Estat previ
Poc més d’un quilòmetre al sud de la Potsdamer Platz, vora la riba esquerra del canal de Landwehr, un extens terrain vague amb forma triangular separava els barris de Kreuzberg, a llevant, i Schöneberg, a ponent. Conegut com Gleisdreieck, que vol dir «triangle ferroviari», era el resultat de l’encreuament de diversos viaductes de ferrocarril que, des de mitjan segle XIX, penetraven a Berlín pel sud. Sobre una plataforma d’unes vint hectàrees elevada quatre metres per sobre de la ciutat, es van anar acumulant vies, cotxeres i dipòsits de mercaderies de tres antigues estacions de tren molt properes entre si, la Dresdner Bahnhof (1875-1882), la Potsdamer Bahnhof (1838-1944) i l’Anhalter Bahnhof (1839-1952).A mesura que les infraestructures van anar quedant fora de servei, el lloc va caure en l’abandonament i l’oblit, i va arribar a ser utilitzat com a abocador a partir del 1945. Mentrestant, la vegetació el conqueria convertint-lo en un insòlit enclavament natural dins del territori urbà. Durant dècades, l’adjacència del Mur de Berlín va contribuir a que el Gleisdreieck es consolidés com a terra de ningú. Només l’homònima estació de l’U-Bahn, el metro berlinès, en donava testimoni a través del seu nom. Poc abans de la caiguda del Mur, però, el Museu Alemany de la Tecnologia es va instal·lar al terç nord-occidental del sector, atraient-hi un gran nombre de visitants i donant-li visibilitat. No obstant això, va ser la reunificació de la capital alemanya el que va fer que l’indret guanyés més centralitat i que es fes inexcusable la necessitat de trobar-li una destinació.
Objecte de la intervenció
A partir de l’any 2006, l’Estat de Berlín es va proposar convertir el Gleisdreieck en un gran parc urbà que articulés els diferents teixits urbans que hi conflueixen. La molesta discontinuïtat que l’enclavament havia generat durant dècades presentava ara l’oportunitat d’integrar l’àrea sud de la Potsdamer Platz amb els barris de Kreuzberg i Schöneberg. La creació del parc detonaria una de les expansions urbanes més grans del Berlín interior, inserida en el marc de molt diversos usos, velocitats i realitats socials. Havia de motivar el desenvolupament de setze noves hectàrees de barris productius amb capacitat d’integrar diferents generacions i estrats socials al voltant d’un model de ciutat sostenible i ben relacionada amb la natura. D’un diàleg intens amb propietaris i veïns va sorgir la necessitat d’adequar aquests objectius a la preservació del patrimoni ferroviari preexistent.Descripció
Un cop sotmesos a un procés de desbrossament i descontaminació, els terrenys del parc es van ordenar mitjançant una combinació d’elements preexistents i afegits. El conjunt s’organitza al voltant d’una gran prada central, travessada d’est a oest per una sendera de formigó i de nord a sud per un parell de vies de tren. Un cop al mes, un tren recorre lentament les vies, des del seu dipòsit fins al Museu Alemany de Tecnologia. La sendera de formigó, que és continuació d’un dels principals bulevards de Kreuzberg, neix a llevant salvant els quatre metres d’elevació de la plataforma a través d’una escalinata i mor a ponent, sobtadament, en topar amb les vies de l’U-bahn.Al nord de la prada hi ha una gran llosa de formigó d’arestes arrodonides i amb un cantell prou alt perquè tot el seu perímetre serveixi per seure. Ben orientada a migdia, funciona com una gran terrassa assolellada, plena de bancs proveïts de reposapeus. Al sud, la prada s’aboca sobre l’esvoranc del carrer de York, un pas inferior salvat per més d’una quinzena de ponts per on antigament arribaven els trens. A l’est de la prada hi ha un bosc ben espès, format per aurons, roures, bedolls i llimoners existents i complementats amb nous exemplars. Aquí, un parell de pòrtics metàl·lics de grans dimensions serveixen per subjectar dos gronxadors. Les vores del parc estan resoltes amb una col·lecció d’espais específics, com vivers, pistes d’esports, superfícies còncaves per a monopatins, escenaris per ballar tango, jardins comunitaris o simples esteses de grava extreta del lloc.
Valoració
No exempt de controvèrsies entre els defensors de la salvaguarda del patrimoni ferroviari i els partidaris de regenerar els barris adjacents, el Parc de Gleisdreieck es va obrir al setembre del 2011. El cor de Berlín compta ara amb un nou pulmó verd on la sensualitat de petits racons amb molt diverses atmosferes es conjuga amb un ordre de gran escala, extens, aspre i robust. Precisament, això ha estat possible perquè la intervenció no s’ha limitat a restituir vestigis industrials per nodrir la història del ferrocarril. Com si també hagués volgut tenir en compte les sis dècades d’absència humana en què la natura campava lliurement, el parc ha sabut conservar en certa mesura l’esperit del no-lloc que el va precedir.David Bravo Bordas, arquitecte
[Darrera actualització: 02/05/2018]
