Estat previ

Punt neuràlgic de Tirana i lloc simbòlic per a tot el país, la plaça de Skanderbeg reflecteix com cap altre espai públic la complexa i convulsa història d’Albània. «Skanderbeg» és el sobrenom donat a Gjergj Kastrioti (1405-1468), príncep albanès convertit en heroi nacional per la seva tossuda lluita contra la invasió otomana. Fins i tot les autoritats comunistes, poc afins a la noblesa o la cristiandat, li van retre homenatge. El 1968, amb motiu del cinquè centenari de la seva mort, li van erigir una estàtua eqüestre d’onze metres d’alçada, al costat sud de la plaça, en substitució del monument a Stalin. Encara avui la figura de Skanderbeg representa per a molts albanesos la identitat, la integritat i la independència nacional davant de les múltiples agressions que ha patit el seu territori al llarg dels segles. Els albanesos musulmans, però, el veuen com un símbol cristià que reforça els vincles amb Europa i Occident.

La plaça de Skanderbeg és fruit d’un pla d’ordenació urbana d’estil neorenaixentista que es va dur a terme el 1939, durant l’ocupació d’Albània per part de la Itàlia feixista. Es va concebre com l’articulació d’un gran eix urbà, conformat pel bulevard Zogu I (antiga avinguda Stalin), al nord, i el bulevard Dëshmorët e Kombit (dels Màrtirs de la Nació), al sud, que reuneix el palau presidencial i diverses ambaixades. Extensió inhòspita, de perímetre indefinit i merament usada com a espai circulatori o d’aparcament, la plaça es va anar convertint en un buit excepcional en contraposició a la ciutat densa i mal planificada que durant dècades s’ha estès als seus voltants. Contribueix a aquesta excepcionalitat l’abundància d’edificis emblemàtics que hi concorren i que constitueixen una col·lecció eclèctica i desordenada, fruit de la gran diversitat de règims que s’han succeït al país. Al costat septentrional hi ha el Museu Nacional d’Història (1981), el més gran del país, i l’Hotel Internacional de Tirana (1979), erigit al lloc on hi havia hagut l’antiga catedral ortodoxa. Al costat oriental, allà on hi havia hagut l’antic basar otomà, hi ha el Palau de Cultura (1963), que aglutina el Teatre Nacional de l’Òpera i el Ballet (1953) i la Biblioteca Nacional (1922), i la mesquita Ethem Bey (s. XVIII), reoberta en acabar l’era comunista i dotada d’una esvelta torre amb rellotge. A més, la plaça és seu de diversos edificis governamentals, com l’Ajuntament, el Banc Nacional o els ministeris d’Economia, d’Agricultura, d’Infraestructures i d’Energia.

Descripció

Acabada l’any 2017, la reforma finalment duta a terme ha convertit la plaça de Skanderbeg en un espai públic exclusiu per a vianants de més de deu hectàrees. Al centre de la plaça, hi ha una esplanada buida de prop de 40.000 metres quadrats. En lloc de ser plana, l’esplanada està conformada com una piràmide roma, amb un punt àlgid de dos metres d’alçada i quatre vessants que cauen cap als costats amb un pendent del 2,5%. Un brollador instal·lat al cim de la piràmide fa vessar aigua per aquests pendents, cosa que ressalta el variat mosaic del paviment, fet de diferents tipus de pedra provinents de tot Albània.

La manca d’una façana contínua que delimiti el perímetre de l’esplanada ha quedat compensada gràcies a la creació d’un cinturó verd conformat per dotze jardins d’arbrat frondós. La celebració de diversos tallers amb els usuaris i els responsables dels edificis adjacents va servir per determinar l’ús i les qualitats dels dotze jardins. Això ha permès reactivar l’ús de les plantes baixes dels edificis, que ara gaudeixen de llocs exteriors semipúblics, en una transició gradual entre l’espai interior i l’espai públic obert a tothom. Petites arquitectures com umbracles i gelosies diferencien els diversos jardins i els confereixen intimitat i identitat pròpia. Consten de peces de mobiliari urbà mòbil perquè la gent se’ls apropiï de la manera més convenient. Un dels dotze jardins és el que havia envoltat l’estàtua eqüestre de Skanderbeg, que, després de la seva destrucció, ha estat completament restaurat, ampliat cap al nord i rebatejat com a «Parc d’Europa».

Malgrat l’especificitat de cada racó, de lluny, el front vegetal conformat pels dotze jardins serveix per unificar els heterogenis edificis que envolten la plaça. Tot plegat esmorteeix la monumentalitat opressiva d’algunes arquitectures i fa més amable l’esplanada central. El cordó verd també funciona com una mena de llindar perquè interposa una avantcambra ombrívola entre el bullici de la ciutat i la buidor assolellada de l’esplanada. La seva vegetació és completament autòctona per tal de garantir-ne l’adaptació i reduir-ne la necessitat de manteniment. De fet, aquesta massa forestal vol constituir un punt de partida de la futura renaturalització del centre urbà.