La gestió de l’aire és també un territori de macro i microdisputes de poder, de visibilitat política i ideològica.

De vegades em pregunto si les teories conspiratives que promouen que alguna —perversa— companyia tecnològica ens ha implantat un xip al cap tenen raó. Perquè, altrament, costa d’entendre que ens haguem empassat que les ciutats han de ser intel·ligents, que cal “aprofitar” els big data perquè siguin més eficients, i que, per fer-ho, cal produir dades, com més millor, i que cal omplir l’espai públic de ginys que ho mesurin tot. Narratives que se’ns han anat colant per darrere de l’orella sense que ens n’haguem adonat i que, de tant repetir-se, acaben establint-se com a inevitables en algun lloc remot del nostre cos. Narratives fantasioses sobre ciutats-màquina millors gràcies a “noves” tecnologies, amb espais públics connectats per xarxes digitals que, suposadament, generen comunitat, i que són eficients gràcies al desplegament tridimensional de sensors de tota mena. Com si la connectivitat i l’eficiència fossin valors irrebatibles. Com si no estigués demostrat que les connexions i les xarxes funcionen per a qui té els mitjans, el temps i el cos per connectar-s’hi, i que les connexions d'unes persones generen l’exclusió i desigualtat d'unes altres. Com si l’eficiència com a motor de desenvolupament urbà no estigués al centre del problema, perquè l’eficiència no és altra cosa que rebregar amb més força el sistema productiu —bé sigui un cargol, una pedrera o un cos humà— per produir més per al benefici de pocs i poques. Això no vol dir que l’eficiència del consum energètic no sigui desitjable, sinó que és important preguntar: eficiència de què? Per a qui? I, sobretot, a costa de qui? Que ho preguntin a les persones que reparteixen menjar a domicili.
Una tecnologia estrella de les ciutats intel·ligents són les xarxes de monitoratge ambiental i, en concret, els sensors de qualitat de l’aire. Perfectes exemples de “la internet de les coses”, on les màquines es comuniquen per generar dades que, com varetes màgiques, reduiran els contaminants en suspensió i que pressuposen que conèixer les dades comporta la presa de mesures tècniques, polítiques i socials per aconseguir-ho. Però està demostrat que en la realitat no s’esdevé d’aquesta manera. En part perquè la presa de mesures requereix, sobretot, voluntat política, personal i col·lectiva, i en part perquè alterar l’aire resulta molt complicat.

En tot cas, mesurar les concentracions d’un grapat de gasos i partícules permet conèixer algunes condicions d’aquesta massa fluida i tot sovint invisible que és part fonamental de l’espai públic, que el farceix, proporciona energia i intercanvia matèria amb plantes, humans, bancs, pilons, núvols, etc., que ho penetra tot i regenera els cossos morts. Els sensors, per tant, donen algunes pistes sobre les seves concentracions d’ozó o de diòxid de nitrogen. Però també configuren espai-aire públic: la seva organització espacial, l’ús, l’accessibilitat o la desigualtat.
Els sensors que formen part de les xarxes de monitoratge es protegeixen en casetes relativament grans col·locades a l’espai públic, precisament per mesurar-ne l’aire. Estan enmig de voreres, places, parcs, que treuen espai, que cal sortejar, tot i que normalment estan camuflats i no es veuen, com tampoc se’n veuen les dades. En general, les dades són accessibles a les pàgines web dels governs (locals, regionals i estatals). El conveni d’Aarhus sobre l’accés a la informació, la participació de públic en la presa de decisions i l’accés a la justícia en matèria de medi ambient, signat per la Unió Europea el 1998, exigeix als estats membres monitorar la qualitat de l’aire i facilitar a la ciutadania l’accés a la informació. Això ha estat molt important perquè algunes ONG —com Ecologistes en Acció, per exemple— duguin a terme les seves pròpies anàlisis de les dades disponibles, i facin que els governs retin comptes de les seves polítiques i aportin solucions. Però, quin grau d’obertura o accessibilitat han de tenir aquestes dades? Què passa quan es fan servir per redefinir el preu de l’habitatge i, com a conseqüència, per excloure encara més les persones que respiren aire contaminat?

