El filòsof català reflexiona sobre el turisme, els seus orígens i la seva relació amb les ciutats. Durant la ponència, insisteix que pensar sobre el model de turisme d’una ciutat passa inevitablement per pensar, abans, en el mateix model de ciutat.
El filòsof Xavier Antich, professor d’Estètica i Teoria de l’art a la Universitat de Girona i president del patronat de la Fundació Antoni Tàpies, impartí el passat 27 d’abril la conferència «Turisme, ciutat i identitat» al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). La conferència serví com a clausura de la segona edició del Màster en Turisme i Humanitats (UAB), i fou organitzada conjuntament amb l’Institut d’Humanitats. El director del màster, Miquel Flamarich, presentà l’acte.
La idea coral de la conferència és que actualment no hi ha un enfocament adequat en el debat sobre el turisme. Per a Antich, aquest se centra massa en si el turisme ens perjudica o ens enriqueix i no en allò important: quin és el model de ciutat que volem? Aquest model ha de respondre a la voluntat dels ciutadans de viure la ciutat com la desitgen, i ha de respondre, al mateix temps, a com volen els ciutadans que la ciutat sigui presentada als turistes. En paraules seves: «el turisme no degrada la ciutat, és la ciutat la que es degrada a si mateixa quan és pensada per atreure turistes».
El filòsof català desglossa la conferència en quatre blocs d’idees. En el primer, reflexiona sobre el turisme i el viatge en si mateix. Aquests, apunta, suposen l’abandó del que és conegut i, consegüentment, una experiència d’inseguretat i de transformació. Una transformació tant de l’individu que fa el viatge com de la comunitat que és visitada; però que en l’actualitat és cada cop menys intensa a causa de la massificació del turisme i de l’homogeneïtzació d’allò presentat.
En el segon bloc, aprofundeix més en aquest darrer punt, i reflexiona sobre les ciutats marca. Quan la ciutat s’hi converteix, «es veu extirpada dels processos que l’expliquen i la constitueixen, i dels quals depèn la vida urbana». La ciutat experimenta, així, un procés que pot ser llegit de dues maneres: d’una banda, veu simplificada la seva identitat i esdevé transparent i genèrica; d’altra banda, es produeix una alienació de la mateixa història mitjançant la fossilització dels seus monuments –convertint-los en objectes sagrats alhora que se’ls desproveeix de la història i dels processos que els expliquen–.
En aquesta situació on les ciutats experimenten una expropiació del sentit conceptual que les explicava es produeix un fenomen de pobresa i de banalització de l’experiència del viatge. Per això, en el tercer i quart bloc d’idees, Antich proposa que el turisme, concebut com el «resultat de polítiques institucionals i sovint privades, planificades amb l’objectiu de definir atractius i de trobar els propis nínxols de mercat», sigui repensat davant de la lògica mercantilista actual.
Agafant com a exemple el model de la ciutat de Barcelona, que considera que s’ha fet d’esquena a la ciutadania, proposa que aquest sigui substituït per un altre de resultant de la participació de la ciutadania i de l’assessorament de les humanitats i les ciències humanes en l’elaboració de les polítiques esmentades. L’existència d’itineraris històrics urbans organitzats pel MUHBA, tant per a barcelonins com per a turistes, pot ser l’inici del camí que caldria seguir.
