«Després de la caiguda del comunisme, primer vam estar molt ocupats destruint monuments odiats i posant, de manera espontània, les bases del comerç; no va ser fins més tard que ens vam posar a debatre sobre la qualitat, l'accessibilitat, la innovació i la filosofia de l’espai.»

Recordeu aquestes imatges? 31 d’agost de 1980. Lech Wałęsa, líder llegendari de Solidarność, que acabava de signar l’acord entre els comitès de vaga dels treballadors i el govern comunista polonès, és portat en braços pels treballadors de les drassanes de Gdańsk. 9 de novembre de 1989. Milers d’alemanys destrueixen el Mur, que havia dividit el Berlín oriental i occidental durant 28 anys. 27 de novembre de 1989. Una vaga general porta milions de persones als carrers de Praga; el clímax de la Revolució de Vellut a Txecoslovàquia.

Els carrers i les places no són només l’escenari de la vida quotidiana. En temps del comunisme, a l’Europa Central i de l’Est, aportaven un rerefons per les marxes obligatòries del Primer de Maig, desfilades militars i cerimònies d’estat, però també per a protestes i manifestacions violentes. Va ser a l’espai públic, a la plaça Venceslau de Praga, que l’estudiant Jan Palach es va immolar, el 19 de gener de 1968, per protestar contra la invasió de Txecoslovàquia per part dels exèrcits del pacte de Varsòvia. Va ser a l’espai públic, a la Varsòvia del 1981, que el fotògraf Chris Niedenthal va fer una fotografia d’un tanc i de soldats plantats davant d’un cinema, que duia el significatiu nom de «Moscou», on es projectava la pel•lícula de Francis Ford Coppola Apocalypse Now —una fotografia que va esdevenir un símbol de la llei marcial a Polònia—.

Mentre Bernard Tschumi guanya el concurs del parc de la Villette a París i crea una àrea verda amb una forma deconstructivista experimental, Polònia està sent emmanillada amb la llei marcial. Quan Ieoh Ming Pei obre al públic la seva piràmide del Louvre, l’Europa Central i de l’Est està sent testimoni de la caiguda del comunisme.

Val la pena recordar aquest context quan contemplem els setze anys d’història del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà i ens preguntem per què hi ha tants pocs projectes procedents de les joves democràcies que hagin aconseguit premis o mencions. Per simplificar, després de la caiguda del comunisme, primer vam estar molt ocupats destruint monuments odiats i, de manera espontània, posant les bases del comerç —per exemple, instal•lant a carrers i places tendes de campanya com a parades d’un mercat improvisat—; no va ser fins més tard que ens vam posar a debatre sobre la qualitat, l'accessibilitat, la innovació i la filosofia de l’espai [1].

Van haver de passar molts anys des de la Tardor de les Nacions perquè finalment s'esvaïssin a Europa les notables diferències en la manera de pensar els mecanismes per conformar l’espai públic. A Polònia, es va produir un canvi significatiu el 1995 amb la promulgació de la Llei de Govern Local, que va treure l’espai públic de l’esfera del planejament general i va donar a les autoritats locals el poder i els instruments de gestionar-lo. La nostra entrada a la Unió Europea, el 2004, va obrir el camí a la concessió de fons europeus; només entre el 2004 i el 2007, els fons procedents del Programa Operacional Integrat per al Desenvolupament Regional va ajudar a finançar 350 projectes de revitalització de ciutats històriques, de renovació de monuments històrics i de millora de les condicions de funcionament de les institucions culturals. Als Programes Operacionals Regionals per al període del 2014 al 2020, la revitalització de l’espai, inclòs el desenvolupament de l’espai públic per a propòsits socials, ocupa també una posició principal.

Així doncs, el coneixement i l’accés a fons destinats a crear a Europa espais públics amables, oberts i democràtics estan més equilibrats que mai —la qual cosa, naturalment, no ha suposat la desaparició de totes les àrees pobres i deprimides—. Promovem el nostre patrimoni mentre busquem noves solucions. La sostenibilitat, la conservació de l'entorn natural i l'ecologia han esdevingut consignes dins el planejament urbà. Cada cop més sovint, els habitants de la ciutat no són només consultats sinó que també són participants, una força motriu del procés urbanístic, i, gràcies als fons de participació, poden decidir directament destinar algunes partides a tasques concretes. Els moviments urbans de base també han guanyat força.

