Estat previ
Fidel a les estratègies defensives que imperaven durant l’edat mitjana, Terol va créixer al cim d’un turó encerclat per una muralla. La topografia resolia així la qüestió de la seguretat però, al mateix temps, plantejava a la població d’intramurs, assetjada amb freqüència, el problema de proveir-se d’aigua potable. La solució vingué donada per la construcció, al segle XIV, de dos aljubs que recollien i acumulaven l’aigua d’escorrentia que la pluja, amb poca regularitat, feia caure sobre la ciutat. Coneguts encara avui com l’Aljibe Somero i l’Aljibe Fondero, són grans dipòsits soterrats de dimensions similars ?gairebé cent metres quadrats cadascun? i coberts amb voltes de maó. Van estar en ús fins ben entrat el segle XIX, moment a partir del qual es van fer servir com a abocadors de runam i, durant la Guerra Civil, com a refugi. Estan emplaçats al subsòl de l’antiga plaça del mercat, punt central del teixit urbà que rebia les aigües del barri més alt, el call, i les distribuïa cap als barris dels diferents vessants del turó.Amb un pronunciat pendent que cau cap al sud, la plaça té un perímetre triangular, definit pels carrers que hi conflueixen seguint les línies d’escorrentia, i completament envoltat per una porxada que acull nombrosos comerços. Avui rep el nom de Carlos Castel, però se la coneix popularment com la Plaza del Torico per la font que la presideix, datada del 1858 i assenyalada per l’estàtua d’un petit brau que reposa sobre una columna. Entre els bells edificis que integren les seves tres façanes, destaquen la Casa del Torico i la Casa la Madrileña, obres de l’arquitecte tarragoní Pau Monguió Segura i exquisits representants del Modernisme. Fins no fa gaire i malgrat el seu valor patrimonial, el seu dinamisme i la seva centralitat, la plaça estava envaïda pel trànsit rodat. La il·luminació no ajudava a ressaltar-ne la qualitat arquitectònica i el paviment requeria una renovació urgent.
Objecte de la intervenció
Gràcies a una aportació econòmica del Ministeri de Foment, l’Aljibe Fondero, ubicat al sud de la plaça, va ser recuperat el 2003. Això va fer possible obrir-lo al públic i incloure’l dins l’ampli ventall d’elements del patrimoni històric que la ciutat ha recuperat en els darrers anys. Quatre anys després, la Diputació General d’Aragó va decidir fer extensiva la recuperació patrimonial a l’Aljibe Somero, que seria comunicat amb l’anterior, i a la mateixa Plaza del Torico, motiu pel qual hi va invertir una quantitat superior als sis milions d’euros.Descripció
Al subsòl de la plaça, la intervenció ha incrementat la zona visitable, abans constituïda únicament per l’Aljibe Fondero, fins a una superfície total de més de quatre-cents metres quadrats que han estat completament pavimentats amb pedra natural. L’accés s’efectua des d’unes escales disposades al peu del mausoleu que hi ha a l’adjacent Plaza de los Amantes. Un passadís comunica les escales amb l’Aljibe Fondero, que està situat al sud de la plaça i que, com el seu nom indica, és més profund que l’Aljibe Somero. S’ha obert un nou túnel que connecta ambdós aljubs i deixa al descobert alguns trams de l’«Albellón», un clavegueró paral•lel que havia servit com a desguàs. A l’Aljibe Somero s’han aixecat unes graderies revestides amb fusta que permeten a un grup de visitants contemplar un audiovisual que tracta sobre el patrimoni històric de la ciutat i, especialment, sobre els recorreguts subterranis lligats a l’aigua.A la superfície, el paviment de la plaça ha estat renovat amb llambordes de pedra basàltica. Algunes d’elles estan especialment dissenyades per allotjar cavitats allargades que segueixen diferents orientacions. Això ha permès encastar al llarg i ample de la plaça un total de 1.230 lluminàries formades per làmpades amb díodes electroluminescents LED. Les làmpades dibuixen sobre el fosc paviment basàltic un escampall de segments lluminosos que, mitjançant variacions d’orientació i densitat d’agrupació, reprodueixen el diagrama d’escorrentia de la plaça. El dibuix tradueix, així, les línies de flux de l’aigua de pluja i les inflexions, les bifurcacions i els remolins que genera en trobar-se amb obstacles superficials, com la mateixa font del Torico, o subterranis, com els dos aljubs. Sobre la projecció d’ambdós dipòsits, els segments lluminosos s’ordenen seguint una mateixa orientació i reduint la seva densitat d’agrupació per tal d’expressar el caràcter estàtic de l’aigua en repòs.
Ateses les reduïdes dimensions de la plaça i per tal d’evitar qualsevol rivalitat amb el dibuix lluminós de terra, la il·luminació general és subtil. Als antics fanals ancorats a les façanes, s’hi ha afegit una il·luminació rasant que utilitza els paraments verticals dels edificis com a pantalla reflectora. Seguint els criteris establerts per la Unió Europea per tal de minimitzar la contaminació lumínica, les façanes es banyen de llum tangencial en sentit descendent. A la porxada perimetral, s’ha col·locat un fals sostre per ocultar el cablejat, que ha estat renovat i que abans penjava visiblement de les façanes. El pla d’aquest sostre s’ha il·luminat amb llum difosa i la font del Torico, amb lluminàries de feix concentrat disposades sobre algunes façanes.
Valoració
El principal motiu pel qual els dos aljubs medievals de Terol es van ocultar al subsòl és que recollien l’aigua que s’escolava a peu de carrer. A més, en aquell moment, malgrat la seva importància estratègica com a infraestructures de servei, no tenien cap valor simbòlic o representatiu que els fes mereixedors d’una visibilitat pública. No obstant això, el pas del temps s’ha encarregat d’invertir aquesta situació de manera que, si bé han perdut la utilitat per la qual van ser concebuts, han adquirit un gran valor arqueològic i pedagògic. Aquesta inversió qualitativa feia summament interessant el seu descobriment per part de la ciutadania.La intervenció ha fet accessible el subsòl i ha restaurat les restes arqueològiques per tal que puguin ser visitades. Sens dubte això suposa un clar benefici per a la cultura, però no deixa de ser una operació força habitual, en què una antiga construcció desproveïda de la seva funció originària s’ofereix a un públic expressament interessat a accedir a un recinte tancat per visitar-la. L’aspecte més sorprenent d’aquesta intervenció no té lloc al subsòl sinó a la superfície de l’espai públic, on la presència dels dos aljubs ha esdevingut perceptible a ulls de tothom. En lloc de manifestar-se literalment, a través de les mateixes restes arquitectòniques, el seu ressorgiment superficial ve donat per una poètica representació de l’aigua de pluja que abans recollien. La intervenció superposa a la restauració explícita d’una construcció obsoleta la restauració implícita de la seva funció originària. D’aquesta manera, i a través de l’ús al·legòric d’un element tan funcional com l’enllumenat, la utilitat adquireix, per una vegada, un insòlit grau de simbolisme i representativitat.
David Bravo Bordas, arquitecte
[Darrera actualització: 02/05/2018]
