Estat previ
Sorgida durant l’edat mitjana en un gual del riu Bode, Staßfurt va viure el seu apogeu econòmic durant la segona meitat del segle XIX, gràcies a l’explotació de les mines de sal del seu subsòl. Quan es va descobrir que el nitrat potàssic es podia processar per obtenir, a més de pólvora, potents fertilitzants, la ciutat es va convertir en un dels principals focus de producció salina d’Alemanya. Lluny de limitar-se al sector primari, el nucli urbà va saber envoltar-se de nombroses indústries químiques que produïen els valuosos derivats d’aquest mineral processant-lo ben a prop del seu punt d’extracció.Tanmateix, la ciutat acabaria pagant molt cara aquesta prosperitat. El desconeixement de la composició del subsòl i dels seus corrents freàtics va desencadenar errors de perforació que, atesa la proximitat del riu, tindrien tràgiques conseqüències. L’aigua va inundar els pous dissolent masses salines i provocant el col·lapse de moltes cavitats subterrànies. El nucli medieval va patir un enfonsament gradual que, al cap d’unes dècades, l’havia deprimit més de sis metres, deixant-lo per sota del nivell freàtic. Cap als anys seixanta del segle XX, uns vuit-cents edificis, inclosos l’Ajuntament i l’església, estaven tan malmesos que van haver de ser enderrocats per evitar-ne l’esfondrament sobtat.
Des de llavors, la zona on hi havia hagut el cor de Staßfurt va romandre com un buit erm i informal. La inestabilitat del terreny i la magnitud de la catàstrofe feien inviable restablir el que s’havia perdut. A més, tant la mineria com la indústria química van abandonar la ciutat, que va patir un fort declivi econòmic i demogràfic. Perduda la càrrega referencial i gravitatòria del nucli antic, els pocs creixements urbans que posteriorment han nodrit el municipi ho han fet de manera dispersa i desorientada.
Objecte de la intervenció
Al cap dels anys, es va fer palès fins a quin punt la permanència d’un centre històric íntegre i representatiu és necessària per al sentit d’identitat col·lectiva dels habitants d’una ciutat. També que a Staßfurt li calia un nucli aglutinador i articulador sobre el qual pogués pivotar el seu desenvolupament futur. A partir de l’any 2004, l’Ajuntament va endegar un procés participatiu que va aplegar els veïns al voltant d’un repte. Calia acceptar la pèrdua física del centre històric sense renunciar a preservar-lo dins la memòria col·lectiva. Al capdavall, s’havia de trobar una solució per tal que el buit aclaparador deixat per l’antic centre acabés cicatritzant.Descripció
L’acceptació de la pèrdua va començar a materialitzar-se el 2005, quan es va permetre que les aigües freàtiques inundessin part del con de depressió del terreny per formar-hi un llac. Les seves ribes es van resseguir amb reblerts de pedra en al·lusió als cristalls de sal que tanta prosperitat i desgràcia havien portat a Staßfurt. Un nou pont per a vianants dóna continuïtat a la Kottenstraße, via que havia quedat tallada per l’aparició del llac. Contràriament, el carreró Marktgasse s’interromp quan topa amb l’aigua, just després de formar una escalinata que fa de graderia, per acabar generant un petit moll sobre el llac. A la riba oposada, unes escales cantoneres assenyalen el punt per on el carreró tornaria a emergir de l’aigua per seguir el seu camí.El llac queda encerclat per una sendera pavimentada, acompanyada a la riba est per un banc corregut de pedra que recull la base d’un talús de gespa. A la riba sud, la sendera abraça també un prat rectangular que cobreix l’antic cementiri elevant-se un metre i mig respecte del seu entorn per indicar la cota original de la necròpoli. Al mig del prat, un recinte delimitat per una planxa metàl·lica i reblert de terra plantada amb gespa dibuixa la base de l’antic campanar de l’església que, conegut just abans de desaparèixer per la seva pronunciada inclinació, havia estat durant cinc segles la icona més representativa del perfil de Staßfurt. Encara una mica més al sud, una esplanada rectangular revela la ubicació de l’antic mercat municipal. És dura, està despullada de vegetació i tan sols ocupada per un banc semicircular de formigó.
A la riba de ponent, una plantació reticular de cirerers s’ha apoderat dels terrenys privats d’una fàbrica abandonada, a l’espera que algun dia s’hi pugui reprendre alguna activitat més concreta. Al nord, els anomenats «Jardins de potassi» envolten la torreta d’un antic pou d’extracció de sal. En alguns punts, inscripcions encastades als paviments reflecteixen amb xifres el grau d’ensorrament del sòl. Les poques cases que s’havien salvat de l’esfondrament van ser reforçades i restaurades. Entre el llac i l’eix comercial de Steinstraße, situada a llevant, s’han tornat a edificar alguns buits deixats pels enderrocs preventius. També s’han renovat edificis que havien quedat vacants i que ara veuen florir noves activitats comercials.
Valoració
La depressió física i psicològica en què havia caigut el nucli medieval s’ha vist parcialment compensada per una intervenció franca i decidida que ha permès a Staßfurt acceptar la seva història i tornar a aixecar el cap per encarar el futur. El centre antic és ara l’antic centre, un lloc representatiu que no restitueix el passat, però que el reconeix i el rememora. No ho fa amb la pesadesa paralitzant d’un memorial restringit a la contrició, sinó amb l’optimisme esperançador d’una zona verda oberta als usos lúdics que vol esdevenir un lloc de trobada i un nucli articulador.David Bravo Bordas, arquitecte
[Darrera actualització: 02/05/2018]
