Estat previ
Oliana està al marge esquerre del riu Segre, en una àmplia vall a mig camí entre el pantà homònim i el de Rialb. Abans de la construcció dels embassaments, les freqüents crescudes del riu omplien de còdols la vall, que és l’avantsala dels primers contraforts del Pirineu. En els darrers temps, la vila s’ha anat allargassant seguint el traçat de la carretera C-14, que duu cap a Andorra, tot i que el seu nucli més antic s’ha mantingut apinyat sobre un turó.Aquest accident geogràfic genera una caiguda de més de trenta metres entre el punt més alt del centre històric, al carrer de l’Hospital, i el més baix, a tocar de la carretera. Molts dels seus carrers tenen pendents pronunciats i s’afanyen a desguassar la pluja cap al Segre mentre enquadren belles vistes amb les serres d’Aubenç i de Turp com a teló de fons.
Més enllà de l’efecte paisatgístic, però, la inclinació no ha estat sempre ben rebuda pels vilatans. En una comprensible recerca del confort horitzontal, nombroses operacions de desmunt i terraplenament van anar omplir el barri de replans, escales i murs de contenció. A més de saturar-lo de barreres arquitectòniques, el caràcter fragmentari i incoherent d’aquestes actuacions va acabar per malmetre la fluïdesa circulatòria i perceptiva de l’espai públic.
Objecte de la intervenció
L’any 2007, amb el suport del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament d’Oliana va promoure una renovació integral de la xarxa d’espais públics del nucli antic. Calia suavitzar desnivells i eliminar barreres arquitectòniques per millorar l’accessibilitat i aconseguir una millor relació de continuïtat entre els diferents espais oberts del barri.La intervenció es va proposar reaccionar alhora a estímuls llunyans i immediats, els uns relacionats amb l’escala territorial de les muntanyes, la vall i el riu i els altres implicats en les situacions concretes que plantejava la geometria de cada racó. Al capdavall, es tractava de dotar el nucli vell d’Oliana d’una aparença fluida i unitària i de millorar la seva relació amb el context significatiu i geogràfic que sempre l’ha envoltat.
Descripció
Durant les primeres fases del projecte, una sèrie de diagrames que reflectien circulacions, usos de l’espai obert, recorreguts de l’aigua o la topografia del nucli antic i el seu entorn geogràfic van revelar aspectes no necessàriament físics però certament característics de la xarxa d’espais públics d’Oliana. L’obra duta a terme és la plasmació material d’aquests diagrames al llarg i ample del barri, tot i que va tenir especial incidència en tres places que destaquen per les seves majors dimensions.Una d’elles és la plaça de la Mare de Déu dels Àngels, espai rectangular de gairebé tres-cents cinquanta metres quadrats. Aquí, una escala exempta salvava el desnivell entre el carrer d’Ignasi Esteve i la carretera, deixant a banda i banda dos reclaus deprimits. Ara la substitueix una massa contínua, ondulada, gairebé geològica, que es desempila suaument omplint tot l’espai de la plaça. És terrosa, hi brollen herbes i semblaria despullada d’urbanització si no fos perquè s’hi han encastat algunes baranes metàl·liques i peces prismàtiques de granit que fan de graons. A les zones més planes s’hi han estès lloses i llambordes recuperades del paviment anterior. També s’hi ha disposat algun banc de fusta que incrementa l’ergonomia del lloc.
Solucions similars s’han adoptat a la plaça del Cementiri, de més de sis-cents metres quadrats i amb un perímetre molt més irregular. Aquí s’ha guanyat l’espai d’un antic bancal erm i ara el terreny cau de manera més harmònica, formant una generosa graderia que s’aboca cap al paisatge. Està igualment dotada de graons de granit, baranes metàl•liques i bancs de fusta.
Per la seva banda, la plaça de Mossèn Albert Vives, de gairebé sis-cents cinquanta metres quadrats, és la que conserva un caràcter més urbanitzat. Aquí, un mur de contenció formava un pla horitzontal sobre el qual campaven els cotxes mal aparcats. Tot i que encara hi circulen vehicles, s’ha suavitzat i unificat la superfície del terra. Un carrer hi baixa esquivant una clapa verda que, en ressonància amb les places anteriors, té un banc de fusta i graons encastats de granit. Còdols recuperats del Segre i encastats al paviment de formigó assenyalen la conca d’escorrentia del carrer.
Valoració
Si bé alguns veïns han trobat a faltar més zones planes i consideren excessiva la presència d’escales, el cert és que les tres noves places d’Oliana no fan altra cosa que acatar amb naturalitat els dictats de la topografia. La recerca de l’horitzontalitat, que afavoria sobretot els cotxes mal aparcats mentre fragmentava el conjunt del barri, ha donat pas a l’acceptació franca i optimista de la geografia pròpia de la vila.Com si estigués alliberant el turó originari de la crosta urbanitzada que l’ofegava, la intervenció despulla el nucli antic de recobriments artificials. Invertint el costum que fa d’escocells i parterres excepcions puntuals de la duresa del terra, paviments i graons són aquí la singularitat que trenca la norma, el recurs dosificat que s’utilitza només allà on l’ergonomia el fa imprescindible. Aquesta moderació, juntament amb el fet que bona part de les peces emprades siguin plaques reciclades o còdols recollits de la llera del Segre, constitueix un al·legat en favor d’una urbanitat sensible amb la natura, una lliçó gens menyspreable després de la voràgine urbanitzadora de la qual estem sortint.
David Bravo Bordas, arquitecte
[Darrera actualització: 02/05/2018]
