Per al geògraf català, la ciutat europea està composta pel conjunt d’espais públics. Per a ell, aquests han de parlar-nos llenguatges nous i convidar-nos a la reflexió, ja que, en definitiva, són els que faciliten al ciutadà poder canviar de parer.

Espais compartits va enregistrar aquesta conversa amb Francesc Muñoz al maig del 2012, quan va visitar el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) per participar en la presentació del llibre El plaer de la ciutat, de Xavier Monteys. Per al geògraf, «la principal qualitat de la ciutat, el que ha fet que després de tants segles encara continuï vigent, i sigui segurament l’artefacte humà més complex que hem pogut crear, és el fet que la ciutat et convidi a canviar d’opinió».

El fet que la ciutat et convidi a fer-ho, a parer de Muñoz, té a veure amb l’espai públic, en ser aquest un espai on hi ha intercanvi d’opinions –l’àgora–, i on s’ha d’improvisar a causa del canviant teixit urbà. En aquest sentit, apunta: «el genoma de la ciutat europea és un genoma fet d’espais públics»; espais que prenen moltes formes diferents, però que, en el segle XXI, continuen sent encara «el principal referent del que és allò que anomenem Europa quan ho mirem des de la ciutat».

Fent una reflexió final, apunta que «els espais públics han de parlar llenguatges nous: han de fer-nos pensar sobre el que fem, el que no fem, el que hem deixat de fer i el que segurament farem en el futur». És per aquest motiu que escull com a espai públic preferit el Parc de la Vall d’Hebron de Barcelona, coetani dels espais públics del front marítim barceloní refets en ocasió dels Jocs Olímpics de l’any 1992.

Mentre aquests últims evoquen el passat –la ciutat jardí del segle XIX–, el parc de la Vall d’Hebron «té un discurs radical que s’alimenta de la ciutat contemporània, de la metròpoli on vivim avui dia»: té una fluïdesa que convida a pensar en la mobilitat, la qual «és, segurament, el fet que defineix millor la vida urbana actual».