Quines diferències i similituds tenen la revolució de la Primavera Àrab i l’assalt al Capitoli del gener de 2021?
IEl gener del 2021, una gernació va entrar per la força al Congrés dels Estats Units per intentar aturar la confirmació del president electe, Joe Biden. Hi havia música i gent amb camises hawaianes, gorres carbasses, màscares de la Granota Pepe i banderes del Vietnam del Sud. Un xaman pronunciava càntics amb una gorra de pèl de bisó i hi havia parades amb begudes, pegats i samarretes amb eslògans com “Trust the Plan”, “Save the Children” i les lletres Q, MAGA i WWG1WGA. L’ambient era alegre; el maquillatge festiu. Més que no pas una protesta o un cop d’Estat, semblava una rave.
En un dels molts vídeos que documenten l’assalt, s’hi veu un grup de civils armats amb indumentària militar entrant al Capitoli comunicant-se mitjançant walkie-talkies. Parlen de penjar pel coll el vicepresident Mike Pence per no haver impedit la certificació del president electe, Joe Biden. L’acusaven de traïció, comentaven la cobertura mediàtica de l’assalt i s’acomiaden afectuosament amb un “vés amb compte, que Déu et beneeixi”. Un home amb una armilla groga va entrar i es va passejar amb la bandera dels Estats Confederats, aquells set que van lluitar contra la fi de l’esclavitud a la Guerra Civil dels Estats Units.
Deu anys enrere, un grup de 15.000 persones es van apropar a la plaça de l’Alliberament, la plaça Tahrir, al cor del Caire, convocats per una coalició de moviments civils, associacions d’estudiants, activistes de drets humans, centres cívics i clubs de futbol. No buscaven ningú ni duien armes. Exigien la dimissió del ministre de l’Interior, el final de l’estat d’emergència permanent i un límit presidencial que posés fi al règim de Hosni Mubarak. Durant els cinc dies següents, la manifestació va anar creixent en desenes de milers de persones, mentre les forces de seguretat egípcies van carregar amb bales de goma i canons d’aigua, gasos lacrimògens i canons acústics de 151 dB capaços de perforar una oïda de manera permanent i produir ceguesa temporal. Els manifestants es van defensar amb pedres i maons. L’últim dia de gener hi havia 250.000 manifestants a la plaça; el primer de febrer ja n’eren un milió. Deu dies més tard, el vicepresident Omar Suleiman va anunciar que Mubarak havia transferit el poder a les forces armades.
Durant els deu anys que separen la Primavera Àrab de l’assalt al Capitoli dels Estats Units, l’onada democràtica s’ha capgirat. La història acostuma a funcionar així. La resposta als moviments populars materialitzats en partits com Podemos a Espanya i Syriza a Grècia van ser els moviments que van donar suport a Donald Trump als Estats Units, Jair Bolsonaro al Brasil, Narendra Modi a l’Índia i Viktor Orbán a Hongria. La por ha tornat a canviar de bàndol i la revolució ha canviat de lloc: ha sortit de la plaça i s’ha instal·lat a la xarxa social.
La xarxa social és tan diferent de la plaça com l’assalt al Capitoli ho és de les protestes de la plaça Tahir. “Les manifestacions massives es distingeixen d’altres grans multituds perquè es congreguen en públic per crear la seva funció, en lloc de formar-se en resposta a una funció determinada”, escrivia John Berger el 1968. A diferència d’una vaga o una rave, la manifestació “és una assemblea que, pel sol fet de reunir-se, pren posició de certs fets donats”. Els fets que van reunir els egipcis van ser la realitat quotidiana i compartida de la dictadura, la fam, la desocupació i la violència. La funció de l’assalt al Capitoli estava premeditada i havia estat construïda sobre una constel·lació de ficcions interrelacionades i creades amb la mateixa intenció. Principalment, que el coronavirus no existeix, que les eleccions han estat robades per una xarxa de poderosos demòcrates satànics, pedòfils i caníbals i que Donald Trump és un heroi solitari que lluita contra les clavegueres de l’Estat per protegir els nens i salvar la nació. Ficcions creades i distribuïdes de manera massiva i clandestina en campanyes que no van sortir a la ràdio ni la televisió, sinó que van ser invisibles per a la resta dels ciutadans, els mitjans i les autoritats, però visibles i rendibles per a Facebook, el seu canal principal.
La Primavera Àrab no es va gestar a Facebook; l’assalt al Capitoli sí. No pas a la web fosca ni en plataformes “especials” com Parler, Gab o Voat ni en fòrums “especials” com 4Chan o 8kun, sinó les dues plataformes globals massives —Facebook i YouTube— que distribueixen prou desinformació perquè persones decents surtin al carrer sense màscares, deixin de vacunar els seus fills i entrin armats en una pizzeria. Suficient perquè persones trastornades matin desenes de desconeguts en una sinagoga, una escola o un club. Són dos monocultius informatius on la por prospera a l’ombra canalitzada per l’oportunisme polític i aflora oportunament en forma de violència col·lectiva.
Sí que s’assemblen en una cosa. Les fotografies i el vídeos publicats pels assaltants al Capitoli per celebrar el seu triomf han estat rastrejats per les autoritats per identificar el major nombre d’assaltants, igual que van fer els nous règims que van substituir la revolució per detenir-ne els líders i fer-los desaparèixer. També s’assemblen en el fet que les dues van fracassar pels pèls. Fa deu anys vam sobrevalorar la fragilitat de l’autoritarisme, desitjant que les eines de la globalització i la marxa imparable de la història fossin suficients per sufocar-lo. El 6 de gener de 2021, el dia del assalt al Capitoli, vam aprendre que també la democràcia és fràgil. I que l’oportunisme nihilista que domina l’última versió del capitalisme podria ser suficient per destruir-la.
Fa deu anys, la integració del món àrab en un mercat global marcat per l’accés massiu a les telecomunicacions va posar en alça la virtut democràtica enfront del règim. Avui la crisi econòmica, l’oportunisme financer i la pandèmia han condemnat a l’atur permanent molts dels que planegen ara el proper assalt, deixant que la seva por i la seva humiliació siguin presa fàcil de les notícies falses, les campanyes fosques i les mentides de líders com Trump. Així s’explica com la lluita de classes va crear als Estats Units les circumstàncies i les condicions que van permetre que un personatge mediocre i grotesc representés el paper d’heroi. Dues generacions d’obrers nord-americans que van perdre la feina amb la crisi en un país que abandona i deshumanitza el seu excedent laboral.
Tot això podria canviar. Les mateixes estructures que intoxiquen la imaginació col·lectiva també es podrien revertir per proporcionar consol i suport en lloc d’odi, por i autodestrucció. Però algú ha de pagar per elles, igual que han pagat per les altres. Perquè Facebook no és ni serà mai la plaça, sinó la simulació d’un centre comercial. La plaça és el lloc on hi ha els teus veïns, la teva veritable comunitat.
