Estat previ
A principis dels anys setanta, Nicolae Ceaușescu va implantar a Romania la «Sistematització», un programa de planejament urbà que pretenia dissoldre les diferències en el grau de desenvolupament entre camp i ciutat. Malgrat que va començar limitant-se a l’àmbit rural, on va suposar l’enderroc de pobles sencers i el desplaçament forçat dels seus habitants a sectors urbans de nova planta, a partir del 1980 el programa va arribar a Bucarest. Greument afectada per un terratrèmol el 1977, la capital va veure com, en lloc de ser redreçada, una cinquena part del seu teixit històric (vuit quilòmetres quadrats) era arrasada i substituïda per grans edificis de formigó armat.
Alguns dels barris més antics van desaparèixer per donar pas al Centru Civic (Centre Cívic), un sector administratiu presidit per la Casa del Poble, l’edifici més gran del món després del Pentàgon i actual seu del parlament romanès. En altres casos, els estralls de la Sistematització es van estendre al llarg d’artèries principals com Calea Moşilor, una via radial que uneix el centre amb la plaça Obor, al nord-est. Si bé al seu tram més cèntric el carrer té el caràcter tortuós i estret propi d’un nucli antic, després adopta el traçat ample i rectilini d’una avinguda. És en aquest segon tram, de gairebé un quilòmetre i mig de llargada, on el programa va substituir totes les façanes vuitcentistes originals per llargues fileres de blocs d’habitatge públic.
El 1989 la Sistematització va ser sobtadament interrompuda per la caiguda del règim. Els blocs residencials de Calea Moşilor ja estaven enllestits, però el caràcter indefinit i fragmentari dels seus darreres va deixar sense resoldre la trobada amb el teixits adjacebts. L’arribada del capitalisme no va servir per millorar les coses. L’individualisme rampant, esperonat per la desregulació de les lleis del mercat i el mal record d’una col·lectivització imposada, va facilitar la privatització dels habitatges públics, on encara hi viu el 70% de la població de Bucarest. Mentrestant, al tediós paisatge dels blocs socialistes s’hi van afegir la massificació desenfrenada del vehicle privat i la negligència absoluta de les zones de titularitat pública.
Objecte de la intervenció
L’any 2009, una sèrie de col·lectius d’activistes i estudis professionals, tant romanesos com estrangers, es van organitzar per provocar un canvi en aquesta situació. Amb la voluntat de cridar l’atenció sobre la necessitat d’afrontar els problemes que pateixen els espais públics adjacents als blocs socialistes arreu de la ciutat, van concebre de manera espontània i sense encàrrec oficial una iniciativa que van anomenar «Blocs màgics».
En una primera etapa, van aconseguir 21.000 euros de finançament públic i privat per portar a terme, amb la complicitat dels veïns, quatre intervencions efímeres en determinats espais de Calea Moşilor. A mig termini, amb la deguda difusió de publicacions i exposicions, es podria ampliar el debat sobre la necessitat de promoure actuacions amb caràcter més definitiu i estructural. La zona de Calea Moşilor funcionaria com una experiència prototípica que havia de servir d’exemple arreu de la ciutat. Al capdavall, calia superar l’escepticisme generalitzat envers la cosa pública i estendre la convicció que, a part de ser ineludible, la condició col·lectiva de la ciutat es pot entomar sense imposicions, amb llibertat i optimisme.
Descripció
Les quatre intervencions dutes a terme fins ara lluiten contra la grisor dels blocs socialistes sobreposant-hi el reclam càlid del color taronja. La primera, situada a l’extrem nord de Calea Moşilor, es titula «Un passatge entre dos mons». Va consistir a pintar de color taronja les parets i el sostre d’un passatge estret i ombrívol que travessa un bloc d’habitatges connectant la plaça Obor amb el teixit històric dels darreres. La pintura, que respecta panys rectangulars del mur original on queden emmarcats els grafits preexistents, dignifica l’espai i el transforma en una mena de galeria d’art que expressa la superposició de capes històriques característica del palimpsest urbà.
Una línia de punts taronges arrenca del terra del passatge i, convidant-nos a seguir-la, s’endinsa cap al barri del darrere, on ha d’esquivar un mar de cotxes mal aparcats. Duu fins a la segona intervenció, batejada «Un lloc per a la comunitat» i ubicada a l’interstici que separa dues estacions transformadores. L’espai, abans erm i descuidat, s’ha convertit en un lloc de trobada a mig camí de la pista esportiva i el pati d’esbarjo. S’hi ha pintat el terra de taronja i, al peu d’una nova tanca de malla metàl·lica, s’hi ha disposat un banc del mateix color. El banc té un volum capriciós i alegre que convida a seure-hi per menjar-hi o per fer petar la xerrada.
Prop de mig quilòmetre cap al sud-oest, a l’altre costat de Calea Moşilor, hi ha la tercera intervenció. Com el seu nom indica, «Sisplau, trepitgeu la gespa» vol ser un al·legat a favor de l’apropiació comunitària d’un parterre envoltat per una tanca metàl·lica. S’hi ha disposat un moble, sempre de color taronja, que fa tant de banc per seure com d’escala per saltar a la gespa. Un cop a dins, encara hi ha una cadira taronja i un bloc prismàtic del mateix color que serveix com a taula o reposapeus.
Finalment, la quarta intervenció s’anomena «Una sala d’estar urbana». Està mig quilòmetre més avall, al racó que les mitgeres de dues cases antigues formen a l’ombra d’un bloc residencial. Aquí s’hi ha disposat un gran calaix ple de grava que serveix per jugar i que, com una catifa domèstica, està envoltat de cadires. Atès que són reciclades, totes les cadires són diferents, tot i que s’han pintat del mateix taronja. També se’ls ha serrat les potes per fixar-les sobre un muret de pedra antic. A la mitgera, un marc i un penja-robes acaben de donar caliu casolà. Són tan taronges com les cadires i el cantell del calaix de grava.
Valoració
Des d’un punt de vista materialista, els «Blocs màgics» es poden jutjar com una resposta limitada i simbòlica a un problema tan gran com greu. Tanmateix, el taronja llampant i optimista que les unifica no sols assenyala punts problemàtics, sinó que també els proposa com a llocs d’oportunitat. En efecte, més enllà de la generositat i el voluntarisme dels promotors, part del valor dels «Blocs màgics» rau en la possibilitat que esdevinguin el detonant d’una major actuació a gran escala que compti sempre amb la complicitat de la societat.
Al mateix temps, també tenen un valor pedagògic. Sembla que les intervencions han estat ben rebudes pels veïns, llevat d’«Una sala d’estar urbana», que, per la seva voluntat de domesticar el carrer, va ser majoritàriament entesa com una transgressió de la privacitat. Acceptades o no, les intervencions ens indiquen fins a quin punt la necessitat d’espais de trobada conviu encara amb els recels contra la cosa pública. També ens aporten una bona lliçó: a la ciutat, tan desastrós pot ser l’individualisme de la indiferència com les polítiques antidemocràtiques imposades de dalt a baix.
David Bravo
[Darrera actualització: 01/12/2021]