Són poques les vegades en que aquests processos es desenvolupen sense dificultats. Que hi hagi més participants involucrats en decisions relatives als espais comuns fa que s'ampliï l’espectre d’interessos contraposats; en qualsevol cas, la recerca del consens és la veritable essència de la democràcia. La situació es fa encara més complicada en el cas de les àrees multi-funcionals, el dels llocs històrics i els que tenen un especial contingut simbòlic. A Polònia, l'exemple més significatiu ha estat un conflicte, ardent i de llarga durada, sobre la idea d’erigir un monument commemoratiu del president de Polònia, la primera dama i noranta-quatre persones més morts el 2010 en un accident aeri prop de Smolensk, a Rússia. El conflicte, centrat sobre la qüestió d’emplaçar el monument davant del Palau Presidencial que hi ha vora la Ruta Reial [2], a la zona patrimonial de Varsòvia, és a dir, en un lloc ben particular de l’espai públic, revela profundes divisions polítiques i no deixa cap dubte de la importància que conferim als símbols.

«Un espai públic ideal és una zona d’accés lliure universal, és a dir, oberta i sense tanques o murs excloents. (...) En ser oberts a tothom, els espais públics poden distribuir recursos, poder i imaginaris i, d'aquesta manera, fer la ciutat més democràtica», escriu Judit Carrera al llibre Europe City: Lessons from the European Prize for Urban Public Space, publicat l’any passat. I afegeix: «Si la ciutat ha estat sempre un lloc potencial per a la coexistència pacífica entre estranys, els espais públics d’avui s’enfronten al repte d'acollir, salvaguardar i enfortir el creixent pluralisme de les societats europees».

L’exemple més original d’espai creat seguint les directrius d'aquest pensament és «Superkilen», un projecte fruit de la cooperació entre les autoritats de Copenhagen i l’associació Realdania. Aquest espai públic innovador —dissenyat per BIG, Topotek1 i Superflex—, moblat amb objectes precedents de diverses dotzenes de països, va ser creat gràcies a l'esforç de col•laboració d’una comunitat ètnicament diversa.

L’Europa d’avui és encara capaç d'afrontar aquesta mena de reptes? Ara mateix, mentre escric aquestes paraules, un grup d’immigrants que empunyen cartells que pregunten «On és la vostra democràcia? On és la nostra llibertat?», protesta contra l’enderroc d’un campament il•legal a Calais, a l’entrada del túnel que connecta França i el Regne Unit. L’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats adverteix que Europa es troba al llindar d’una crisi humanitària i la Comissió Europea ha endurit la seva postura contra els emigrants que no estan en perill directe de guerra o persecució als seus països. Més d'un milió i mig d’immigrants han arribat a Europa durant els darrers divuit mesos i, per bé que no sembla massa gent en comparació als 500 milions d’europeus, el problema continua creixent. El països de la UE semblen incapaços de trobar un camí comú que els ajudi a fer front al problema de la immigració. «Units en la diversitat», el lema de la Unió Europea introduït el 2000, l’any que el Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà va ser establert, no sembla haver perillat mai tant.

L'acceptació de la diversitat, l'obertura a altres cultures i costums, la tolerància cap a diferents formes de pensar desenvolupada al llarg dels anys, han cedit el pas a tota mena de pors, i no només als atacs terroristes, que caldria recordar que no són res nou a la història d’Europa. Un sentiment de seguretat és, sens dubte, un dels elements essencials necessaris per al funcionament dels espais públics com a llocs de trobada, de vincle, d’intercanvi d’idees lliurement expressades. Feia temps que la situació política a Europa no era tan complicada. Quina influència tindrà en la forma dels espais públics?

Ewa P. Porębska

[1]: Naturalment, això no vol dir que l'obra de Jan Gehl Life Between Buildings fos desconeguda en aquesta part d’Europa (encara que no hagués estat traduïda) o que els parcs, els carrers i les places no existissin abans. Només significa que hi havia un punt de partida diferent i unes altres prioritats en el període de transició de l’economia planificada cap a l’economia de mercat.

[2]: La Ruta Reial de Varsòvia és una antiga via de comunicació que va en direcció sud des de la ciutat històrica. Avui comprèn una sèrie de carrers de Varsòvia amb nombroses fites històriques. La via, juntament amb altres parts del centre històric de Varsòvia, és un dels monuments històrics oficials de Polònia (pomnik historii), tal i com vas ser declarada el 16 de setembre de 1994. La seva catalogació és mantinguda per la Junta del Patrimoni Nacional de Polònia.