Estat previ
San Donà di Piave és una ciutat mitjana de la regió del Vèneto, a la província de Venècia. Fins fa trenta anys, aquest territori, estructurat pels meandres del riu Piave, es caracteritzava per la presència d’una sèrie de petits nuclis urbans compactes i envoltats de grans extensions dedicades sobretot a l’explotació agrícola. Com a conseqüència d’un ràpid i inesperat creixement econòmic, aquestes ciutats es van anar escampant pel territori a base de nous desenvolupaments suburbans de baixa densitat.Avui, l’àrea funciona com una extensa zona industrial i comercial solcada per noves carreteres interurbanes en un paisatge que alterna els dics de terra contra les crescudes del riu amb una sèrie de parcs retallats i espais públics poc significats. Si bé els antics nuclis compactes gaudien de carrers i places que sabien respondre a les necessitats sociològiques de la ciutat petita, les noves expansions sovint es mostren incapaces d’oferir espais públics convincents, que donin resposta a l’extensió territorial i la manca de densitat.
Objecte de la intervenció
L’encàrrec per part de l’ajuntament d’inserir un petit parc veïnal enmig d’un d’aquests desenvolupaments suburbans fou l’ocasió per reflexionar sobre les possibilitats de l’espai públic contemporani en el paisatge interior. La situació de partida era, però, poc encoratjadora. Venia donada per un disseny pobre de la nova xarxa viària, una mediocre arquitectura residencial, uns escassos o inexistents serveis públics i, sobretot, el caràcter fortament residual dels terrenys designats per al parc, així com la seva precària accessibilitat. La solució a tanta banalitat passava per la fundació d’un lloc autònom, reconeixedor i carregat de sentit propi.Descripció
La major part de la massa vegetal del parc, formada per àlbers i freixes, se situa al seu perímetre. S’allibera així un gran recinte central que queda vertebrat pel pas d’una calçada de formigó blanc en forma de cinta. El punt de partida d’aquesta cinta es troba a l’accés oriental del parc, on s’eixampla per formar una plaça vestibular. Aquí hi ha una sèrie de bancs paral·lels formats per grans blocs de pedra blanca, cadascun dels quals està travessat pel tronc d’un magraner que li dóna ombra. Després de la plaça, la cinta es bifurca en dos grans braços que es cargolen dibuixant una gran abraçada. Aquests braços defineixen corbes peraltades i resseguides per grans talussos de gespa que recorden els dics de terra del riu Piave. A mesura que avança, la cinta blanca va variant d’alçada, de nivell i de forma per respondre a determinats usos o recrear diferents ambients. Al braç més llarg, la superfície de la cinta s’arrissa per formar les grades d’un amfiteatre que pot acollir esdeveniments a l’aire lliure. Un mica més enllà, al talús més alt, hi ha una font d’on brolla un flux d’aigua amb intensitat variable que s’escola a través d’unes escletxes practicades a la superfície de la cinta, per acabar morint en una bassa en forma de mitja lluna. Al costat sud del parc la cinta forma un replec on hi ha l’àrea de jocs infantils, protegida per una estacada de fusta.Valoració
Seria massa pretensiós esperar que la solució a una situació urbana amb problemes estructurals d’escala territorial vingui donada per una intervenció puntual de dimensions mitjanes. Sempre hi ha, però, l’opció d’evadir-se. Amb una actitud lúdica, aquest parc es replega sobre si mateix, evitant la tristesa de la realitat que l’envolta i recreant un paisatge oníric a través d’un fantàstic repertori de recursos propis del «land art».David Bravo Bordas, arquitecte
[Darrera actualització: 12/09/2023]
