La sociòloga i geògrafa americana, catedràtica de Planificació Regional i Urbanisme a Harvard, reflexiona sobre la naturalesa de l’espai públic, fent especial èmfasi en la necessitat que la gent doni sentit als llocs de la ciutat. Davis ha centrat gran part de la seva carrera en els països llatinoamericans, en especial Mèxic, i el seu espai preferit és el Zócalo, plaça principal de la gran ciutat centreamericana.

Espais compartits va enregistrar aquesta conversa amb Diane Davis el juliol de 2015, quan va visitar el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) en motiu de la seva participació al debat «La ciutat possible: de l’urbanisme a la democràcia», juntament amb Richard Burdett i Teresa Caldeira, emmarcat en el cicle «La ciutat possible», organitzat en col·laboració amb el Social Science Research Council de Nova York, on també hi van participar Richard Sennett i Ira Katznelson, els dies 2 i 3 de juliol de 2015.

En aquesta curta entrevista, Davis ofereix una visió molt sintètica de què és l’espai públic per ella, la importància d’analitzar-lo des de la lent de la ciutadania: La planificació urbanística no té sentit si les persones, els ciutadans, no s’apropien de l’espai. Per tant, segons Davis, «Els espais físics no esdevenen espais públics fins que no són fets com a tals a través de les accions i activitats de la ciutadania».

Per altra banda, exposa que el seu espai preferit és el Zócalo, a la Ciutat de Mèxic. Davis ha teoritzat àmpliament sobre les ciutats llatinoamericanes i tria aquest gran espai central perquè, hi pesa «la importància de la història, memòria i lluites contra el poder», i això el fa necessari, perquè forma part d’una llarga trajectòria de reivindicacions i batalles de la ciutadania per a fer la ciutat millor. Per ella, «un espai que esdevé arxiu de la història val la pena de commemorar i tenir en compte».