Estat previ
Castelo Branco, una ciutat mitjana del centre de Portugal, va créixer al vessant oriental d’un turó presidit pel castell que li dóna nom. Poc més de 300 metres a l’est d’aquest monument hi ha la plaça Largo da Devesa que, tot i ser l’espai públic més gran i cèntric del nucli antic, presentava una ordenació obsoleta i un avançat estat de deteriorament.Objecte de la intervenció
L’any 1999, la ciutat fou inclosa dins del Programa de Requalificació Urbana i Revaloració Ambiental del Ministeri de les Ciutats portuguès. Això permeté planificar una sèrie d’actuacions cofinançades per ministeri i l’ajuntament i encaminades a dignificar el nucli antic i alleugerir-hi la presència hegemònica del vehicle privat. Dins d’aquest paquet d’actuacions s’aprovà la reforma de la plaça Largo da Devesa, que reclamava mesures urgents i dràstiques de transformació i modernització.Descripció
La nova plaça, que ocupa un espai aproximadament quadrat de 130 metres de costat, és ara la coberta d’un gran aparcament soterrat. Això ha permès alliberar la zona d’un gran nombre de vehicles privats i convertir-la en una important àrea de vianants. El pendent del turó del castell li confereix una certa complexitat topogràfica, que fa que els seus dos costats occidentals estiguin tres metres per sobre de la resta. El conflicte de nivells es resol en aquestes dues vores de maneres diferents.Al límit nord-occidental hi ha una franja semisoterrada ocupada per establiments lúdics i comercials i enrasada amb el nivell inferior de la zona central. La seva coberta, que queda al nivell de l’avinguda on conflueixen els carrers que baixen del castell, és transitable i constitueix un mirador que s’aboca sobre la plaça. La llosa d’aquest mirador està perforada en un parell de punts per nuclis d’escales i ascensors que donen accés a la plaça, els comerços i l’aparcament soterrat. Aquests nuclis s’amaguen sota grans pèrgoles calades. El paviment del mirador està format per panots de pedra basàltica o calcària, blancs o negres, que dibuixen sinuoses sanefes a l’estil de la «calçada portuguesa». Una sèrie de guies metàl·liques encastades al paviment ressegueixen algunes d’aquestes sanefes i permeten desplaçar-hi cadires corredisses.
Al límit sud-oriental hi ha un gran talús que cau amb pendent suau cap a la plaça tot formant una graderia. Està majorment plantat amb gespa però disposa d’una rampa esglaonada i pavimentada per als vianants. La zona central de la plaça també està tota empedrada amb «calçada portuguesa». La seva superfície presenta suaus pendents que convergeixen en un punt central per recollir l’aigua de pluja. Al voltant d’aquest punt s’hi forma un gran toll alimentat per un brollador. Com si fos un bassal accidental, el seu perímetre queda definit pels límits de l’aigua acumulada sobre el pendent, sense que hi hagi cap element constructiu de vora. El pla central de la plaça presenta tres grans parterres amb perfils ameboides que contenen més escales d’accés a l’aparcament. El límit nord-oriental de la plaça, l’únic amb directriu corba, està resseguit per una gran pèrgola sostinguda per pilars metàl•lics encepats i inclinats en diferents direccions.
Valoració
Avui dia ja no és inusual trobar intervencions que aprofiten sàviament l’oportunitat que brinda la reforma d’una plaça per convertir-la en la coberta transitable d’un garatge i alliberar els seus voltants de la pressió dels cotxes aparcats. No obstant això, aquesta operació de transformació tipològica en què una calçada o solera esdevé sostre o forjat, es tradueix sovint en una subordinació de la llibertat formal de la plaça a l’ordre rígid imposat per l’estructura portant. A més, els accessos a l’aparcament, ja siguin rampes per als vehicles o badalots de les escales per a vianants, acostumen a ser obstacles rígids i d’aspecte fredament funcional que resten mobilitat i representativitat a l’espai públic.La plaça Largo da Devesa salva amb èxit aquestes dues situacions. Les escales que provenen del soterrani es cargolen al voltant d’un pati descobert, de manera que emergeixen a la superfície sense necessitat de badalot. Ho fan, a més, dins del perímetre dels parterres, de manera que s’integren subtilment dins el paisatge de la plaça i eviten obstaculitzar la circulació. D’altra banda, la sinuositat dels parterres poblats d’arbres, la fresca informalitat de la pèrgola, el caràcter accidental del llac central i l’aspecte tel•lúric del talús i la franja comercial semisoterrada fan difícil de creure que estiguin cobrint una monòtona successió de pilars i cotxes aparcats.
David Bravo Bordas, arquitecte
[Darrera actualització: 02/05/2018]
