Estat previ
L’enderroc de l’antiga redacció d’«El Pueblo Gallego», històric diari que havia tancat el 1979, va obrir al Casco Vello de Vigo un buit inesperat. Quedava a tocar d’«O Sireno», l’estranya escultura que assenyala el centre neuràlgic de la ciutat i l’envoltaven edificis de molt diverses alçades i èpoques, d’entre els quals destaca el modernista Simeón, eclèctica i fastuosa seu d’uns grans magatzems de principis del segle XX. Però, malgrat la seva centralitat, la riquesa del context i la confluència de diversos carrerons que eixamplaven la seva buidor prometent l’aparició d’una plaça, el solar romania mut, encerclat per una tanca opaca i envoltat de cotxes força mal aparcats.Objecte de la intervenció
La situació es va allargar uns anys, fins que l’Ajuntament va aprovar un pla que preveia edificar parcialment la parcel·la amb un edifici de serveis precedit d’una plaça vestibular. El Col·legi Oficial d’Arquitectes de Galícia, corporació de dret públic que agrupa els professionals d’aquest gremi, va veure-hi l’oportunitat d’aixecar la seva nova seu a Vigo. Ambdues entitats es van posar d’acord per elaborar un programa de necessitats i convocar juntes un concurs públic per a la construcció de l’edifici i la urbanització de la plaça. El nou espai públic heretaria el nom de l’antic diari.Descripció
La façana principal de l’edifici i la plaça vestibular que el precedeix s’han concebut com un díedre dialogant i coherent. La primera està recoberta amb una membrana translúcida i ventilada que reinterpreta la tradició de la mansarda en termes contemporanis. La protecció solar que li brinda aquesta segona pell permet que la façana es pugui abocar sobre la plaça amb grans superfícies vidriades malgrat estar encarada a migdia. A més, translucidesa i profunditat fan que l’aparença de la façana variï molt en funció de les condicions lumíniques. Si de dia tamisa els espais que té al darrere, mostrant un parament de composició independent, de nit s’esvaeix per insinuar-los de manera borrosa, omplint la plaça amb les seves llums tal com ho faria un fanalet de paper.Per la seva banda, la plaça també s’aboca cap a l’edifici. Un desnivell de més de tres metres, imposat per la topografia dels carrers perimetrals, ofereix l’excusa perquè el paviment de formigó es plegui formant un petit amfiteatre que abraça l’entrada principal del col·legi. Les seves grades i escales conviden els usuaris a seure i permeten celebrar-hi actes amb públic, com concerts o representacions. A les contrapetges dels graons hi ha llums encastats que banyen tant el pla de terra com el de la façana. El formigó del paviment està resolt amb diversos acabats que defineixen diferents àmbits. En alguns d’ells hi ha incrustacions de pissarres i carreus recuperats de les restes del desaparegut diari.
Aquí i allà, tant si el terra és pla com si forma grades o rampes, apareixen escocells circulars que interrompen la continuïtat del formigó. En cadascun dels escocells s’hi ha plantat un pal vertical metàl·lic que queda unit a d’altres pals per mitjà de travessers horitzontals, igualment metàl·lics. Els pòrtics resultants no sols donen suport a lluminàries, sinó també a un sostre vegetal d’anglesines que brollen des dels mateixos escocells. Aquestes trepadores caducifòlies, que fan ombra a l’estiu, es deixen traspassar pel sol a l’hivern i floreixen a la primavera, aporten a la plaça molta variabilitat al llarg de les estacions. Comparteixen els escocells amb altres plantes, com herbàcies dels gèneres Miscanthus i Liriope o arbustives florides del gènere Cornus.
Valoració
Com qui passa pàgina en un llibre, la intervenció ha afavorit que plaça i façana intercanviessin propietats. En un joc de plans abatuts, la identitat de l’antiga redacció d’«El Pueblo Gallego» s’ha projectat sobre el nou terra públic, que n’ha heretat el nom i alguns materials constructius. A més, l’abatiment ha destapat la nova identitat del successor, el nou col·legi, que s’emmiralla igualment en el terra de la plaça. Tant el pla horitzontal com el vertical s’han enriquit amb el diàleg, ressonant l’un en l’altre a través de dues bones qualitats. Una d’elles és la porositat, que permet tant al sostre vegetal de la plaça com a la membrana protectora de la façana jugar amb les ombres per refrescar-se i guanyar profunditat. L’altra és la variabilitat, fomentada per jocs cromàtics i lumínics, de reflexió i transparència, que muda les seves aparences. Com a resultat, porositat i variabilitat han dilatat en l’espai i el temps el llindar on es troben l’espai públic i el domini privat.David Bravo Bordas, arquitecte
[Darrera actualització: 02/05/2018]