Com a sistemes sociotècnics, el sensors impliquen unes lleis que determinen responsabilitats i drets, uns sistemes d’estandardització de la manufactura i el calibratge dels sistemes de mesurament perquè les dades siguin comparables, o la definició d’uns límits de concentracions tolerables per a la salut, entre moltes coses més. Aquests límits s’han fet servir per informar la ciutadania sobre l’estat de la qualitat de l’aire en temps real a través dels índexs de qualitat de l’aire, definits per l’Organització Mundial de la Salut. Aquests límits, a més de comunicar si la qualitat de l’aire és bona o dolenta en un moment donat, fan recomanacions com ara sortir (o no) a l’espai públic a fer esport o ocupar carrers secundaris en bicicleta. D’aquesta manera, els índexs de qualitat de l’aire traslladen la governança de l’aire a les persones, i recomanen quins cossos poden estar en l’espai públic i fent quines activitats, assumint que l’espai segur és l’interior domèstic. Però, qui va en bici? Qui pot agafar carrers secundaris si el recorregut implica trigar uns minuts més? Per descomptat, les persones que reparteixen àpats a domicili, no. Qui es pot quedar a casa? Ni els i les escombriaires ni els infants que van a l’escola a peu. Ni, tampoc, els i les que no tenen accés a les dades. Així que aquestes recomanacions no només assumeixen l’autogovern dels nostres cossos, sinó que també configuren desigualtat en l’accés a l’espai públic.

Per resoldre les limitacions de les dades obertes, des de fa una dècada han emergit nombrosos projectes per obrir també la tecnologia. Per mitjà d’equips de sensors barats i “fàcils” de muntar, l’objectiu de gairebé tots els projectes ha estat contribuir-hi amb més punts de mesurament. Si bé aquests sensors “fes-ho tu mateix”, també inspirats per la internet de les coses, són molt importants per reconèixer la distribució desigual dels efectes de la qualitat de l’aire i per produir evidència d’injustícia mediambiental en àrees mancades de sensors o en llocs on les dades “oficials” no són de fiar, aquests sensors plantegen una pregunta cabdal: quantes dades més calen per intervenir-hi? Perquè no és que la tecnologia no estigui prou desenvolupada, o que faltin dades. Una vegada ha quedat clar que l’aire d’una ciutat està gairebé sempre molt contaminat i que cal actuar amb urgència a múltiples escales, cal mesurar més? 
La presència d’un virus microscòpic que viatja suspès en aerosols ha invertit aquestes lògiques que donàvem per suposades. La contaminació ara no és a fora, sinó que surt de l’interior dels nostres cossos. Els espais domèstics no són necessàriament segurs: per falta d’espai o per abús, maltractament o exclusió; de fet, per a la COVID-19 l’espai públic és més “segur” que l’interior. Moltíssimes persones han de treballar fora de casa en espais mal ventilats perquè els serveis mínims de les ciutats funcionin, i per precarietat. A més, durant la pandèmia, la gestió de l’aire de l’espai-aire públic s’ha convertit en una eina biopolítica que funciona gairebé en temps real per evitar intercanvi d’aires. Cada dia es determina qui ha de sortir a l’espai-aire públic i per a què. O qui no pot sortir a l’espai-aire públic. Qui s’ha de tancar per no compartir el seu aire, i qui ha de sortir per respirar. Es gestiona com es respira i es defineixen els orificis corporals que s’han de tapar (nas, ulls, boca, pell). Es zonifica l’espai públic per hores, edats i, en alguns llocs, fins i tot per gèneres; per activitats (bicicleta sí, jocs no), per relacions de cohabitació (dues persones, tres persones, bombolles d’aire compartit), per distàncies (1, 1,5 o 2 metres; 5 o 10 quilòmetres), per límits geopolítics (barri, ciutat, regió, estat, corredors) o per límits de propietat (privat, públic). Com a conseqüència, l’espai-aire públic s’ha convertit en territori de macro i microdisputes de poder, de visibilitat política i ideològica. I tot plegat afecta de manera desproporcionada en funció de les interseccionalitats de classe, raça, gènere, condició econòmica i diversitat funcional de cada persona.

Així, la SARS-CoV-2 ha fet més evident encara que l’aire i la desigualtat social van de la mà. I que el que està en joc no és tant la qualitat de l’aire que es respira —que sens dubte genera morts i exclusió—, sinó qui pot respirar, què i on. I què es fa col·lectivament respecte d’això. Perquè ens posem les mans al cap i la meitat del món s’atura quan un virus treu la respiració a persones blanques, i no passa res quan el genoll d’un policia treu la respiració i assassina persones negres.

Això no implica que no calgui mesurar, ni emmarcar la pregunta com a “tecnologia sí o tecnologia no”, com s’esdevé en debats mediambientalistes. Tampoc cal tornar a la prehistòria i fer foc fregant bastonets, o a una naturalesa edènica que mai va existir. Requereix entendre el present en detall i preguntar-se quina tecnologia, per a què, per a qui i, sobretot, a costa de què i de qui, ja siguin humans o no humans. Això implica que, abans de mesurar més, cal entendre qui pot respirar en l’espai-aire públic, i pensar què fa falta per a un futur que valgui la pena ser viscut per a tothom, humans i no humans.