Estat previ
Una de les darreres àrees verdes que queden a la banda europea del centre d’Istanbul és el parc de Taksim Gezi, un jardí públic de prop de quaranta mil metres quadrats adjacent a la plaça de Taksim, al districte de Beyoğlu. És obra de l’urbanista francès Henri Prost, que va rebre del president Mustafa Kemal Atatürk l’encàrrec d’emprendre una ambiciosa reforma de la ciutat turca durant els anys quaranta i cinquanta. El parc es va obrir el 1943, en substitució de la caserna d’artilleria Halil Paixà, un edifici d’estil otomà enderrocat el 1940 per ampliar la superfície lliure de la plaça Taksim. Amb els anys, el parc es va anar empetitint com a resultat de la construcció d’alguns grans hotels i la manca d’un bon manteniment li va conferir una imatge decadent.L’any 2013, el primer ministre turc, Recep Tayyip Erdoğan, juntament amb l’alcalde d’Istanbul, Kadir Topbaş, van anunciar un gran projecte de reforma urbana que preveia la conversió de la plaça de Taksim en una zona per a vianants, l’excavació d’alguns túnels subterranis per al pas dels cotxes i la reconstrucció literal de les antigues casernes otomanes sobre el parc de Gezi. El nou edifici havia d’allotjar un gran centre comercial a la planta baixa, així com un hotel i diversos apartaments de luxe a les plantes superiors. L’anunci es va fer amb el rerefons d’una sèrie de decisions governamentals que feia mesos que encenien la indignació de diversos grups ecologistes, tals com la instal•lació de diverses centrals hidroelèctriques en paratges naturals, l’edificació al Zoològic del bosc d’Atatürk (Ankara), la construcció del tercer pont sobre el Bòsfor o la tala massiva d’arbres per fer lloc a l’aeroport internacional Erdoğan, el més gran del món.
Objecte de la intervenció
El 28 de maig de 2013, una cinquantena d’activistes de diverses organitzacions ecologistes va acampar als terrenys del parc de Gezi amb l’objectiu d’impedir pacíficament l’entrada imminent dels buldòzers. L’endemà, la policia municipal va desallotjar-los fent un ús desproporcionat de canons d’aigua i gasos lacrimògens, així com incendiant les seves tendes per permetre l’inici de l’enderroc. La fotografia d’un agent ruixant amb un esprai, de ben a prop, la cara d’una jove manifestant que duia un vestit vermell es va difondre ràpidament arreu del món, fent famosa la «dona de vermell» i provocant la indignació general. La multitud va prendre el parc. Ara, a més d’ecologistes, entre els manifestants hi havia estudiants universitaris, famílies amb nens, gent amb cadira de rodes, aficionats d’equips de futbol rivals, feministes, activistes de col•lectius LGTB, defensors dels drets del poble kurd, socialistes, comunistes, grups en favor del laïcisme o islamistes anticapitalistes.Moltes de les seves demandes, plasmades dies després en un manifest, volien fer efectiu el dret a la ciutat. Consistien en la preservació del parc de Gezi com a zona verda, la interrupció de tota venda d’espais públics, platges, boscos, rius, parcs i símbols urbans a empreses privades i grups d’inversió i la revocació de projectes com el nou aeroport, el tercer pont sobre el Bòsfor, l’edificació al Bosc d’Atatürk i les noves preses hidroelèctriques. També es reclamaven millores democràtiques com la fi de la brutalitat policial i la investigació judicial de les agressions, l’actuació ètica i responsable de la premsa o la garantia del dret a manifestar-se per expressar queixes i demandes sense patir represàlies, arrestos o tortures.
Descripció
En efecte, la brutalitat de les càrregues policials es va succeir al llarg de diversos dies, deixant un rastre d’onze morts, més de vuit mil ferits i onze mil detencions. Però, a mesura que augmentava l’autoritarisme governamental, la protesta s’estenia per carrers de tot Istanbul, per ciutats de tota Turquia i per mitjans de tot el món. Els insults del mateix Erdoğan, que va titllar els manifestants de «çapulcu» (saquejadors en turc), no van fer més que animar-los a continuar practicant el que irònicament es va designar amb l’anglicisme «Çapuling» i que no es refereix a altra cosa que la lluita en defensa dels drets civils. El sentit de l’humor també es va utilitzar contra el silenci inicial dels mitjans de comunicació turcs: molts manifestants duien samarretes on es llegia «Tots som pingüins», perquè la CNN turca es dedicava a emetre un documental sobre la vida d’aquests animals mentre la CNN internacional retransmetia en directe els fets de Gezi.L’1 de juny, la policia va desistir temporalment de desallotjar el campament del parc, on el nombre de tendes es va multiplicar fins al punt que va caldre instal·lar mapes a les entrades. Per tal de defensar l’assentament d’eventuals càrregues, es van aixecar barricades fetes amb objectes recollits i peces del paviment urbà. La ciutat provisòria es va dotar de múltiples equipaments al servei de la comunitat, tals com un hospital de campanya de primers auxilis, una cantina amb cuiners voluntaris organitzats en quatre torns, una biblioteca que va recollir prop de cinc mil llibres donats, un hort, un mercat gratuït, un cinema amb pantalla, escenari, micròfons i generadors, una llar d’infants, una escola de ioga o una mesquita. També hi havia espais públics singulars. Un dels passadissos principals es va batejar amb el nom d’un periodista turc assassinat el 2007 i es va obrir una plaça de la Pau, un fòrum per a assemblees i debats, una àrea de jocs infantils i un «Racó de l’orador».
Valoració
En prova de la dimensió política que té l’espai públic urbà, l’ocupació del parc de Gezi va convertir una protesta contra un projecte urbanístic en una lluita històrica en favor de la democràcia. Es calcula que més de tres milions de persones van tenir una participació directa en les manifestacions més multitudinàries que Turquia havia vist en dècades i que s’han equiparat amb les de la Primavera Àrab (2010), les del Moviment dels Indignats (2011), les del fenomen Occupy (2011) o, fins i tot, amb les del Maig francès (1968). El 8 de juny, l’alcalde Topbaş es va desdir públicament de la intenció d’obrir un centre comercial i un hotel a l’interior de la futura caserna i va anunciar que s’estudiava reemplaçar aquest programa pel d’un museu públic. Al cap d’una setmana, el campament de Gezi era definitivament desallotjat però el «Çapuling» va seguir pressionant des d’altres bandes de la ciutat i del país. Finalment, la pressió social i internacional va obligar Erdoğan a retirar el projecte d’edificació al parc. Sorprenentment, la decisió es va prendre a mitjan mes de juny, però no es va fer pública fins a principis de juliol. El primer ministre també va anunciar l’obertura d’investigacions sobre la brutalitat policial. L’agent que havia agredit la «dona de vermell» per protestar contra les tales massives d’arbres va ser condemnat a presó. La condemna també el forçava a treballar durant un temps en la plantació d’arbrat públic.David Bravo
[Darrera actualització: 18/06/2018]
