Integrants del Mietshäuser Syndikat, el sindicat de les cases de renda, expliquen el model d’apropiació col·lectiva de l’espai i presenten projectes d'accés a l'habitatge amb plantejaments i contextos molt diferents.

«Això es casa nostra!» explica el model solidari de Mietshäuser Syndikat (syndikat.org), el sindicat de les cases de renda, amb què grups econòmicament febles poden accedir a un habitatge de propietat comuna. La propietat comuna, l’autoorganització i la solidaritat són els valors que defineixen el Mietshäuser Syndikat. Una societat que aplega més de 160 projectes d’accés a l’habitatge de tipus molt divers, tant en entorns urbans com rurals.

Al llarg de la pel·lícula diversos integrants del sindicat expliquen el model d’apropiació col·lectiva de l’espai i presenten projectes amb plantejaments i contextos molt diferents. Des de viles unifamiliars reconvertides en agrupacions plurifamiliars fins a urbanitzacions rurals, passant per centres culturals o espais productius.

La ciutat convertida en tauler de joc econòmic. L’habitatge convertit en producte immobiliari com a bé d’inversió que ofereix més seguretat i fins i tot més rendiment que productes financers més volàtils. L’habitatge arriba a ser un dret de difícil accés, com altres elements essencials per a la vida i està subjecta a la fluctuació dels mercats omnipresents i omnipotents. Aquests extreuen rèdit de l’esforç col·lectiu que construeix i proporciona valor a la ciutat on s’estableixen aquests habitatges. Parasitar el que es públic en benefici del que es privat.

Aquesta pugna entre el que és privat i el que és públic i la dificultat d’accés a l’habitatge constitueixen una constant en bona part de les ciutats del planeta, però no es tracta d’una cosa només de la nostra època. Tampoc no ho són les iniciatives per pal·liar-la que s’han anat succeint al llarg de la història, tant autònomes com per part de l’estat.

Das ist unser Haus! presenta una de les possibles solucions d’accés a l’habitatge, introduint-hi el vector de la propietat comunitària, a mig camí entre la privada i la pública. El Mietshäuser Syndikat retratat en el documental no pretén modificar les regles del joc. Amb un enfocament radicalment pragmàtic, pretén jugar amb les mateixes regles, però amb un objectiu totalment diferent.

Per fer-ho, utilitza les eines pròpies del sistema, configurant una singular trama societària. Proposa l’agrupació de dues societats. L’una és el Sindicat, l’altra és una societat d’habitatges que vol adquirir i renovar un edifici per crear nous habitatges, o adquirir l’edifici on ja es viu. Totes dues es constitueixen com a societats limitades. El Sindicat actua com a soci inversor de la nova societat i es reserva el dret a veto per evitar que la societat d’habitatge decideixi en un futur vendre l’edifici i obtenir-ne benefici econòmic. Els fons del Sindicat es generen al llarg del temps, amb una part dels lloguers meritats per les societats d’habitatge, quan aquests ja han amortitzat la inversió inicial de compra i reforma.

La diferència amb altres fons d’inversió és que l’objectiu del Sindicat no és el benefici econòmic, sinó proporcionar habitatge de qualitat assequible per als seus afiliats. Es pretén que aquests tinguin la tranquil·litat de disposar del seu habitatge a llarg termini i evitin en qualsevol moment ser desnonats a causa de la venda de l’immoble, una pujada inassumible del lloguer o qualsevol altre motiu.

Habitatge de qualitat no és, en aquest cas, un epítet gratuït. Des que l’habitatge va passar a ser un dels principals focus d’atenció dels arquitectes, situar-se fora dels paràmetres del mercat immobiliari i el seu sistema de valors ha afavorit molt sovint solucions socialment i especialment destacades i fins i tot pioneres.

La revolució industrial va produir exemples rellevants d’habitatge col·lectiu com el Familistère de Guise,[1] en què les condicions de vida dels apartaments eren molt superiors a altres de similars de l’època, acompanyat d’un plantejament de participació empresarial. El període d’entreguerres va requerir la dedicació de les avantguardes europees al tema de l’habitatge, que van aportar solucions al problema de la insalubritat i l’escassetat. Sota el lema Grans arquitectes per a habitatges petits, Adolf Loos va dirigir l’oficina d’assentaments de Viena, en la qual, juntament amb noms com ara Joseph Frank o Margaret Lihotsky[2] va tirar endavant projectes d’habitatge per pal·liar l’important dèficit que patia la ciutat. Des de llavors, l’habitatge públic ha estat un laboratori[3] per trobar fórmules innovadores dins de la distribució d’aquestes i afavorir noves maneres d’habitar.

Les fórmules alternatives d’accés a l’habitatge i/o a la propietat permeten portar encara més lluny aquesta reformulació d’habitar i generar des del fet col·lectiu propostes habitacionals de gran qualitat arquitectònica.

Concebre l’habitatge des del que és col·lectiu permet explorar les possibilitats espacials més enllà de la simple agregació d’habitatges individuals. Equipaments de serveis comuns, accessos i espais interiors o exteriors que permetin i fomentin la socialització dels habitants, habitacions addicionals separades de les unitats d’habitatge, però compartides per aquestes, o locals destinats a l’activitat productiva i/o comercial cooperativa són només algunes de les possibilitats que ofereixen els habitatges concebuts des de la propietat col·lectiva, «luxes» que no s’han de finançar necessàriament amb capital[4].

Si es pot concebre l’habitatge des del que és col·lectiu amb els avantatges que comporta, també podem concebre de manera col·lectiva la ciutat, l’estat, el planeta.

I és que potser no hi ha ni cases, ni ciutats, ni planetes de ningú.