Estat previ
Amb la caiguda del règim comunista i a causa d’una massiva migració d’origen rural, Tirana va experimentar el creixement demogràfic més sobtat i important de la seva història, per tal com va passar de 150.000 habitants l’any 1991 als més de 600.000 censats actualment. Durant la darrera dècada del segle XX, el seu teixit urbà va patir una efusió caòtica i desorbitada, esperonada per l’expansió econòmica d’un capitalisme incipient i ferotge, igualment faltat de regulació. La població nouvinguda es va instal•lar en nous barris perifèrics amb carrers informals, mancats de serveis d’aigua i llum, de clavegueram i fins i tot, en alguns casos, de nom.Després d’anys de col•lectivització, els límits de la propietat privada s’havien oblidat i l’espai públic, menyspreat com una idea fallida i pròpia del règim anterior, va ser indiscriminadament edificat. Es van envair els espais lliures que separaven els blocs residencials dels polígons socialistes i els barris més cèntrics i consolidats van veure aflorar edificis que superaven l’alçada màxima o que estaven fora d’ordenació. Tant les ribes del riu Lana com el parc central de Rinia van ser impunement ocupats per habitatges, quioscos, bars i petits comerços, construccions il•legals properes al barraquisme. El caos urbanístic s’estén sota uns altíssims nivells de pol•lució ambiental producte de l’ús desmesurat del vehicle privat. Prenent-lo com un símbol del nou sistema econòmic, la població de Tirana es va abocar amb eufòria a aquest nou bé de consum, fins al punt que avui circula per la ciutat un automòbil per cada dos habitants.
Objecte de la intervenció
Amb l’entrada del nou mil·leni i les limitacions imposades per un pressupost municipal molt restringit, l’ajuntament de la capital albanesa va començar a reaccionar per redreçar la situació. Entre altres actuacions, aquesta reacció ha comportat fins ara la reordenació de les ribes del riu, l’enderroc d’edificis que incomplien les ordenances, la recuperació com a espais verds dels intersticis que separen els blocs residencials socialistes, la renovació d’infraestructures urbanes tant subterrànies com superficials o la restauració de moltes façanes i parets mitgeres que han estat repintades amb colors llampants.En aquesta mateixa línia, el consistori va presentar l’any 2003 una iniciativa que, sota el lema “Duaj te Luaj!” –M’agrada jugar!–, pretenia la recuperació d’espais públics envaïts o abandonats a través de la implantació de 100 zones de jocs infantils i juvenils.
Descripció
La primera fase de la iniciativa va consistir en la selecció, dins de cada barri, dels emplaçaments més adients per a la inserció d’aquestes àrees de jocs. Els criteris que regien aquesta selecció eren bàsicament la necessitat d’equipaments esportius que hi havia en cada punt i el grau de deteriorament urbà que presentava. Aquests indicadors s’obtingueren a partir d’una exposició que presentava públicament el projecte i que, a més de ser molt ben acollida pels ciutadans, tingué com a resultat la recollida d’un gran nombre de propostes d’emplaçament. Es van assenyalar sobre el mapa de la ciutat cent punts d’inserció que abans del 2009 han de comptar amb les seves respectives pistes esportives i de les quals ja se n’ha dut a terme una quinzena.La majoria de les àrees de joc són pistes de bàsquet, esport de gran acceptació entre els joves i que no requereix grans extensions ni equipament gaire específic per ser practicat. Estan encerclades per tanques de filferro amb muntants i travessers metàl•lics i pintats de colors alegres. Acostumen a situar-se al peu d’una paret mitgera o a les testes cegues dels blocs residencials socialistes, que es pinten dins la mateixa gamma de colors per tal que el conjunt adquireixi un caràcter unitari.
Cada pista, d’uns cent metres quadrats, suposa una inversió aproximada de quatre mil euros. L’ajuntament es fa càrrec de bona part del seu cost, però no exclusivament. A cada barri, tant els comerciants com els residents fan petits donatius per contribuir a la seva construcció, amb la qual cosa s’impliquen activament en la millora del seu carrer o la seva plaça.
Valoració
La simplicitat del projecte contrasta amb la força i l’amplitud del seu impacte social i urbanístic. Des de la petita escala, cada intervenció dóna servei a un grup limitat de residents i proposa una solució molt concreta a un problema urbà de petites dimensions. Cada racó, deteriorat, envaït per cotxes o ocupat per construccions il•legals, és reconquerit i reactivat com a espai públic d’us comú. Atesa la ferocitat anàrquica de l’ambient, la designació d’aquest espai públic es duu a terme sense ambigüitats: la tanca metàl•lica i els seus colors vius delimiten i remarquen el seu àmbit amb rotunditat inequívoca. Però, a gran escala i com en una xarxa de sucursals, la seva constància funcional i cromàtica trava el paisatge desordenat i fragmentari de Tirana i permet que la suma de les instal•lacions es llegeixi com un tot unitari. En conjunt, la iniciativa “Duaj te Luaj!” és un gran equipament descentralitzat i metropolità que constitueix un petit però decisiu pas cap a la reconquesta de l’espai públic de Tirana.David Bravo Bordas, arquitecte
[Darrera actualització: 08/06/2021]
