Estat previ
La fàbrica de mantes de llana de Can Ribas va obrir el 1851, en un territori rural dels voltants de Palma, on llavors només hi havia el convent de La Mare de Déu de la Soledat. El recinte industrial, que assoliria una extensió de fins a sis mil metres quadrats distribuïts en diverses naus, va arribar a tenir una plantilla de quatre-cents treballadors. La major part vivien en cases precàries que es van anar construint al voltant de la fàbrica i que van donar lloc a una barriada extramurs coneguda, com el convent, amb el nom de la Soledat. A principis del segle XX, amb l’arribada d’altres factories com Can Roca o Maquinària Agrícola Janer, la Soledat es convertiria en un dels principals sectors industrials de Mallorca, un barri popular, viu i bulliciós.No obstant això, la crisi que durant la segona meitat del segle XX va colpejar la indústria tèxtil europea no va fer excepcions amb la Soledat. Can Ribas va tancar el 1960 i la resta de factories van anar fent fallida. El barri es va sumir en un període de decadència econòmica i marginalitat social que ha durat fins avui. La precarietat dels habitatges, l’abundància de culs de sac i l’absència d’equipaments, zones verdes i comerços empitjoraven la situació. Inactius i tancats dins dels seus murs perimetrals, els recintes industrials que l’havien nodrit eren ara un gran destorb per a la continuïtat de la trama urbana.
Objecte de la intervenció
Amb el tombant de segle, la Regidoria d’Habitatge de l’Ajuntament de Palma va promoure un pla especial de reforma interior del barri de la Soledat. El pla considerava ampliar el carrer de Brotad, límit oriental del recinte de Can Ribas, per construir-hi més de cent seixanta habitatges en règim de lloguer social. Calia prolongar la via fins al carrer de Manacor, per tal de connectar la Soledat amb l’eixample que la flanqueja pel nord. També s’havia d’unir Brotad amb el carrer de Caracas, límit meridional de la fàbrica que posaria el barri en relació amb la façana marítima i el Polígon de Llevant. L’operació suposava abatre la tanca perimetral de la fàbrica de Can Ribas, reformar-ne les naus per convertir-les en equipaments i transformar-ne els espais intersticials en zones verdes. En definitiva, calia posar en valor els elements patrimonials de la indústria que va originar el barri per tal que deixés de ser un tap i esdevingués un centre articulador.Descripció
L’esclat de la crisi i un canvi de legislatura van obligar la Regidoria d’Habitatge a contenir temporalment les previsions del seu pla. Dels cent seixanta habitatges inicialment previstos, s’han endegat les feines d’enderroc per ubicar-ne una quarantena al sector sud-occidental del recinte de Can Ribas, allà on les naus preexistents presentaven més fragmentació formal i menys valor patrimonial. Els habitatges tancaran pel sud una nova plaça, ja urbanitzada i presidida per l’antiga xemeneia de la fàbrica, que ha estat rehabilitada.El costat nord de la plaça està flanquejat per les testeres de les úniques dues naus catalogades del recinte, que també s’han restaurat per poder encabir, en un futur, dos equipaments públics. La nau més gran, que, amb uns seixanta metres de llargada, allotjava l’antiga sala de telers, ha d’acabar convertint en un centre d’interpretació de la història de Can Ribas. La petita, on hi havia la caldera central de la factoria, serà previsiblement un centre cultural.
Per la seva banda, les dues naus que donaven front al carrer Brotad ─i que no estaven catalogades─ han quedat afectades per l’ampliació de la via. Les seves crugies, d’uns cinquanta metres de llargada i antigament coronades amb cobertes a dues aigües, han estat sotmeses a un enderroc selectiu que les ha partit per l’eix del carener i n’ha deixat tan sols una meitat. Aquesta operació ha fet que la nau situada més al sud, antigament usada per assecar la llana, s’hagi convertit en un porxo que se suporta gràcies a la presència d’una filera de pilars de fosa que ressegueix el carener. El porxo, que permet aixoplugar fires i actes públics, s’obre cap al carrer Brotad i tanca la plaça de la xemeneia oferint-li una quarta façana. De la nau del nord, n’ha quedat només la façana oriental i un tram de coberta. El segon ha perdut les teules i s’ha convertit en una pèrgola de llates de fusta, mentre que la primera defineix amb la sala de telers un corredor descobert directament embocat a la xemeneia de la plaça.
Valoració
A l’espera que la Soledat pugui comptar amb els equipaments i els habitatges inicialment previstos, cal celebrar que avui ja disposi d’una zona verda plena de significació històrica. Can Ribas torna a ser el centre del barri, el nucli articulador que li confereix ordre i sentit. Són precisament els entrebancs amb què ha topat l’operació els que han provocat una resposta sensata i optimista, plena de lliçons per als temps que corren.La intervenció posa en joc l’espai i el temps en una lectura complexa i dinàmica de la trama urbana. Respecte a l’espai, ens mostra l’enderroc selectiu com un acte creatiu que genera riques formes a mig camí entre l’edifici tancat i l’espai obert. Respecte al temps, ens convida a entendre les actuacions urbanes com un procés dinàmic, més que no pas com un producte acabat. Un procés que no fa taula rasa amb el passat i que s’adapta a les oportunitats del present mentre prepara el camí a les possibilitats futures. Els cossos morts que poblen el palimpsest urbà poden tornar a la vida. Canviar-ne el sentit, la funció i, fins i tot, la forma permet que una nova civilitat s’apoderi del que ja està urbanitzat.
David Bravo Bordas, arquitecte.
[Darrera actualització: 02/05/2018]
