Estat previ
El Palast der Republik [palau de la República] era un important edifici del cèntric districte berlinès de Mitte. Situat a la riba del riu Spree, al final de la famosa avinguda d'Unter der Linden, l'edifici presidia, juntament amb la catedral de Berlín, la Schlossplatz [plaça del Castell]. Fou construït sobre els fonaments del Berliner Stadtschloss, l’antic castell que donava nom a la plaça i que, després de ser la residència dels reis i emperadors de Prússia durant 400 anys, resultà greument afectat pels bombardeigs aliats del 1945 i fou definitivament enderrocat l’any 1950 per les autoritats de la RDA, que el consideraven un símbol de l’imperialisme prussià.Quan fou inaugurat, el 1976, el Palast der Republik era un dels edificis públics més ambiciosos de la República Democràtica d’Alemanya. De planta rectangular, tenia una llargària de 180 metres, una amplada de 85 metres i una alçada de 32 metres. Allotjava, d’una banda, la seu del Volkskammer, el Parlament de la RDA, i, de l’altra, un immens auditori on es reunia, cada cinc anys, el Partit Socialista Unificat d’Alemanya [SED]. A més, l’edifici gaudia d’una intensa vida social i cultural. A banda de l’auditori, on es celebraven espectacles d’artistes nacionals i internacionals, el palau tenia també el seu propi petit teatre, una galeria d’exposicions, un restaurant de categoria, un cafè-geladeria, una discoteca, una sala de bitlles i una oficina de correus oberta cada dia.
L’any 1990, un mes abans de la reunificació de les dues Alemanyes, al Palast der Republik es va detectar la presència de fibres d’amiant, altament nocives per a la salut, i l’edifici fou clausurat. Després de vuit anys d’abandonament, el 1998 s’hi va endegar una intervenció costosa per a la retirada total de l’amiant i, l’any 2003, l’edifici quedà desmantellat. Només va restar-ne una imponent carcassa estructural d’acer i formigó prefabricat que contenia un espai buit gegantesc i brutal.
El novembre del 2003, el Bundestag [Parlament alemany] va resoldre l’enderroc total de l’estructura. Atesa la proximitat de la catedral, aquesta operació era summament delicada i complexa i suposava un cost de més de 12 milions d’euros. Després de convocar diversos concursos internacionals d’arquitectura, es va decidir que un parc ocuparia provisionalment l’emplaçament, fins que s’aconseguís reunir els fons necessaris –més de 600 milions d’euros– per a la construcció del Fòrum Humboldt, un complex format pel Museu de Cultures Extraeuropees, la Biblioteca Central i Regional de Berlín i la Col·lecció Científica de la Universitat Humboldt. La façana d’aquest nou complex havia de reproduir literalment la de l’antic palau imperial prussià, el Berliner Stadtschloss, enderrocat el 1950.
Objecte de la intervenció
Aquest projecte fou el detonant de la polarització i la intensificació d'un debat públic que, des dels anys noranta, plantejava el futur del lloc. D'una banda, els defensors del castell volien l'enderroc total del palau i la reconstrucció de l'edifici imperial prussià; de l’altra, els defensors del palau volien la conservació de l’estructura gegantesca com a escenari de diverses activitats temporals pluridisciplinàries. En un moment determinat, la polèmica va embarrancar en la qüestió pantanosa de les connotacions estètiques de la façana. Mentre uns opinaven que el mur cortina reflectant de bronze del Palast der Republik era simplement lleig i que revivia el record de l’arquitectura opressora del règim caigut, els altres sostenien que la reproducció literal de la façana barroca del Berliner Stadtschloss era més pròpia d’un parc temàtic de Disney que del centre de Berlín.Arribats en aquest punt, els defensors de la conservació del palau es van organitzar entorn d’una plataforma anomenada Volkspalast [palau del poble], que tenia com a objectiu provocar un canvi de paradigma en el debat: en lloc de discutir sobre la façana d’un i altre edifici, calia centrar-se en l’ús que s’havia de donar al lloc. Es tractava d’entendre l’estructura existent com una valuosa oportunitat per reflexionar sobre com ha de ser un gran equipament cultural del segle XXI. El Volkspalast havia de funcionar com un prototip experimental de centre cultural multifuncional que permetés generar noves idees programàtiques i tipològiques per al futur.
