L’historiador i antropòleg xilè parla de la importància de l’espai públic i de la seva reivindicació –també física–, a partir dels exemples d’Occupy Wall Street i de Mèxic. 

Espais compartits va enregistrar aquesta conversa amb Claudio Lomnitz al gener del 2012, quan l’historiador i antropòleg xilè va visitar el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) per impartir-hi la conferència «Dignitat» dins el cicle «Virtuts. El Debat del CCCB». Ell entén l’espai públic no tan sols com un lloc on s’hi té llibertat d’accés, sinó també com «un espai on hi ha una certa idea de per a què se l’ha d’usar, de manera creativa, respectuosa i oberta».

Per aquest motiu es fixa en el llenguatge que feia servir aleshores el moviment Occupy, el qual reclamava i demanava ocupar l’espai públic davant el que ha estat, creu, una privatització de la vida. Aquesta, alerta, pot acabar comportant que «en un moment donat, la societat estigui inerme i no hi hagi ni tan sols comunicació, el contacte necessari per pensar-se a si mateixa i per obrir les seves possibilitats».

Perquè això no acabi passant, destaca, és molt important «que hi hagi espais deliberadament creats a la ciutat per ser fòrums de discussió pública». Espais creats com a intervenció urbanística i que serveixin també per a la discussió i la congregació dels ciutadans; espais que Lomnitz contraposa amb la situació a Mèxic. En aquest país americà, «la inseguretat urbana ha introduït la tendència que els espais públics, allà on queden els joves, siguin els espais comercials –malls–, ja que són espais relativament segurs, a falta d’espai públic».

A l’hora d’escollir el seu espai públic preferit, tria Berlín, per la seva relació entre història, memòria i espai públic. La capital alemanya visqué un gran nombre dels principals esdeveniments del segle XX i, comenta, ha sabut acceptar de manera sensible les responsabilitats i el càrrec dels actes que s’hi cometeren.