les façanes dels edificis. La incidència de la llum natural sobre la textura del gra de l’asfalt va canviant al llarg del dia, per acció de les condicions atmosfèriques i també segons la posició de l’observador. El contrast d’ombra i de sol confereix tonalitats de blanc i de groc, mentre que la superfície mullada esdevé un mirall que reflecteix les llums i els colors del cel sobre la superfície de la peça.
Valoració
Com en tantes altres operacions urbanístiques, el parc de Meyrin va ser concebut com un espai de dues dimensions, que va oblidar la tercera dimensió protagonitzada pel relleu preexistent. En sintonia amb la poètica del seu nom, la intervenció realitzada ha apostat pel retorn als plecs de la topografia natural, i a l’horitzontalitat manifesta de l’edifici escolar es contraposen les corbes i els volums de la superfície esculpida. Un projecte artístic que ha exacerbat la relació d’un sòl artificial amb un sòl natural o, en altres paraules, d’un sòl inert d’asfalt amb un de viu gràcies a la combinació de la cobertura mineral i vegetal.
«La infantesa del plec» i el patrimoni arquitectònic i urbà del parc de Meyrin es retroben en l’espai de l’antiga fondalada del paisatge original. És la trobada de dos sistemes formals oposats on l’obra assumeix el paper de ser un racó consolador de les formes estrictes de l’urbanisme del polígon d’habitatges.
A la vegada lúdica i estètica, la instal·lació és propícia al vagareig, tant del cos com de l’esperit. La mesura dels plecs adaptada als infants i la seva ondulació amable inciten a la fantasia quan hom seu a les seves concavitats o bé a sobre de les crestes dels seus turons en miniatura, corprès d’una contemplació evocadora que ha transformat la plaça de l’escola dels Boudines en un objecte de gaudi que es troba entre el land art i el paisatgisme, entre la geografia i la geologia recuperada.
Teresa Navas
[Darrera actualització: 09/03/2022]
