Estat previ
El 15 de maig de 2011, amb el rerefons de la Primavera Àrab, en el context d’una profunda crisi econòmica i davant el creixent descrèdit de les institucions públiques, més d’una cinquantena de ciutats espanyoles van acollir marxes de protesta convocades pel col·lectiu ¡Democracia Real Ya! sota el lema «No som mercaderia en mans de polítics i banquers». Les manifestacions de Madrid, que van acabar amb disturbis i càrregues policials, van donar peu a què una petita part dels seus integrants optessin per continuar la protesta de manera espontània i al marge dels convocants. Ho van fer de matinada, plantant un campament improvisat a la madrilenya Puerta del Sol.Aquesta cèntrica plaça, potser la més popular de la capital, acull elements tan simbòlics com el Kilómetro Cero (punt de convergència del sistema de carreteres radials de l’estat), la torre del rellotge des d’on sonen les dotze campanades amb les quals se saluda l’any nou, o l’emblemàtica estàtua d’un ós i un arbocer, icones heràldiques de la ciutat. De factura vuitcentista, té un perímetre semicircular que tanca una superfície aproximada d’una hectàrea.
Objecte de la intervenció
L’objectiu de l’acampada de Sol era el reclam de canvis profunds en el sistema polític i econòmic vigent. Els escàndols de corrupció, el rescat de bancs amb diners públics, les retallades socials, la taxa de desocupació més elevada de la Unió Europea, la precarietat laboral, les dificultats d’accés a un habitatge digne, els dubtes sobre el sistema de representació parlamentària, el rebuig dels internautes a les lleis de protecció de la propietat intel·lectual i un extens i heterogeni seguit de motius esgrimits durant la protesta van fer que el reduït campament inicial creixés de manera exponencial.Descripció
Superant desaparicions intermitents, l’assentament es va apoderar de tota la plaça. Obeïa a pulsions dinàmiques que l’obligaven a adaptar-se de manera constant a les condicions de cada moment. Unes vegades adquiria la morfologia densa i complexa d’una alcassaba, mentre que en d’altres, es replegava ràpidament sobre si mateixa per donar cabuda a una concorreguda manifestació.Estava formada de construccions efímeres i lleugeres, ja fossin tendes de campanya d’origen comercial destinades a passar la nit o estructures artesanals, bastides in situ i sobre la marxa amb materials de rebuig que adquirien funcions insospitades. Cordes, cables, lones, plàstics i cintes adhesives s’aplicaven a enginyoses construccions on s’aixoplugaven requeriments logístics com el de disposar de serveis sanitaris o d’intendència. També servien per aixecar, amb rapidesa sorprenent, envelats de gran llum que protegien els acampats del sol o la pluja. Les construccions reservaven, de manera eficaç i decisiva, espais d’interès col•lectiu com passadissos de circulació, biblioteques o jardins d’infància. Les tendes de l’assentament es fonamentaven amb objectes pesats, com bidons plens d’aigua, per no infligir cap desperfecte al paviment de la Puerta del Sol.
Valoració
Denunciada per alguns com a apropiació il•lícita de l’espai urbà i silenciada per mitjans que només la van esmentar sota la pressió de les xarxes socials o la premsa estrangera, l’acampada Sol va desaparèixer al cap de poques setmanes del seu sorgiment espontani. Brigades de neteja organitzades pels mateixos acampats van deixar l’espai preexistent tal com el van trobar.La transcendència d’aquesta insòlita ciutat evanescent encara és difícil de mesurar. La seva condició física i alhora dinàmica la situen a mig camí entre la robustesa de la urbs i la contingència de la civitas. Però la seva empremta demostra que l’espai públic de les ciutats europees continua carregat del sentit polític que durant segles l’ha convertit en escenari de la dissidència. Aquest sentit ha qüestionat sempre les premisses de la legalitat vigent i l’ordre establert per conquerir els drets civils dels quals avui gaudim. Seria agosarat pensar que les nostres democràcies no hi estan subjectes.
David Bravo
[Darrera actualització: 18/06/2018]
