Estat previ
Situat al districte de Southwark, dins la part meridional del Central London, el polígon residencial de Heygate era un dels més grans de la capital britànica. Els seus blocs de formigó van ser construïts als anys setanta i, fins no fa gaire, donaven cabuda a més de tres mil residents. Ara acaben de ser enderrocats amb motiu de la profunda regeneració urbana a la qual estan sent sotmesos els voltants de la cruïlla d’Elephant and Castle. El procés no està exempt de crítiques que l’acusen d’estimular la gentrificació i d’expulsar una part de la població. Tot i així, preveu el reallotjament d’antics veïns en nous edificis que, de mida inferior i disposats entre mitgeres, estan cridats a densificar el teixit urbà i a incrementar la proporció d’habitatge social al centre de Londres.Un dels emplaçaments disponibles per a aquestes edificacions es trobava al carrer Brandon, que promet convertir-se en un dels principals eixos nord-sud del nou desenvolupament. Es tractava d’un solar de menys de dos mil metres quadrats que havia quedat buit des dels bombardejos de la Segona Guerra Mundial. La parcel·la, adjacent a una residència per a la tercera edat i enfrontada a un centre d’educació primària, estava encerclada per un muret d’obra vista que, de manera espontània, havia adquirit un cert significat. En efecte, tant els residents del centre geriàtric i els seus familiars com els alumnes de l’escola i els seus pares l’usaven de banc en el dia a dia fins al punt de convertir-lo en un lloc força concorregut i emblemàtic dins el veïnat.
Objecte de la intervenció
L’any 2008, l’Ajuntament de Southwark va convocar un concurs per construir un edifici de divuit habitatges de protecció oficial al solar del carrer Brandon. La convocatòria s’emmarcava dins una estratègia més gran amb la qual el consistori vol establir les bases per a una nova manera de fer habitatge social a Londres. Es tracta de superar el model dels polígons residencials, que, seguint una lògica industrial basada en la simplificació i la repetició, donen una resposta merament quantitativa a la necessitat d’un sostre mentre empobreixen l’espai públic resultant. Les noves promocions públiques han d’assolir la qualitat constructiva i estètica de les privades, s’han d’arrelar en la complexitat de la trama urbana i s’han de solidaritzar amb les preexistències adjacents. Al capdavall, es tracta que els seus habitants, a més de gaudir del dret a l’habitatge, puguin participar de la vida del barri.Descripció
Els divuit habitatges de protecció oficial del carrer Brandon es reparteixen entre dos petits immobles separats per un pati central. El conjunt comparteix mitgera amb el centre geriàtric i presenta tres façanes al carrer. Les laterals són planes i de maó negre, com les dels edificis adjacents. En canvi, la del carrer Brandon, que és tester d’illa, és policroma i ondulada. Es descompon en dos llenços revestits amb rajoles ceràmiques hexagonals, de trenta-set tons diferents i disposades en gradacions cromàtiques que van del groc melós al roig bordeus. Els llenços, que serpentegen com la tela d’una cortina, generen concavitats que fan lloc a les capçades de quatre arbres existents. També reculen respecte a l’alineació del carrer, assenyalant l’entrada del pati d’accés als habitatges i eixamplant la vorera que hi ha davant del centre educatiu. Aquí és on hi havia hagut el muret que la gent del barri usava per seure-hi. Ara poden fer-ho als dos bancs correguts de formigó prefabricat que els ofereix l’edifici. Tenen uns deu metres de llargada i ressegueixen el peu dels llenços de façana reproduint-ne l’ondulació. No són tan obedients en l’aspecte cromàtic, ja que es distingeixen del colorisme de les façanes vestint franges verticals blanques i grises.Valoració
Recular respecte l’alineació per regalar metres quadrats a la vorera és un gest generós i força inusual en una promoció residencial actual. També ho és que, en reconeixement d’un costum arrelat al barri, un edifici contemporani li ofereixi un banc corregut al carrer. Malauradament, a les ciutats proliferen les «arquitectures dissuasives» que expulsen persones indesitjades, no només dels llindars entre els interiors i l’espai públic, sinó també del mateix mobiliari urbà. Tampoc no és habitual que l’habitatge social s’engalani amb corbes i colors per complimentar el carrer amb una actitud tan amable i jovial. Normalment, a aquest tipus de promocions, pel fet de ser públiques, se’ls pressuposa una severitat formal que acaba empobrint el paisatge urbà.Totes aquestes excepcions són prova que l’habitatge de protecció oficial és molt més que un auxili per garantir un sostre als qui més el necessiten i que els seus beneficis s’estenen al conjunt de la societat. En efecte, el lloguer social és un instrument que permet democratitzar la ciutat, dotar-la de barris més densos i mixtos, fer més sensata la mobilitat o que els carrers siguin més segurs i fàcils de mantenir. De la mateixa manera que el context urbà és determinant en el valor d’una casa, els habitatges ho són en la qualitat dels barris. És per aquest motiu que l’espai públic i el domèstic no es poden tractar com a assignatures separades. Cal que l’un i l’altre sobrepassin els llindars que els separen i no hi ha dubte que el banc del carrer Brandon és un pas en aquest sentit.
David Bravo Bordas, arquitecte.
[Darrera actualització: 02/05/2018]
