Aquest collage de ficcions protagonitzades per la ciutat i els seus propis habitants encadena fragments de pel·lícules per teixir un discurs crític sobre la gentrificació, un dels grans conflictes inherents al model socioeconòmic d’una època en què les urbs han crescut i s’han transformat com mai.
[Part 1 │ Multilingüe > Anglès │ 00:21:38 │ Publicada en línia per Museo de los Desplazados]
[Part 2 │ Multilingüe > Anglès │ 00:26:15 │ Publicada en línia per Museo de los Desplazados]
Els autors de Ficción Immobiliaria defineixen aquest documental com «un projecte audiovisual d’investigació, sense finalitat de lucre i amb intencions artístiques, didàctiques i crítiques». Left Hand Rotation (LHR) són un duo de creadors que posen la seva sensibilitat artística i el seu sentit de l’humor al servei de la denúncia dels abusos que alteren la convivència en el teixit social i urbà. A través dels mitjans audiovisuals, la performance, la intervenció o l’acció, denuncien, plantegen alternatives, fa pedagogia o simplement fan broma per subvertir patrons establerts que consideren injustos.
Bona part de la seva feina se centre en el fenomen de la gentrificació, procés d’expulsió de la població més desfavorida d’un determinat sector urbà quan és sotmès a una renovació que atrau gent amb més poder adquisitiu. Mitjançant iniciatives com «Gentrificación no es nombre de señora» o «El Museo de los Desplazados», LHR organitza tallers didàctics en barris on les mateixes víctimes de la gentrificació desconeixen l’existència del concepte, d’altres llocs igualment damnificats o d’estratègies de resistència. Aquesta és la manera de transformar una definició acadèmica en experiència viscuda.
Tant la primera com la segona part de Ficción Immobiliaria fan servir un recurs semblant en encadenar fragments de pel·lícules per teixir un discurs crític sobre la gentrificació. L’ús d’escenes de ficció en comptes de fets documentats exerceix sobre l’espectador un efecte captivador que n’estimula la imaginació i l’empeny a empatitzar amb determinades experiències. A la vegada, la successió de fragments genera una mena d'hipnosi a l'espera del següent. I és que, segons els mateixos autors, «potser puguem apreciar el cinema de ficció per les seves revelacions documentals i atorgar noves ressonàncies i significats a aquest suggeridor ordre narratiu». Ficción Immobiliaria mostra una selecció de títols de tan diferents procedències i èpoques, que fa evident que la gentrificació fustiga ciutats d’arreu del món i que fa unes quantes dècades que això passa.
Sota la pressió immobiliària, l’impacte turístic o fins i tot la implantació benintencionada d’equipaments culturals, les ciutats esdevenen camps de batalla on s’enfronten el dret a l’habitatge i al barri amb la mercantilització de les necessitats bàsiques de l’ésser humà. Es tracta d’una guerra freda d’escala global que afecta en major o menor mesura ciutats com São Paulo, Berlín o Barcelona.
Potser la millor recepta contra la gentrificació consisteixi en assimilar a l'espai domèstic les polítiques de millora de l'espai públic. Tant com el carrer, l’habitatge és un instrument de democratització de la ciutat mitjançant el qual es poden combatre els patrons econòmics que converteixen en mercaderia qualsevol necessitat humana. Sembla que n’han pres consciència els governs de ciutats com París o Londres, que estan implementant polítiques públiques amb l’ànim d’evitar la proliferació de «guetos per a rics», ja sigui adquirint una gran quantitat de propietats immobiliàries i convertint-les en parcs d’habitatge social o intervenint en el mercat privat per acotar el preu dels lloguers. Amb un objectiu més ambiciós respecte a la redefinició del model d'accés a l'habitatge i el qüestionament del concepte de propietat privada, proliferen les alternatives de tinença. Les cooperatives d’habitatge i, especialment, les de «cessió d’ús», es configuren com a models estables i legals que ofereixen accessibilitat, estabilitat i dignitat, mentre que eliminen la possibilitat d'especular amb quelcom tan fonamental com l'habitatge.
