Estat previ
Fruit de la vasta transformació que Georges-Eugène Haussmann va emprendre durant la segona meitat del segle XIX, la plaça de la République és una de les més importants de París. No només pel seu nom, que la converteix en epicentre simbòlic de les manifestacions sindicals i de l’esquerra o per les seves dimensions, que en fan un escenari prominent dins l’imaginari col·lectiu parisenc. També, per la seva posició neuràlgica dins la xarxa de mobilitat de la capital francesa: hi conflueixen tres districtes de la ciutat, cinc línies de metro i diverses artèries de primer ordre, com els bulevards Voltaire, del Temple, Magenta o Saint-Martin.No obstant això, tal com passa amb l’Étoile, la Concorde, la Bastille o la Nation, la plaça de la République va acabar el segle XX convertida en una gran rotonda circulatòria. Dos terços de la seva superfície rectangular, de més de dos-cents vuitanta metres de llargada per gairebé cent vint d’amplada, estaven a disposició del trànsit motoritzat. Els vianants tot just gosaven transitar pels seus marges i la font de Château-d’Eau, que la presideix amb els seus vint-i-cinc metres d’alçada, quedava empetitida i relegada a la mera funció de decorar el centre de gir.
Objecte de la intervenció
L’any 2010, l’Ajuntament de París va decidir destinar dotze milions d’euros a la reforma de la plaça. L’objectiu principal de la intervenció era conjugar la seva rellevància metropolitana amb la qualitat de vida dels quatre barris que hi conflueixen, Arts-et-Métiers, Enfants-Rouges, Porte-Saint-Martin i Folie-Méricourt. L’aposta passava per una racionalització del trànsit que tingués en compte altres tipus de mobilitat més enllà de la del vehicle privat i, particularment, per invertir la proporció existent entre la superfície destinada al cotxe i la dedicada als vianants. Calia generar un espai ampli que permetés una gran varietat d’usos ciutadans i que reforcés el símbol republicà de la plaça. La proposta es va gestar al llarg d’un procés consultiu que, a través d’actes públics i tallers temàtics organitzats pel consistori, va prendre en consideració les demandes dels residents i els comerciants locals.Descripció
La reforma duta a terme ha ampliat a gairebé dos terços la superfície dedicada als vianants, que ocupa dues hectàrees a la part més assolellada de la plaça, al costat nord-oriental. El terç destinat al trànsit rodat, en canvi, es concentra a la part obaga, al costat sud-occidental. D’aquesta manera, els bulevards del Temple i de Saint-Martin tenen continuïtat a través d’una via de dos sentits, mentre que la resta d’artèries que conflueixen a la plaça han de vorejar la zona central pacificada. Els barris de Porte-Saint-Martin i Folie-Méricourt s’aboquen directament a la zona de vianants, mentre que els d’Arts-et-Métiers i Enfants-Rouges, més cèntrics, han de travessar la via transitada pels cotxes.La font de Château-d’Eau presideix ara una superfície àmplia i versàtil, pavimentada amb lloses prefabricades de formigó clar, que reflecteixen els raigs solars, de manera que s’escalfen menys a l’estiu. Amb la mateixa voluntat de millorar el confort tèrmic, també s’han plantat arbres que ofereixen zones d’ombra, s’ha espessit la vegetació de la part nord per protegir la plaça dels corrents d’aire hivernal i s’han disposat làmines d’aigua que refrigeren les brises d’estiu. Al costat septentrional, s’ha instal•lat un quiosc amb una cafeteria on s’organitzen periòdicament tertúlies i conferències.
Valoració
Malgrat la seva escala i centralitat, la rellevància d’aquesta intervenció pot no resultar igualment evident a ulls de tothom. Ja fa dècades que Europa aposta pel transport públic per tal d'alliberar les seves places històriques del vehicle privat i restituir-les com a escenaris de la vida ciutadana. El cas és que el projecte d’arrabassar la plaça de la République al cotxe i oferir-la als vianants va aixecar molta polseguera als mitjans de comunicació. No eren pocs els apocalíptics que alertaven del subsegüent col·lapse circulatori de la capital francesa. Però, un cop enllestida la reforma, no tan sols París no s’ha col·lapsat, sinó que ha fet un notori pas endavant en l’aposta per una mobilitat més justa i sostenible. Tant de bo altres places igualment neuràlgiques i simbòliques com l’Étoile, la Concorde, la Bastille o la Nation segueixin el seu camí.David Bravo
[Darrera actualització: 21/01/2022]
