Estat previ
El cèlebre East End londinenc, el conjunt de barris més populosos i ètnicament diversos de la capital britànica, ha mantingut sempre una estreta relació amb l’aigua. S’estén al nord-est de la City ─l’antiga ciutat emmurallada─, en un territori abans pantanós que separa el Tàmesi del riu Lea. Ja al segle XII, Matilde d’Escòcia va fer construir sobre aquest segon curs un pont arquejat que donaria lloc al topònim de Stratford at the Bow, on Stratford, en anglès antic, vol dir «camí pavimentat sobre un gual» i Bow significa «arc». Avui, Stratford i Bow són dos barris diferenciats i separats pels Bow Back Rivers, una part del complex de canals anomenat Lee Navigation i ubicat al llarg de l’extens corredor verd del Lee Valley Park. Cap al segle XVI, quan el Lea ─de vegades conegut com a Lee─ ja era una de les principals rutes per on entrava el gra a Londres, la ciutat va ser autoritzada a obrir aquest sistema de vies navegables per drenar els seus aiguamolls, així com a dotar-los de rescloses, molins d’aigua i camins de sirga.Amb el temps, la zona es va anar poblant d’indústries, infraestructures i suburbis que la van anar fent cada cop més complexa. Durant el segle XX, quan la navegabilitat va perdre el seu caràcter estratègic, molts canals van esdevenir secundaris i van caure en l’abandonament. És el cas del Bow Creek, que, entre l’illa de Three Mills (Tres Molins) i la del Parc Olímpic de Londres –seu principal dels Jocs Olímpics d’Estiu del 2012– va quedar enclotat sota la llosa d’una rotonda formada per l’encreuament de dues vies ràpides a diversos nivells. La inferior és l’A12, artèria perimetral que ressegueix el marge dret del Bow Creek formant un túnel subterrani; la superior és l’A11, viaducte radial que coincideix amb el carrer major de Stratford, a la riba septentrional, i amb el de Bow, a la meridional.
A més de cobrir un tram d’uns vuitanta metres del canal, fent-lo ombrívol i marginal, la construcció del nus viari va significar la interrupció del seu camí de sirga, un passeig riberenc de quaranta-cinc quilòmetres de llargària que anava des del comtat de Hertfordshire fins a Limehouse, vora el Tàmesi. Els ciclistes i vianants que resseguien la riba esquerra del canal es veien obligats a abandonar-la quan topaven amb el ramal del City Mill River. Una passarel·la inclinada el creuava, remuntant-los fins al nivell superior de l’A11. Un cop travessats els seus cinc carrils de trànsit, encara els calia creuar fins a la riba oposada del Bow Creek per seguir el seu camí. Mentrestant, un bosc ripari negligit s’amagava en aquesta riba, rere uns grans panells publicitaris orientats cap a l’A12.
Objecte de la intervenció
El 1998 es va crear la Leaside Regeneration, una fundació integrada per organismes públics i entitats locals que busca la renovació de la vall de Lea i el seu entorn urbà. Al cap de pocs anys i juntament amb la British Waterways ─autoritat de la navegació als rius i canals de la Gran Bretanya─, es va redactar un pla de millora urbana dels voltants dels Bow Back Rivers que considerava la creació d’una sèrie d’espais públics riberencs connectats entre si. La proximitat del Parc Olímpic, la densitat urbana del sector i la previsió de desenvolupar-hi nous creixements residencials van fer que el tram fluvial situat vora l’encreuament de l’A11 amb l’A12 esdevingués un punt estratègic dins d’aquest pla. A més de restablir la continuïtat del passeig per a vianants i ciclistes, calia rescatar els valors ocults del lloc perquè els veïns de Stratford i Bow poguessin recuperar la seva tradicional relació amb l’aigua.Descripció
La intervenció duta a terme salva desnivells i barreres amb una variada seqüència d’itineraris riberencs que acaben teixint un conjunt unitari reservat a vianants i ciclistes. Aigües amunt, abans que el Bow Creek s’endinsi sota la llosa de la rotonda, s’ha bastit un nou pont que el creua a una alçada suficient perquè el canal continuï sent navegable. Per baixar fins a la cota d’ambdues ribes, cadascun del extrems del pont es bifurca donant pas a una rampa i una escala. A la riba esquerra, la rampa recull els passejants que vénen del nord pel camí de sirga, mentre que l’escala s’encara cap a la passarel·la existent que creua el City Mill River per dur fins a l’A11. A la riba oposada, l’escala porta a una sendera que serpenteja per l’antic bosc ripari i s’enfila fins al nivell de l’A12, on s’han retirat els panells publicitaris. Per la seva banda, la rampa d’aquesta riba duu cap al tram de canal cobert per la rotonda.Tant el pont com les dues rampes i el parell d’escales se suporten amb jàsseres de gelosia que reposen sobre pilones metàl·liques de fust cilíndric. Els cantells de les jàsseres s’eleven a banda i banda per sobre dels taulers, de manera que conformen les seves respectives baranes. Les jàsseres, però, només són visibles des dels taulers, ja que els seus paraments exteriors estan revestits amb gelosies de llates de fusta dretes que remeten a la verticalitat dels joncs i les palplanxes dels marges. La lleugeresa de les gelosies i el fet que les rampes zigzaguegin al llarg de les ribes resten rotunditat a les noves estructures. El zigzagueig també permet que entre les rampes i els marges del canal apareguin intersticis d’aigües tranquil·les on s’han disposat gabions plantats amb joncars.
Aigües avall, sota la llosa de la rotonda, una nova passera fixada a un mur de formigó existent dóna continuïtat a la riba dreta. Tant de dia com de nit, l’enllumenat instal·lat a la seva barana combat la foscor de l’espai projectant llum càlida i acolorida sobre les superfícies del formigó i l’aigua. Un cop fora del tram cobert, la passarel·la aterra sobre el renovat Moll Lliure del Bow per tal que els passejants puguin seguir el camí de sirga cap al Tàmesi.
Valoració
L’actuació al Bow Creek ha relligat una sèrie de punts descosits en un nus fort i durador. Amb delicada destresa, ha sargit discontinuïtats que pertanyien tant a la dimensió espacial com a la temporal. Pel que fa a l’espai, ha conjugat l’escala territorial amb l’arquitectònica per establir connexions entre camins interromputs, ribes separades i calçades desnivellades. En el domini del temps, ha sincronitzat canals i autopistes, infraestructures de mobilitat pertanyents a diferents etapes històriques que se solapaven sense trobar-se. Contribuint a rescatar la memòria dels canals que tant van caracteritzar el passat de l’East End, ha establert un precedent per a futures intervencions en altres punts de la seva xarxa aquàtica. Com a resultat, no sols s’han creat espais de pas, sinó que s’ha arribat a fundar un lloc. Un escenari bucòlic d’excepcional relació amb la natura en el si d’uns teixits socials i urbans que de ben segur ho agrairan.David Bravo Bordas, arquitecte
[Darrera actualització: 02/05/2018]
