Estat previ
La Vall d'en Joan era una profunda fondalada del massís de Garraf, a cavall entre els termes municipals de Begues i Gavà, que fou escollida, l’any 1974, com a emplaçament de l’abocador de deixalles urbanes de tota l’àrea metropolitana de Barcelona. Els residus que s’hi van anar abocant al llarg d’un període de més de trenta anys van acabar per omplir una gran concavitat natural de 60 hectàrees de superfície i 80 metres de profunditat. Aquest procés va suposar una profunda transformació del lloc, que va quedar caracteritzat per una nova topografia artificial formada per terrasses, talussos i rampes en ziga-zaga per on circulaven els camions que transportaven les deixalles. Atesa la porositat del terreny calcari, els lixiviats produïts per l’explotació s’hi van anar filtrant fins a contaminar l’aqüífer de Castelldefels. D’altra banda, s’estima que la contribució a l’efecte hivernacle del metà alliberat per la gran massa de residus de l’abocador, representa aproximadament el 20% del total de gasos d’efecte hivernacle emesos per tota la ciutat de Barcelona, i només es veu superada només per la contribució dels gasos de combustió generats pel transport.Objecte de la intervenció
L'any 1999, es va iniciar un projecte ambiciós finançat conjuntament per l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona, la Mancomunitat de Municipis, la Junta de Residus i la Unió Europea, que tenia com a objectiu la clausura del dipòsit de residus i la seva restauració paisatgística posterior per tal d’integrar-lo dins l’àmbit del Parc Natural del Garraf. El procés de clausura s’estructura en diferents fases i comprèn un període de regeneració natural i de recuperació de les condicions de salubritat per tal que l’espai es pugui obrir com a parc públic l’any 2010. A l’espera que arribi aquest moment, el recinte ha exercit una funció pedagògica important a través de les visites concertades a la zona recuperada i a la resta de l’abocador, que es va mantenir en funcionament fins l’any 2006.Descripció
La primera fase d'aquesta obra ingent es va centrar en una zona de 20 hectàrees de superfície. Les terrasses, els talussos i les rampes que conformaven la topografia de l’explotació varen ser respectades i consolidades amb reblerts de matèria inerta, producte del reciclatge de residus urbans. Les deixalles varen ser segellades amb una làmina impermeabilitzant, una capa de grava drenant d’un metre de gruix i un filtre geotèxtil amb una darrera capa de terra vegetal. Sobre aquesta capa es van plantar espècies vegetals autòctones, resistents i amb poques necessitats hídriques. A les terrasses s’hi varen plantar cultius agrícoles de lleguminoses autòctones que, per la seva capacitat d’absorció, faciliten la regeneració del sòl. Als talussos s’hi van plantar espècies arbòries, com el pi i l’alzina, i espècies arbustives de tipus bardissa, brolla o màquia. Les rampes i els camins estan reservats a la circulació de vianants i de bicicletes. També es va ordenar l’accés al parc des de Gavà, on una sèrie de murs de gabions plens de residus reciclats o de terra vegetal donen testimoni de l’ús anterior de l’emplaçament.A més de la regeneració superficial de l’abocador, la intervenció comprèn dues actuacions, menys vistoses però no menys importants, orientades a la gestió dels líquids i els gasos produïts per la immensa massa de residus de l’abocador. D’una banda, es segrega la xarxa de recollida d’aigües superficials de la xarxa de recollida d’aigües internes. D’aquesta manera, s’evita que les aigües pluvials entrin en contacte amb els residus i contribueixin a augmentar el flux de líquids bruts que aquests segreguen. Així doncs, una sèrie de canals i de rases perimetrals recull i canalitza les aigües pluvials superficials i alimenta una xarxa de rec que facilita el procés de reforestació del parc. A més, un sistema de canals internes intercepta les aigües pluvials seminetes que hagin pogut penetrar-hi i les condueix fins a unes grans basses subterrànies d’acumulació. Els lixiviats o líquids bruts produïts a l’interior de la massa de residus es recullen abans que es filtrin al terreny i es depuren en una planta de tractament abans de ser abocats al mar.
D’altra banda, s’ha instal·lat un sistema de captació i recollida del biogàs produït per la fermentació dels residus. Hi ha més de 150 pous distribuïts per tota la superfície que ocupa el dipòsit. El gas s’aspira mitjançant tres compressors i es condueix a una planta generadora on dotze motors l’utilitzen com a combustible, generant una potència elèctrica mitjana de 12.500 kWh, que s’exporta a la xarxa elèctrica general.
Valoració
No deixa de ser difícil entendre com a espai públic urbà aquesta actuació paisatgística, tancada al públic durant un llarg període de temps i emmarcada en el context natural feréstec del massís del Garraf. No obstant això, la raó de ser d'aquesta gran infraestructura és inseparable de la realitat urbana de l’àrea metropolitana que la va originar i a la qual va donar servei durant més de trenta anys. A més, deixant de banda la vocació de l’espai d’esdevenir un parc públic un cop ho permetin els indicadors de toxicitat, les seves contribucions pedagògiques i mediambientals fan indiscutibles les seves qualitats de servei públic. I per si en queda cap dubte, cal remarcar la seva contribució energètica. S’estima que, en un període de 10 anys, 550 milions de metres cúbics de metà provinent del biogàs de l’abocador s’aprofitaran energèticament. Això permetrà produir més de 1.100 milions de kWh, energia suficient per satisfer la demanda elèctrica d’una població de 12.000 habitants, i que evitarà l’emissió a l’atmosfera d’entre 50.000 i 110.000 tones del diòxid de carboni provinent de les centrals elèctriques amb combustibles fòssils.David Bravo Bordas, arquitecte
[Darrera actualització: 13/05/2021]
