Estat previ
Als anys seixanta, el règim comunista albanès va establir una zona militar restringida a la perifèria nord-occidental de Tirana. El sector, limitat al sud pel riu Lana i al nord per la carretera de Durrës, disposava d’un aeròdrom amb una pista d’aterratge d’un quilòmetre de llarg per cinquanta metres d’amplada. L’aeròdrom va ser abandonat als anys noranta, amb la caiguda del règim, i la seva pista va romandre com un gran buit que s’usava per a la pastura de ramats mentre l’anava envoltant una marea urbanitzadora.En efecte, la capital albanesa va experimentar un creixement trepidant i caòtic amb l’arribada del capitalisme, veient com la seva extensió es triplicava i la seva població es multiplicava per quatre sense cap mena de supervisió estatal. Les llacunes normatives esperonaven promocions immobiliàries fora d’ordenació, assentaments informals de migrants rurals i ocupacions il·legals de terrenys municipals, com parcs públics i marges fluvials. Tirana traspuava desordre i desigualtat: carrers sense nom i cases mancades de subministrament de llum i aigua convivien amb un paisatge repuntat d’antenes parabòliques, aparells de climatització i cotxes de gamma alta molts cops revenuts, que superaven les 300.000 unitats i provocaven greus problemes de pol·lució.
Enmig del tumult, tant promotors immobiliaris com barraquistes es van sentir atrets pel buit de l’aeròdrom abandonat i per la seva proximitat a la carretera de Durrës, que arriba en forma d’avinguda fins al centre neuràlgic de la ciutat. Els uns van aixecar al costat nord altes torres residencials destinades a la nova classe mitjana i els altres van estendre casetes unifamiliars autoconstruïdes a la banda sud, vora el riu Lana. Els separava la franja buida de la pista, un espai públic d’emergència espontània que, tot i haver estat capaç de vertebrar l’edificació adjacent, funcionava més com una frontera entre estrats socials que com un veritable lloc compartit, d’intercanvi i trobada. Hi contribuïa la invasió del vehicle privat, que inhibia qualsevol mena d’apropiació ciutadana.
Objecte de la intervenció
Amb el tombant de segle, l’Ajuntament va començar a reaccionar davant del desordre que campava a la ciutat. Diverses iniciatives, com la campanya «Retorn a la Identitat», van suposar la consolidació i protecció de desenes de milers de metres quadrats d’espai públic, l’enderroc de moltes edificacions il·legals, la renovació cromàtica de nombroses façanes i la plantació massiva d’arbres. En aquest context, a partir de l’any 2006 es va planejar sotmetre els terrenys de l’antic aeròdrom militar a una reordenació integral que, sota el nom de «City Park», preveia la promoció privada de set mil nous habitatges.Evidentment, la franja buida de l’antiga pista d’aterratge estava cridada a tenir un paper principal com a element estructurador del nou conjunt urbà. Amb aquesta finalitat, el consistori va decidir destinar prop de quatre milions d’euros a transformar-la en una zona verda anomenada «Parku 1Km» («Parc d’Un Quilòmetre»). El nou espai públic havia de relligar la complexitat fragmentària del context fundant un nou lloc de trobada on es barregessin diferents usos, edats i estrats socials.
Descripció
Com el seu nom suggereix, el «Parku 1Km» vol evidenciar la magnitud d’un quilòmetre, longitud originària de la pista d’aterratge. Per això, ofereix als vianants un recorregut lineal a través d’una variada seqüència de parcel·les rectangulars que, situades a banda i banda, el compassen i li donen ritme. Les parcel·les tenen acabats i dimensions diferents, en funció dels usos específics que hi tenen lloc. Unes són esportives i acullen zones de petanca, àrees de patinatge o pistes de bàsquet, futbol i vòlei protegides amb tanques metàl·liques; n’hi ha que estan dedicades al lleure i contenen plantacions d’arbres, parterres d’herbes aromàtiques, parcs infantils i espais per a animals de companyia; altres, amb vocació cultural, donen cabuda a tallers de manualitats, llibreries amb forma de quiosc i tarimes de fusta equipades per a concerts, balls i representacions. Entre les parcel·les hi ha dotacions com lavabos, cafeteries i punts d’atenció sanitària. El trànsit rodat s’ha restringit a la calçada de dos carrils que recorre el costat meridional del parc.Valoració
Quan proposa una col·lecció d’àrees tan manifestament orientades a funcions específiques, el «Parku 1Km» corre dos grans perills. D’una banda, desafia el risc de resultar massa fragmentari, de perdre la valuosa unitat que li permet vertebrar els teixits adjacents. De l’altra, contradiu el costum de requerir versatilitat, flexibilitat o neutralitat als espais urbans que han de reunir una complexa gamma d’usuaris.El primer perill se salva gràcies a la contundència de l’espai preexistent, l’extensió lineal d’una pista que més aviat requeria ser ritmada per no resultar monòtona, si no inhòspita. El segon, si no s’evita, es justifica per la necessitat de fer pedagogia. En una ciutat tan poc avesada a gaudir de l’espai públic, s’ha prioritzat l’especificitat de parcel·les gairebé enteses com a estances domèstiques per ressaltar les possibilitats d’apropiació dels espais comunitaris. És el balanç entre aquesta capacitat de domesticació i la rotunditat del seu buit lineal el que ha permès que, sense perdre la seva força vertebradora, el «Parku 1Km» deixés de ser frontera per esdevenir sutura.
David Bravo Bordas, arquitecte
[Darrera actualització: 19/05/2023]
