Estat previ
Erigida dalt d’un turó a la riba esquerra del Duero, la vila d’Almazán és coneguda pel conjunt romànic que formen les seves muralles i la plaça major. El recinte emmurallat, del segle XII, conserva tres de les seves set portes originàries, així com un parell de poternes menors. Entre les primeres, caracteritzades per les torres que les flanquegen i els seus arcs ogivals amb sostre voltat, hi ha la Puerta de la Villa, completada amb una torre rellotgera del segle XIX. Està adossada a l’ajuntament i és l’entrada septentrional de la plaça major.Entre les segones, la poterna de San Miguel dóna a la mateixa plaça. Ho fa a través d’un petit arc de mig punt cobert amb volta de canó i obert al pany de muralla que tanca la plaça per ponent, entre l’església romànica de San Miguel (segle XII) i el palau dels Hurtado de Mendoza (segle XV). L’estreta obertura és l’únic mitjà que té la plaça d’abocar-se al formidable paisatge que ofereix la conca del Duero, uns vint metres més avall. Salva el desnivell la Travesía del Rastro, que, amb forçada inclinació, ressegueix les esquenes de l’ajuntament i l’església per arribar al passeig ripari de la Ronda del Duero. Des d’aquí, una passarel·la per a vianants porta fins a l’altra riba, on hi ha el Parque de la Alameda, la frondosa albereda que embelleix les vistes de la plaça.
Malgrat el seu indiscutible valor patrimonial i paisatgístic, la plaça major estava desmillorada. D’una banda, els cotxes mal aparcats l’envaïen indiscriminadament. De l’altra, el seu paviment, que seria perfectament rectangular si no fos pel tascó triangular que genera un racó a ponent, estava ple d’obstacles. Arbres, estàtues, parterres, graons i vorades entorpien la visió de les seves façanes o trencaven la continuïtat del seu atrotinat paviment.
Objecte de la intervenció
L’any 2008, les deficiències recollides pels veïns van servir per redactar les bases d’un concurs públic que, convocat per l’Ajuntament i el Ministeri de Foment, plantejava la reordenació de la plaça. Calia alliberar el terra d’obstacles i donar-li la neutralitat necessària perquè, tant de dia com de nit, deixés d’entrar en conflicte amb el caràcter monumental de les seves façanes. La reforma, pressupostada en dos milions i mig d’euros, exigia que es respectessin les xarxes d’infraestructures i serveis existents, que havien estat recentment soterrades i que s’instal·lessin contenidors subterranis per a la recollida selectiva de residus. Alhora, s’havia de millorar la seva relació visual amb la conca del Duero, com també facilitar i evidenciar l’accés al passeig de ribera inferior.Descripció
Ara, els cotxes només poden circular pels costats sud i est de la plaça, on s’han creat tot just vuit places d’aparcament en bateria. El pas de vehicles, juntament amb l’extrem occidental on hi ha el palau i la muralla, s’han resolt amb un empedrat de granit sobre el qual s’hi ha encastat una retícula de llums de baixa intensitat. La zona empedrada dibuixa una llenca perimetral que abraça l’àrea central de la plaça. Aquesta àrea, que representa la major part de la superfície, està recoberta amb un paviment de peces ceràmiques i totalment despullada de qualsevol element de mobiliari urbà. Els pivots que impedeixen el pas de vehicles, un arbre preexistent i una sèrie de bancs prismàtics amb llums fluorescents incorporats s’arrengleren al llarg d’una vorada enrasada que separa els dos paviments.L’àrea central recull les façanes de l’Ajuntament i l’església de San Miguel, edificis separats per un interstici on hi ha l’únic embornal de desguàs de la plaça. Recobert amb una reixa circular de bronze de més d’un metre de diàmetre, l’embornal té una anella metàl·lica sobre la qual hi ha inscripcions radials que fan referència a dates històriques o a punts geogràfics relacionats amb Almazán. És, a més, el centre de replanteig dels especejaments dels dos paviments de la plaça, ja que tant l’empedrat de granit com l’aplacat ceràmic descriuen cercles concèntrics al seu voltant.
Al racó de ponent, entre l’església i el palau, s’hi ha replantat un gran arbre preexistent. Al seu costat hi ha la poterna de San Miguel, que ara dóna pas a un mirador en voladís encastat al parament exterior de la muralla. La seva planta trapezoïdal, que arrenca amb l’estretor de la poterna i s’eixampla a mida que se n’allunya, li dóna un aire desafiant i agosarat. El mirador vola més de catorze metres cap al paisatge. El suporta una estructura d’acer Corten ancorada amb vint-i-quatre perns i reblerta amb bigues de fusta laminada. Té com a paviment una tarima de llates de fusta de cinquanta metres quadrats i l’envolta una barana metàl·lica de barrots verticals.
Finalment, de l’interstici que separa l’església i l’ajuntament n’arrenca una nova escala que baixa cap a la Travesía del Rastro. L’amaga una gelosia de llates verticals d’acer Corten que estén un llenç abstracte i lleuger sobre la materialitat de la muralla. El descens final cap a la Ronda del Duero es fa per mitjà d’una rampa que cau nou metres. És de traçat rectilini però les seves vores s’estrenyen progressivament enganyant la perspectiva. Un cop es troba amb el passeig, la rampa es torna a obrir formant un nou mirador exactament igual que el de la poterna de San Miguel. Aquest, però, vola a tres metres de les aigües del Duero.
Valoració
Recuperada la plaça major com a lloc de trobada i d’esbarjo, els veïns d’Almazán ocupen les terrasses dels cafès i donen usos molt diversos a l’esplanada central. Els visitants, principal motor de l’economia local, poden admirar millor que mai el romànic de les seves façanes i les prodigioses vistes que els regala el mirador. Tant els uns com els altres usen la plaça com a punt de partida del bell recorregut cap a la Ronda del Duero i el Parque de la Alameda.Esvaïdes l’hegemonia del cotxe, la profusió d’obstacles visuals i la discontinuïtat interposada per les barreres arquitectòniques, la plaça llueix amb tota la seva esplendor gràcies a una intervenció netament contemporània però respectuosa amb les preexistències. L’espai ha adquirit la rotunditat d’un lloc major carregat amb pulsions ben contraposades. D’una banda, fent l’ullet a l’arquetípica Piazza del Campo de Siena, ens congrega amb la inconfusible força centrípeta expressada per la recollida centralitzada de l’aigua. De l’altra, ens projecta cap a l’horitzó amb l’impuls centrífug dels dos miradors que volen sobre el Duero.
David Bravo Bordas, arquitecte
[Darrera actualització: 28/06/2023]
