Estat previ
El 30 d’agost de 2007 va ser una jornada tràgica dins la història croata de la lluita contra el foc. L’incendi declarat al Parc Natural de les Illes Kornati, davant de la costa dàlmata, va segar la vida de dotze joves bombers. Atiat per un cop de vent sobtat, el foc els va encerclar al nord de l’illa de Kornat, la més gran de l’arxipèlag i origen del seu nom. Sis de les víctimes van morir immediatament per inhalació de fums. La resta de bombers, afectats per greus cremades, van ser evacuats en helicòpter fins a Zagreb, on també van acabar perdent la vida.Tot i que va tenir lloc en un país avesat als incendis forestals, ja siguin els de causes naturals, ben propis del clima mediterrani, com els provocats per piròmans, l’esdeveniment va ser motiu de polèmica. Tant les circumstàncies del seu origen com les de la mateixa operació d’extinció van quedar poc aclarides. Sembla que el foc podria haver estat provocat i que els bombers van ser innecessàriament exposats al perill, en un context desèrtic on, més enllà del valor de la reserva natural, el foc no amenaçava persones ni béns.
Com les seves veïnes, l’illa de Kornat té un paisatge sec i pedregós, gairebé lunar. Els seus boscos primigenis van sucumbir temps enrere sota l’ocupant venecià, que els va talar massivament per bastir la seva flota. Els illencs posteriors van continuar aquest procés practicant la sobrepastura d’ovelles i el conreu exhaustiu d’oliveres. L’erosió subsegüent a la desforestació, esperonada per la ductilitat d’un terreny calcari, hi va esculpir un relleu càrstic, ple de rasclers rectilinis que l’esgarrapen seguint els capricis de l’aigua. L’illa va acabar el segle XIX completament despoblada i els seus terrenys, repartits entre els terratinents de Murter-Kornati, el nucli urbà més proper. Bells murs de pedra seca que protegeixen els oliverars i reclouen els ramats delimiten encara les propietats, esquarterant l’illa sota una graella abstracta que la converteix en un cadastre petrificat.
Objecte de la intervenció
El 2010, tres anys després de la tragèdia de Kornat, el comtat de Šibenik-Knin va decidir aixecar-hi un memorial als dotze bombers caiguts. El monument havia de tenir un efecte catàrtic sobre un record traumàtic que, atesa la repercussió mediàtica dels fets, familiars i companys de les víctimes compartien amb la resta de la societat croata. Alhora, la intervenció assumia el repte de minimitzar l’impacte sobre un context d’alt valor natural i paisatgístic.A fi de fer front a ambdues premisses, es va adoptar una doble estratègia. D’una banda, s’usaria un llenguatge propi del Land Art per combinar la càrrega significativa de l’obra amb un respecte dialèctic envers el paisatge. De l’altra, no sols es va excloure l’ús de materials i tècniques foranies, sinó que, des dels primers esborranys del projecte, va sorgir la voluntat que la construcció del memorial es portés a terme amb la participació directa de voluntaris i sense intervenció de mitjans mecànics.
Descripció
Una capella a l’aire lliure dóna accés a l’àrea del memorial. Dedicada a sant Florià, patró dels bombers a l’Europa Central, està formada per un simple mur de pedra seca que dibuixa un cercle al voltant d’un altar destinat a acollir corones de flors i espelmes. Consta d’un pal vertical subjectat amb vents que permet desplegar una lona per cobrir actes concorreguts. A partir d’aquí, un camí zigzagueja enfilant-se pels vessants i resseguint les bases de dotze grans creus que jauen sobre el terreny pedregós.Les sis creus més allunyades de la capella assenyalen els indrets exactes on es van recuperar els cossos dels sengles bombers ofegats pel fum; la resta estan dedicades als que van morir a l’hospital. Totes les creus tenen dimensions idèntiques, però varien d’orientació per adoptar posicions de consens entre les directrius marcades pels rasclers del terreny i les dels pendents dels vessants, que no sempre coincideixen. Cadascuna d’elles està formada per l’encreuament de dos murs de pedra seca. Si bé ambdós tenen un mateix ample de 60 cm, la seva alçada respecte del terreny oscil·la entorn dels 1,2 m i presenten dues llargàries diferents. El tram més llarg fa sempre 25 m vessant avall, mentre que el curt es queda als 15,45 m per establir amb l’altre una relació de proporcions àuries. El pendent mitjà del terreny, d’un 25%, fa que el segment llarg presenti una caiguda d’uns deu metres entre els seus extrems i aquesta inclinació permet que les creus siguin visibles des de la llunyania.
A cada creu s’hi ha inscrit el nom de la víctima corresponent. Vora la inscripció, els visitants estan convidats a afegir-hi citacions, versos i dedicatòries, de manera que, més enllà del determinisme artístic, les creus resten obertes a ser personalitzades per la gent al llarg del temps. Però aquesta no és l’única participació col·lectiva de la qual el memorial és deutor. Les creus es van aixecar amb les mans d’uns tres mil voluntaris provinents de tot Croàcia que, en un acte d’homenatge no exempt d’esforç, dificultats i perills, van aprendre d’experts locals l’antiga i gairebé oblidada tècnica de construir murs de pedra seca.
Valoració
Aquesta insòlita intervenció desafia doblement els límits de l’espai públic urbà. D’una banda, i més enllà del fet que prop del 90% de la població croata es declara catòlica, es pot considerar que, al segle XXI, l’ostentació de símbols religiosos és impròpia del laïcisme que se li suposa a la cosa pública. De l’altra, no és fàcil d’apreciar la dimensió urbana d’un context tan despoblat. En tot cas, no es pot negar l’eficàcia que el símbol de la creu demostra en marcar un punt precís sobre el territori. Menys encara quan es materialitza a través d’un element tan propi del paisatge que l’acull com el mur de pedra seca. A més, la història del lloc ens demostra que el de l’illa de Kornat és un paisatge molt més antròpic del que a primer cop d’ull podria semblar. Les diferents explotacions a què ha estat sotmès l’han allunyat de la virginitat natural.Sigui com sigui, ambdues extralimitacions s’explicarien per la voluntat d’homenatjar dotze persones que van perdre la vida al servei del bé comú. La simplicitat megalítica amb què es manifesta aquest memorial assoleix la transcendència buscada sense atemptar contra el lloc. Alhora, mentre converteix els punts dispersos en un conjunt coherent i unitari, respecta les peculiaritats de cadascun d’ells a través de les diferents postures que adopten sobre el terreny. La maçoneria de pedres brutes amb diferents grandàries reforça la idea que cada creu és irrepetible. I és la posada en obra d’aquestes pedres, llevades delicadament del mateix terra que les acull, el que, en una commovedora ofrena col·lectiva, aconsegueix una fusió tan insòlita com harmònica entre monument i paisatge.
David Bravo Bordas, arquitecte
[Darrera actualització: 02/05/2018]
