Estat previ

L’impuls que l’expansió de la pólvora va donar a l’artilleria durant el segle XVI va fer que les muralles medievals d’arreu d’Europa quedessin obsoletes. En el cas de la capital mallorquina, aquesta caducitat es va manifestar en un període de molta inestabilitat a la Mediterrània. Palma es va veure obligada a complementar les seves fortificacions amb tretze baluards en punta que les feien menys vulnerables als projectils i milloraven la visibilitat sobre l’atacant. Al segle XIX, però, el perfeccionament de la balística va fer que les muralles perdessin definitivament la seva utilitat defensiva i la ciutat les va enderrocar per poder expandir-se lliurement. Tan sols es van salvar, perquè no obstaculitzaven el creixement urbà, la muralla de mar i els dos baluards que la flanquegen, el de Sant Pere, a ponent, i el del Príncep, a llevant. Sobre aquest tram fortificat d’un quilòmetre de llargada, reposa encara la façana marítima de Palma, presidida per la seva catedral gòtica, el palau de l’Almudaina i la seu episcopal. Fins ben entrat el segle XX, el conjunt monumental oferia als navegants una imatge molt representativa de la ciutat, sobretot quan es reflectia a les aigües que banyaven el peu de la muralla.

Les autoritats, però, trigarien a reconèixer el valor patrimonial d’aquest front sense funció militar i hauria de ser la pressió popular la que el salvés de les urpes dels interessos privats. Durant la dècada dels seixanta, l’exèrcit franquista va malvendre el baluard de Sant Pere, que seria parcialment destruït per fer lloc a una promoció immobiliària. Afortunadament, les mobilitzacions ciutadanes de les acaballes de la dictadura aturarien l’operació i aconseguirien que el baluard fos expropiat i catalogat, amb la qual cosa va ser possible que avui aculli la seu del Museu d’Art Modern i Contemporani. De manera similar, al peu de la muralla, el terreny guanyat al mar per fer lloc al ferrocarril i a l’autopista de l’aeroport se salvaria d’acollir també un gran aparcament gràcies a les protestes veïnals de finals dels anys setanta, que van aconseguir que s’hi obrís el parc de la Mar. Ara, aquest espai públic de nou hectàrees acull un gran llac d’aigua salada que torna a reflectir la façana marítima de Palma. Menys sort va córrer el baluard del Príncep, malmès irreversiblement pel govern de Franco entre els anys cinquanta i setanta, quan hi va construir tres edificis residencials per allotjar famílies de militars. La resta de la muralla de mar va arribar al final de la dictadura en un estat d’abandonament i d’incertesa. Més que un element accessible que fes pedagogia de la seva rellevància històrica, era una barrera que s’interposava entre el centre històric i la Mediterrània.

Descripció

Si bé els panys de muralla que delimiten el bastió s’havien conservat satisfactòriament, l’esplanada que el coronava va perdre la seva configuració original amb la construcció dels tres edificis enderrocats. En lloc de restituir-la falsament, l’actuació duta a terme va optar per distribuir l’espai en tres grans plataformes esglaonades que s’adapten no només a la forma de la muralla, sinó també a l’empremta de l’enderroc. La plataforma inferior es troba al nivell dels carrers del nucli antic; la intermèdia rep el passeig per a vianants que ressegueix tota la muralla; la superior és la que s’aboca sobre la badia de Palma.

Tant les plataformes com les rampes i escales que les uneixen estan resseguides per murs espessos que dibuixen plans inclinats i que adopten l’aspecte massiu de la muralla. Com ella i com la catedral o el palau de l’Almudaina, estan fets de blocs de marès, pedra arenosa que envellirà ràpidament i farà que la nova intervenció s’integri aviat amb la resta del front marítim. Aquest material, molt abundant a les Balears, és de bon treballar, tot i que es desintegra fàcilment. Per aquest motiu, les cantonades dels murs s’han resolt amb una altra pedra arenosa, més dura però de color similar.

Els terres de les plataformes i les rampes s’han recobert amb el mateix paviment que la resta del passeig marítim. Es tracta de peces prefabricades de formigó, austeres i sofertes, que tenen forma de L i s’aparellen de dues maneres diferents. A les superfícies planes, deixen juntes obertes per on brota la gespa; a les inclinades, en canvi, es compacten a junta tancada per evitar que l’aigua de la pluja s’emporti la terra. Com a la resta del passeig marítim, a les parts baixes dels murs s’han encastat llums de bronze que banyen els perímetres de les zones transitables. Als punts de trobada, on està previst que hi hagi més activitat, aquesta il·luminació bàsica es reforça amb fanals en forma de Y.