Estat previ
La Praça do Comércio, centre neuràlgic de la capital portuguesa, era antigament coneguda amb el nom de Terreiro do Paço (Plaça del Palau), perquè s’hi alçava el Palau Reial de Lisboa fins que el terratrèmol del 1755 el va destruir completament. Des de l’any 2007, la línia blava del metro la serveix amb una estació que rep aquest segon nom. La nova estació és fruit de la reforma i ampliació de la terminal fluvial on arriben els transbordadors que creuen el Tajo per connectar Lisboa amb la ciutat de Barreiro. L’antiga sala d’equipatges d’aquesta terminal, construïda el 1932 per l’arquitecte José Ângelo Cottinelli Telmo, va ser un dels primers equipaments públics portuguesos amb Estil Internacional.El projecte de reforma li va atorgar un paper central com a punt de connexió entre el nivell subterrani del metro i els molls dels transbordadors. El caràcter estratègic de la connexió entre ambdós sistemes de transport feia preveure que el vestíbul acollís un flux diari de prop de 40.000 passatgers. L’espai està presidit per vuit pilars cilíndrics de seixanta centímetres de diàmetre i gairebé sis metres d’alçada. Els pilars suporten un sostre rectangular de disset metres d’amplada i vint-i-tres de llargada, que se separa de les façanes de l’edifici perquè la llum s’escoli a través d’una claraboia perimetral. Des de l’ampliació de la terminal, les escales mecàniques i ordinàries que pugen des del nivell del metro emergeixen dins del vestíbul sota aquest gran sostre.
Objecte de la intervenció
Juntament amb el de Moscou i el de París, el Metro de Lisboa és un dels més reconeguts d’Europa per la riquesa dels seus espais, farcits de belles decoracions i abundants en exposicions. Fent honor a aquesta reputació, les autoritats del metro van destinar una inversió de més d’un milió d’euros (una quarta part del total del projecte) a la reforma interior de l’antiga sala d’equipatges. Amb una superfície aproximada de mil metres quadrats, el nou vestíbul havia d’adquirir un grau de representativitat digne de la seva gran afluència i capaç de celebrar l’estratègica connexió entre el món subterrani del metro i les aigües superficials del riu Tajo.Descripció
Tant el sostre del vestíbul com els vuit pilars que li donen suport s’han revestit amb un enrajolat de peces ceràmiques extrudides de 10 x 10 cm. Són rajoles vidriades que beuen de la tradició ceràmica portuguesa. Les que cobreixen els pilars adopten la seva mateixa curvatura per afavorir la continuïtat de la reflexió. L’enrajolat està format de vint tipus diferents de peces monocromes, que van del blanc al negre passant per una gamma de divuit blaus. Aquesta diversitat cromàtica serveix per traçar sobre el sostre motius aquàtics que encerclen els pilars amb ones expansives. Les ones, que es propaguen també sobre la superfície dels pilars, eviten ser concèntriques per transmetre una sensació de moviment.Valoració
Des de la posició inferior dels passatgers que vénen del metro, el sostre esdevé un pla de reflexió que els anuncia la trobada amb les aigües del Tajo. El suau moviment de les escales mecàniques els permet badar tranquil·lament amb els efectes òptics d’aquesta reflexió, que és tant literal com metafòrica. És metafòrica perquè la liquiditat del dibuix al·ludeix poèticament a les aigües del Tajo i és literal perquè la superfície vidriada de les rajoles reflecteix el riu de passatgers que travessen el vestíbul. Així, amb un llenguatge plenament contemporani, que alhora recull la tradició ceràmica portuguesa i entronca amb l’Estil Internacional de l’antiga sala d’equipatges, la intervenció fa honor a la reputació del Metro de Lisboa, anant més enllà del funcionalisme asèptic per celebrar la representativitat dels espais comuns del transport públic.David Bravo Bordas, arquitecte.
[Darrera actualització: 02/05/2018]
