Estat previ
La Vaguada de las Llanas és un tàlveg que travessa tota la península de Santander fins a arribar a la platja del Sardinero. Temps enrere havia estat un estuari pantanós on les aigües del rierol que li donà nom es trobaven amb les de l’oceà Atlàntic. Hi havia petites explotacions agrícoles que convivien amb les dunes i els canyissers d’un espai d’alt valor natural. A partir de mitjan segle XIX, quan la burgesia castellana i madrilenya van descobrir l’atractiu turístic de la capital cantàbrica, es va desenvolupar vora la platja una ciutat jardí que va suposar el soterrament del tram final del curs fluvial i la interrupció de l’entrada de les marees a l’estuari. A principis del segle XX, la construcció de l’estadi de futbol del Sardinero –acompanyat recentment pel Palau d’Esports de Santander– va acabar de trencar la connexió geogràfica entre la vall i la platja.Desconnectat i poc accessible, el tàlveg esdevingué un espai deteriorat i marginal que marcava el límit nord de la ciutat consolidada, deixant només a l’altra banda els barris perifèrics de Cueto i Monte. Al llarg de dècades, s’hi van abocar indiscriminadament deixalles, runes i aigües residuals que van deteriorar-ne progressivament l’ecosistema. També s’hi va aixecar una línia aèria d’alta tensió i algunes edificacions il•legals. Amb la construcció de l’autovia S-20 al vessant nord de la vall, el seu penós estat quedà exposat a la vista de tothom qui accedia a la ciutat pel nord-oest.
Objecte de la intervenció
La cessió de sòl públic derivada de les promocions residencials de les zones de Valdenoja i La Pereda, al costat nord d’aquesta via ràpida, va permetre a l’ajuntament fer-se amb els terrenys del tàlveg. De sobte, la seva recuperació mediambiental, llargament reclamada per amplis sectors de la població, esdevenia una possibilitat real. Santander tenia l’oportunitat irrepetible de disposar d’un gran pulmó verd que, amb els presents i futurs creixements urbanístics de Cueto i Monte, ocuparia una posició central dins la ciutat. Amb aquest objectiu, i paral•lelament a una controvèrsia mediàtica entre l’ajuntament i el govern autonòmic de Cantàbria sobre el seu finançament, es va convocar un concurs per construir el Parque Atlántico de la Vaguada de las Llanas.Descripció
L’obra executada fins ara correspon a la primera de les tres fases en què es divideix la recuperació total del tàlveg. N’ocupa el terç oriental, amb una superfície de prop de 30 hectàrees, i queda emmarcat pel campus de la Universitat de Cantàbria, al sud, l’autovia S-20, al nord, la Bajada del Polio, a ponent, i el Palau d’Esports de Santander, a llevant. Vora aquest edifici hi ha l’accés principal, que disposa d’una zona d’aparcament pavimentada amb llambordes foradades perquè hi creixi la gespa. També s’hi pot accedir des del campus universitari i des de tres punts del marge de l’autovia, on s’han practicat sengles passos zebra que connecten el parc amb el barri de Cueto.Davant de l’accés principal hi ha un amfiteatre format per dues graderies que cauen cap a ponent i tenen, com a teló de fons, un gran llac artificial que ocupa tota la zona central del parc. Amb un perímetre irregular que recorda la silueta de l’oceà Atlàntic, bona part de la superfície del llac està ocupada per canyissers, joncs, bogues i lliris, que formen un tapís vegetal habitat per una gran varietat d’aus i amfibis. Està travessat per diverses passeres de fusta i el voreja una xarxa de recorreguts pavimentats i un carril bici de dos quilòmetres i mig de llargària. Als límits de la plana central hi ha talussos esglaonats amb jardineres de fusta on s’exposen una gran varietat d’espècies vegetals provinents de totes les latituds de la costa atlàntica. Per sobre dels talussos hi ha prats lliures o plantats amb diferents espècies d’arbres, tant autòctones com d’altres zones de l’Atlàntic.
Més amunt hi ha àmplies zones esportives i de jocs infantils, un gimnàs, una ludoteca i una cafeteria amb la coberta enjardinada. El parc compta, també, amb una previsió d’espai per a la construcció del futur Museu de Cantàbria.
Valoració
Des de la presentació pública del projecte, el nou Parque Atlántico de la Vaguada de las Llanas no ha deixat ningú indiferent. A més de l’esmentada disputa entre les dues administracions promotores, ha rebut dures crítiques de veïns, partits polítics i agrupacions ecologistes que han denunciat la implantació d’un model de parc que presenta, entre altres suposats defectes, un alt grau d’urbanització, agressivitat formal, un ús abusiu d’espècies vegetals no autòctones o un reduït nombre d’arbres plantats. En resposta a aquestes acusacions, es van introduir durant les obres certes operacions de millora que van encarir un 40% el pressupost inicial, fet que encara va aixecar més polseguera. Per si no n’hi hagués prou, i en resposta a la denúncia interposada per un grup ecologista, la Confederación Hidrográfica del Norte va obrir a l’ajuntament un expedient sancionador pel que es considerava una ocupació il•legal de la llera del rierol de Las Llanas. Es va cursar una ordre d’enderroc parcial de les obres executades, que ha estat recorreguda pel consistori.La situació generada és força confusa i probablement s’hagués pogut evitar amb la concepció i explicació del projecte en un procés més participatiu i transparent. No obstant això, la natura i l’envergadura de l’actuació requereixen un cert temps perquè pugui ser valorada amb rigor i objectivitat. Les agressions a l’ecosistema del tàlveg s’han succeït amb tanta virulència i durant tantes dècades que, des d’un punt de vista mediambiental, el valor real de les preexistències no era gens evident. El rierol era ja, més aviat, un torrent esporàdic i la pressió urbanística dels voltants li presagiava un futur poc encoratjador. No és aventurat pensar que, a mitjà termini, l’emplaçament havia de perdre el seu caràcter perifèric, gairebé rural, per integrar-se dins del teixit consolidat d’una Santander en creixement que ja el començava a encerclar. En aquest sentit, es pot entendre que, més que la recuperació mediambiental d’un espai natural, l’operació consisteix en la consolidació d’una perifèria urbana desestructurada.
Ara, el tàlveg està clarament remarcat i consolidat com a verd públic. Això el protegeix de la depredació edificatòria, alhora que el converteix en peça clau en la integració física de diferents teixits urbans. De barrera infranquejable i abocador insalubre, ha passat a ser un eix cívic que vertebra l’estructura de la futura ciutat. També cal donar temps als arbres plantats perquè, un cop crescuts i frondosos, el parc mereixi ser qualificat de pulmó verd de la ciutat. Si se n’accepta, doncs, el caràcter urbà, s’entén que l’ús d’espècies vegetals no autòctones, juntament amb el de referències formals a la geografia de les costes atlàntiques, respon a una voluntat pedagògica i universalista que vol superar localismes i proteccions més pertinents en un context natural. Amb esperit col•leccionista, les espècies vegetals recollides de totes les latituds de l’Atlàntic s’exposen a les jardineres esglaonades del parc com els llibres als prestatges d’una biblioteca pública.
David Bravo Bordas, arquitecte
[Darrera actualització: 02/05/2018]
