Estat previ

Malgrat que el seu cens no arriba als quatre mil habitants, Maria Saal és un enclavament carregat de sentit per a bona part de la gent que viu als territoris de l’antiga Carantània, que es corresponen, després de la Primera Guerra Mundial, amb els de l’estat austríac de Caríntia i els de la província homònima del nord d’Eslovènia. El poble està situat a l’àmplia vall de Zollfeld, que ja era una regió amb rellevància cultural i política durant els temps preromans de les tribus celtes. L’any 15 aC, quan el regne celta de Noricum va esdevenir una província de l’Imperi Romà, la seva capital es va establir a Virunum, població que ocupava el lloc de l’actual Maria Saal. Durant la segona meitat del segle VII les tribus eslaves van envair la regió, van fundar el principat de Carantània i van desplaçar la capitalitat a Karnburg, poc més de dos quilòmetres a l’oest de Maria Saal que, això no obstant, mantindria la seva significació política i religiosa.

La població, que ja durant el segle IV era un focus d’expansió del cristianisme primitiu, va ser escollida pel bisbe Modestus, conegut com l’Apòstol de Carantània per la seva tasca evangelitzadora, per erigir-hi, a mitjan segle VIII, l’església de la Verge Maria, que acabà per donar-li nom. El temple va esdevenir el principal centre religiós de Carantània, motiu pel qual se l’anomena popularment catedral malgrat no haver ostentat mai aquest rang. A més de ser encara un lloc de peregrinatge espiritual, Maria Saal és un símbol d’identitat nacional per a la minoria de parla eslovena que viu a la Caríntia austríaca, així com per als seus veïns de la mateixa Eslovènia. En efecte, l’enclavament va ser durant més de cinc segles l’escenari del coronament dels prínceps de Carantània, cerimònia que constava de tres parts diferenciades. Primerament se celebrava un ritual davant la Pedra del Príncep, vestigi de l’antiga Virunum consistent en la base invertida d’una columna jònica, que figura des de l’any 2005 al revers de la moneda eslovena de dos cèntims d’euro. Seguidament s’oficiava una missa solemne a la “catedral” de la Verge Maria i, finalment, tenia lloc un jurament a la Cadira del Príncep, un tron situat als afores de Maria Saal.

Actualment, el poble gaudeix d’una intensa vida cultural, per tal com és lloc de trobada d’intel•lectuals i seu d’un simposi anual d’escultors. El seu reduït nucli antic segueix l’esquema d’un típic teixit medieval, on l’espai públic està conformat pels intersticis que separen edificis exempts, desalineats i aplegats al voltant de l’església. Fins fa poc, la urbanització d’aquests intersticis, pavimentats amb simple asfalt, estava bastant deteriorada. El trànsit de vehicles privats estava mal regulat, l’accessibilitat era reduïda i el mobiliari urbà demanava ser renovat.

Descripció

La proposta guanyadora del concurs es va iniciar amb una taula rodona que va reunir tècnics amb comerciants i residents per recollir, confrontar, desenvolupar i consensuar idees. Es va posar en pràctica un mètode de participació ciutadana anomenat “architecture on site” (arquitectura in situ), que consisteix en què els arquitectes s’instal•lin al lloc i hi desenvolupin el projecte conjuntament amb els futurs usuaris. Des d’un primer moment, es va constatar que les principals preocupacions de la població giraven al voltant de l’accessibilitat, la jardineria i l’ordenació de l’aparcament.

Conseqüentment, la intervenció duta a terme va foragitar el vehicle privat del nucli antic i va pavimentar la plaça major i els espais adjacents amb un empedrat de llambordes de granit que, com un llençol, s’adapta amb suavitat a la topografia del lloc per evitar graons i altres barreres arquitectòniques. El llençol s’interromp puntualment per formar a ras de terra jardineres curvilínies on es concentra tota la vegetació. Alienes a les múltiples orientacions de les façanes perimetrals, les llambordes de l’empedrat es disposen en filades que segueixen una única direcció nord-sud. Unes llambordes són clares, mentre que les altres són fosques, però tenen sempre un sol to dins la mateixa filada. L’alternança de filades clares i fosques, agrupades aleatòriament en franges d’una, dues o tres unitats, genera un dibuix que recorda les seqüències de capes minerals estudiades per l’estratigrafia. Aquesta analogia geològica vol expressar la complexa superposició d’estrats culturals que el pas del temps ha anat dipositant sobre el lloc.