Estat previ
Prudentment apartat de la primera línia de mar, que antigament comportava el perill de pirates i corsaris, el nucli antic de Begur s’atapeeix, dens i compacte, al vessant sud d’un turó coronat per un castell. Avui, sota la pressió explosiva del turisme, els seus quatre mil habitants es multipliquen per deu durant la temporada d’estiu. En aquestes condicions, la prudent contenció d’altres temps ha donat pas a una dispersió urbanística que ja no es desencoratja ni davant l’accidentada topografia dels turons veïns.La carretera de Pals arriba al poble pel punt més baix del centre històric, lloc de trobada amb aquests turons i els seus nous creixements urbans. A més d’oferir una bona vista del turó del castell, aquest és un indret força especial perquè reuneix una sèrie de qualitats que el fan alhora cèntric i perifèric. D’una banda, articula la trobada entre els nous teixits i el vell, ocupant una posició central dins el perímetre de la ciutat actual. De l’altra, en ser l’accés principal del poble, està ben comunicat amb l’exterior i, fins i tot, amb la natura. En efecte, d’aquí arrenca una riera, avui seca, que forma una vall poblada de pinedes i que arriba fins als boscos de la plana del nord-oest. Els arbres dibuixen, així, un corredor verd que sembla voler fer un tascó entre el Begur contingut i el dispers.
Objecte de la intervenció
L’any 1998 l’ajuntament va decidir consolidar l’arribada del corredor verd en aquest punt estratègic. La conversió del cap de la vall en el Parc de l’Arbreda pretenia, abans que res, fixar i donar cos al punt de transició entre el sòl urbà i el corredor natural. Però, a més, el parc havia d’explotar la nova centralitat del seu emplaçament i convertir-se en un espai cívic i equipat, lloc de trobada del nou Begur.Descripció
Potser responent al seu paper de ròtula central i articuladora, el Parc de l’Arbreda té una estructura radial que s’organitza al voltant d’una arena circular. Gran part d’aquest cercle és un sorral completament alliberat d’obstacles, tot i que al seu perímetre s’hi arrepleguen arbres, fonts, zones de pícnic i jocs infantils. Una banqueta metàl•lica amb seients modulars voreja el sorral i rep l’empenta dels talussos que l’envolten. Dibuixant una figura que recorda una teranyina, els talussos estan solcats per senderes horitzontals concèntriques i per escales que, en sentit radial, conflueixen a l’arena. Als espais intersticials d’aquesta xarxa de recorreguts hi ha parterres plantats amb espècies herbàcies i arbustives. Les plantes dels parterres s’agrupen per tipus formant porcions de diferents colors que se separen mitjançant planxes metàl•liques. Com cintes arrissades, aquestes planxes es recargolen sobre si mateixes aixecant-se del terreny i donant lloc a jocs sinuosos que són el leitmotiv del projecte.L’accés principal al parc s’efectua a través d’un cos edificat que pren molt de protagonisme. Té una planta allargassada que va des de l’extrem sud-oest del recinte fins a l’arena circular, tot seguint la direcció d’un radi que l’encara amb el castell de Begur. Consta d’una sèrie de rampes paral•leles, llises o esglaonades, que porten al sorral, als talussos o a l’edifici. Aquest darrer, que penja sobre les rampes formant un porxo d’accés al sorral, conté un espai polivalent amb graderies que s’aboca sobre l’arena amb el turó del castell com a teló de fons.
Valoració
La posició excèntrica de l’edifici desplaça el centre de masses del parc cap al seu costat més urbà. Retirant-se així allibera l’extrem nord del recinte per cedir el pas a la vall i al corredor natural de l’arbreda. Com el de qui recula per observar millor una cosa, aquest gest tensa vivament la relació visual entre el parc, al punt més baix del nucli antic, i el castell, al punt més alt. En efecte, l’edifici polivalent sembla voler assenyalar amb orgull la bella vista del turó del castell a tothom qui arriba al poble. Contraposat amb l’atapeït teixit del centre històric, el Parc de l’Arbreda ofereix als ciutadans un lloc de reunió ampli i obert des d’on gaudir d’aquesta imatge icònica en què es poden reconèixer.David Bravo Bordas, arquitecte
[Darrera actualització: 02/05/2018]
