Estat previ
Com tantes altres ciutats europees, Copenhaguen va patir un procés de desindustrialització durant el darrer quart del segle XX. El port, un dels més importants del mar Bàltic, es va anar desprenent de la indústria pesada i manufacturera per especialitzar-se en el transport de contenidors i en el trànsit de creuers. Així, el paisatge portuari que històricament havia nodrit la vida pública, productiva i comercial de la ciutat es va omplir d’infraestructures i instal·lacions fabrils abandonades.La terciarització s’ha encarregat de repoblar aquest paisatge decadent amb nous edificis d’oficines, indústries netes i centres comercials, sovint, però, massa introvertits i construïts de manera precipitada. En aquesta ràpida transformació, no hi ha hagut temps que cristal·litzessin espais públics de qualitat. El nou port és un sector inhòspit, fet a l’escala de l’automòbil i on tant vianants com ciclistes troben moltes dificultats per moure’s a gust.
Objecte de la intervenció
L’any 2005, un banc suec va decidir instal·lar la seva seu danesa a la riba nord del port, vora l’edifici de correus i l’Estació Central de Copenhaguen. El projecte arquitectònic preveia la construcció de dues torres exemptes, d’unes deu plantes d’alçada, en una parcel·la cantonera i aproximadament quadrada on prèviament hi havia hagut un aparcament a l’aire lliure. La disposició de les torres alliberava bona part dels més de set mil metres quadrats de la propietat i es va decidir, malgrat la seva titularitat privada, obrir l’espai residual a la ciutat. Contribuint a millorar la qualitat de l’espai urbà a la nova zona portuària, l’entitat bancària pretenia reforçar la seva imatge corporativa. Per aconseguir-ho va oferir a la ciutat un nou jardí anomenat «Bymilen» («Duna urbana») i plantejat com un monticle de topografia accidentada, plenament accessible i afí als valors de la sostenibilitat.Descripció
La «Duna urbana» consisteix en un seguit de plaques sinuoses de formigó blanc, esglaonades a nivells successius i intercalades amb franges verdes d’on brollen arbres i vegetació arbustiva. El conjunt, que cobreix un aparcament soterrat, s’eleva fins a set metres per sobre dels carrers perimetrals i ofereix diferents racons d’esbarjo a treballadors del banc i a visitants. Els recorreguts pavimentats són practicables per a persones amb mobilitat reduïda. Totes les superfícies desaigüen en dos grans dipòsits subterranis on s’emmagatzema aigua de pluja per al reg de la vegetació. Els dipòsits també subministren aigua a cent deu atomitzadors que expulsen núvols de vapor per refrescar l’ambient durant l’estació més càlida.Valoració
Quan la «Duna urbana» es presenta com un al·legat en favor de la democratització i la sostenibilitat de l’espai públic, no és improbable que desperti suspicàcies. D’una banda, la titularitat privada de l’espai i el fet que el propietari sigui precisament una corporació financera no faciliten l’acceptació de la seva afinitat a la cosa pública o a la idea de democràcia. De l’altra, tampoc no és fàcil d’acceptar la vocació ecològica d’un jardí tan profús en formigó i que no deixa de ser el sostre d’un aparcament d’automòbils.Malgrat tot, ningú no podria acusar-la, com passa amb altres espais terciaris del nou port de Copenhaguen, de ser introvertida o estar resolta de manera precipitada. Sigui o no democràtica i sostenible, es tracta d’un jardí accessible i plaent on els oficinistes que gaudeixen d’una pausa o els que hi celebren reunions informals a l’aire lliure coincideixen amb passejants jubilats o amb adolescents que aprofiten la seva geometria capriciosa per practicar amb el monopatí. I si amb ser capaç de mesclar diferents tipus de gent no n’hi hagués prou, cal destacar la seva voluntat de millorar el paisatge de l’inhòspit sector urbà que l’acull. Una vocació que ens recorda fins a quin punt els espais privats arriben a determinar la qualitat de l’espai públic que delimiten.
David Bravo Bordas, arquitecte
[Darrera actualització: 02/05/2018]