Descripció
L'extensa xarxa d’iniciatives que aglutinava el Volkspalast va ser estructurada entorn de sis àmbits programàtics diferenciats: concerts, òpera, instal·lacions artístiques, exposicions, associacionisme i cultura, i esport juvenil. Paral·lelament, es van començar a desenvolupar tot un seguit d’estratègies dirigides a actuar sobre l’estructura existent, per tal d’habilitar-la com a escenari del programa que s’estava gestant. No obstant això, els membres de la iniciativa no disposaven ni de plànols actualitzats de l’estat de l’estructura ni de permís per entrar en el seu perímetre, que estava tancat i ben custodiat. Tampoc hi havia cap font de finançament per al desenvolupament de les activitats programades.Durant la primavera del 2002, després d’una intensa campanya informativa i reivindicativa, la idea d’encabir usos temporals dins l’estructura del Palast der Republik ja havia despertat certes mostres d’interès en alguns sectors polítics i culturals de Berlín. Després de nombroses reunions amb l’Administració, es va arribar a una solució de mínims. L’habilitació de l’espai, pressupostada en poc més de 100.000 euros, estaria finançada per dos patrocinadors privats, quedaria reduïda a determinades parts de l’edifici i hauria de garantir la seguretat total davant dels riscos derivats de la seva ocupació massiva. D’altra banda, el programa d’activitats culturals, pressupostat en 280.000 euros estaria sufragat per la ciutat.
D’aquesta manera, entre els anys 2002 i 2005, més de 300.000 persones van visitar el Volkspalast i van poder gaudir d’una extensa i variada sèrie activitats culturals com el campionat mundial de breakdance, el concert dels llegendaris músics de rock berlinesos Einstürzende Neubauten [nom que es tradueix pertinentment com “Edificis nous ensorrant-se”], l’escultura d’una muntanya de 44 metres d’alçada, o la instal•lació que va convertir l’interior de l’edifici en un gran embassament d’aigua per on els visitants navegaven en petites barques inflables. Del 26 de gener al 10 de maig de 2005, l’artista noruec Lars Ramberg va instal•lar sobre la coberta del palau unes lletres lluminoses de 6 metres d’alçada que formaven el mot “ZWEIFEL” [dubte] i que eren visibles des de molts punts de la ciutat. Quan, el 6 de febrer de 2006, va començar l’enderroc de l’edifici encara no hi havia fons econòmics per a la construcció del Fòrum Humboldt.
Valoració
En una ciutat dividida durant 40 anys entre dos mons oposats, la presència de testimonis arquitectònics d'aquesta separació pot esdevenir un pes dolorós. Potser per això Berlín ha experimentat, d'ençà de la caiguda del mur, un intens procés de renovació urbanística que, en un intent de materialitzar la reunificació, sembla optar per oblidar l'existència d'aquest capítol de la seva memòria històrica. Entre els berlinesos que van viure en aquell període, el Palast der Republik pot representar tant la seu inhòspita d'un règim opressor com el record d'una casa cultural innovadora per al poble.Els membres de la iniciativa Volkspalast, majoritàriament massa joves com per tenir records impregnats de susceptibilitats, no eren una colla de marxistes nostàlgics que intentaven ressuscitar el socialisme. Eren artistes, pensadors, dissenyadors, actors i arquitectes que volien aprofitar l'oportunitat que oferia l'existència d'una estructura formidable, ben executada, en bon estat de conservació i amb una situació urbana immillorable, per repensar el model de centre cultural multifuncional del segle XXI.
El mateix error que es va cometre el 1950, quan les autoritats de la RDA es van desfer del Berliner Stadtschloss perquè el consideraven un símbol de l'imperialisme prussià, es comet ara amb l'enderroc del Palast der Republik. Tot i així, l'experiència del Volkspalast va demostrar amb èxit que, reinventant l'ús d'un edifici simbòlic, és possible neutralitzar les seves connotacions negatives i preservar-lo pel futur com a testimoni inofensiu d'una història que ja no es pot esborrar.
David Bravo
[Darrera actualització: 18/06/2018]
