Estat previ
Al centre de la capital bavaresa hi ha el Kunstareal —districte de l’art—, conegut així per la seva gran concentració de museus. D’entre ells, destaca la tríada formada per l’Alte Pinakothek —Antiga Pinacoteca, amb pintures des de l’edat mitjana fins a la Il·lustració—, la Neue Pinakothek —Nova Pinacoteca, que cobreix els segles XVIII i XIX— i la Pinakothek der Moderne —Pinacoteca dels Moderns, que va del 1905 a l’actualitat—. Aquesta darrera ocupa un edifici prismàtic i aïllat que alguns muniquesos anomenen amb sorna «La caixa de cartró». Més enllà de consideracions estètiques, les antipaties que desperta poden tenir relació amb el distanciament del gran públic respecte a l’art contemporani però, sobretot, s’expliquen per la mala premsa que va tenir l’edifici abans d’obrir les seves portes. En efecte, les complicacions burocràtiques van fer que les obres s’allarguessin fins als deu anys i que el pressupost inicial es veiés força incrementat. Amb aquests antecedents, no era fàcil d’explicar que el 2012, tan sols nou anys després de la inauguració, calgués tancar l’equipament al públic per sotmetre’l a una reforma.Objecte de la intervenció
La situació era prou delicada perquè les autoritats municipals i estatals veiessin oportú oferir al públic una alternativa mentre la Pinakothek der Moderne estigués tancada. Per aquest motiu, van destinar gairebé un milió d’euros a la construcció d’un espai provisional que es coneixeria amb el nom de «Schaustelle» —lloc de mostres— i que, entre febrer i setembre del 2013, havia de donar cabuda a activitats relacionades amb els continguts del museu. Però, a més, la provisionalitat de la proposta oferia una bona excusa per explorar nous formats expositius i, sobretot, per acostar la pinacoteca a la gent. Al capdavall, es tractava de treure el museu del seu marc institucional i fer-lo sortir al carrer.Descripció
El «Schaustelle» és una gran bastida instal·lada davant la façana sud de la Pinakothek der Moderne. La conforma una retícula tridimensional de mòduls prismàtics fets amb barres metàl·liques ortogonals i inclinades. El fet d’estar triangulats evita que els mòduls es deformin i permet que alguns d’ells estiguin disposats en voladís. De planta rectangular, la bastida fa uns quaranta metres de llarg per gairebé quinze d’amplada i té una alçada total de prop de vint metres. A la planta baixa, revestida amb una façana de panells translúcids on figura el nom de l’espai en grans lletres majúscules, hi ha una sala polivalent a doble altura. Té una superfície d’uns dos-cents vuitanta metres quadrats i serveix com a espai expositiu o per celebrar-hi actuacions, tallers i trobades. Dues escales adossades als seus laterals pugen fins a la coberta de la sala, on hi ha una terrassa àmplia, situada al bell mig de la bastida i embolcallada per un bosc nebulós de barres que van en totes direccions. Des d’aquí, una seqüència de passarel·les i escales encara s’enfila per la bastida fins a un mirador situat al cim.Valoració
A través d’un element tan propi de les obres com la bastida, el «Schaustelle» va obrir un espai temporal que compensava el tancament per reformes de la Pinakothek der Moderne. Així, el sector de Kunstareal es va salvar d’una inactivitat imposada durant vuit mesos i es va dinamitzar amb una àmplia gamma d’activitats que pretenien acostar la gent a l’experiència de l’art, l’arquitectura i el disseny. Si la iniciativa va servir per combatre l’escepticisme envers aquestes disciplines va ser gràcies a una presència excepcional i provisòria que s’atrevia a preguntar-se com han de ser avui dia el continent i els continguts d’un museu.David Bravo
[Darrera actualització: 18/06/2018]
