Oficines, locals de planta baixa i entorns públics: l’espai físic és un recurs valuosíssim per redreçar el món després de la dolorosa irrupció del coronavirus.

Que les nostres vides són cada cop més virtuals és una realitat com un temple. Des del 2020, la majoria de les reunions presencials han estat substituïdes per videotrucades amb Zoom o Teams. En termes més generals, la pràctica del teletreball, que alguns sectors de la població ja havien dut a terme abans de la crisi de la COVID-19, s’està implantant a un ritme sense precedents, i es preveu que en el futur es mantindrà aquesta tendència.

Com a conseqüència d’aquestes novetats, els gurus mediàtics han fet conjectures sobre els canvis que tindran lloc a llarg termini, i molts fins i tot han predit la mort imminent de la ciutat i la possible desaparició de les oficines. (1) Tanmateix, estic convençut que aquests escenaris no es materialitzaran, per motius diversos, en bona part relacionats amb l’estructura de les xarxes socials, que depenen fortament de les interaccions a l’espai físic.

Fou el sociòleg Mark Granovetter qui, a la dècada dels setanta, va estudiar els conceptes de “vincles febles” i “vincles forts”. (2) Els febles fan referència a les relacions entre coneguts ocasionals, per oposició als forts que mantenim amb les persones que formen part del nostre cercle íntim, inclosos els amics dels nostres amics. En paraules de Granovetter, “el grau de coincidència de les xarxes d’amistat de dos individus depèn directament de la fortalesa del vincle entre ells”.

Una xarxa social sana ha de tenir tant vincles forts com febles. Mentre que els primers ens aporten una sensació de seguretat i estabilitat, els segons resulten especialment útils per connectar-nos amb a un ventall més ampli de persones i altres cercles socials, per introduir-nos a idees noves, per qüestionar les nostres idees preconcebudes i per fer-nos conscients del món més enllà del nostre entorn immediat. Dit d’una altra manera, els vincles febles són un pilar essencial per gaudir d’una vida cívica sana, ja que generen confiança, empatia i complicitat entre persones que pensen diferent.

Abans de l’esclat de la pandèmia, el nostre laboratori del Massachusetts Institute of Technology (MIT) es va embarcar en un projecte de recerca amb l’objectiu d’estudiar les xarxes de comunicació de les persones. (3) Després de compilar dades anònimes dels servidors de correu electrònic del MIT, la nostra anàlisi inicial va revelar que durant els períodes de confinament l’alumnat, el professorat i el personal administratiu aparentment s’intercanviaven missatges en grups més petits i estrets, la qual cosa indica que quan sortim de l’espai físic i passem a dependre en gran mesura —si no exclusivament— de canals de comunicació virtuals, els vincles febles experimenten un desgast. Com més temps es perllonga el nostre abandonament dels llocs físics compartits, per motius de precaució, més s’agreuja aquesta situació. Connectar exclusivament amb els nostres cercles més estrets és preocupant, com hem observat en estudis més generals sobre les interaccions a la xarxa a mesura que han anat evolucionant en els últims anys. Les plataformes virtuals —i els algoritmes que les reforcen— ens proporcionen continguts que confirmen les nostres preferències i les nostres idees preconcebudes. En conseqüència, tendim a seleccionar el que volem veure a internet, parlem exclusivament amb persones properes a nosaltres a través de FaceTime i WhatsApp i, en aquest procés, descartem qualsevol contingut que ens desagrada. Aquest pas cap a una socialització virtual dirigida podria fins i tot haver contribuït a l’increment de la polarització política que hem viscut en els darrers mesos, en què els efectes negatius de la “supressió” de l’espai físic han acabat traspassant de l’àmbit digital al món real.

Com a dissenyadors, no podem evitar preguntar-nos: què podem fer per tornar a integrar l’espai físic a les nostres vides i aconseguir que tingui més rellevància en un context social tan ràpidament canviant com l’actual? Per poder dur a terme aquesta tasca, jo faria una distinció entre tres entorns adjacents.

El primer és l’espai de les oficines. Les empreses farien ben fet de no desentendre’s del tot de les oficines, (4) pensant tant en el benefici propi —les idees noves, innovadores i col·laboratives són imprescindibles per tenir èxit— com en el benestar de les societats on realitzen la seva activitat. Com a alternativa, poden permetre que els seus empleats es quedin a casa més sovint i alhora emprendre mesures per garantir que el temps que els treballadors passin a l’oficina afavoreixi la creació de vincles febles.

Això implicaria, per exemple, transformar les plantes tradicionals, projectades per facilitar l’execució de tasques en solitari, en espais més oberts i dinàmics que fomentin l’anomenat “efecte cafeteria”. (No hi ha res que faciliti més la creació de vincles febles que compartir taula per dinar en una cafeteria.) A partir d’aquí poden sorgir nous dissenys més radicals, amb els quals es busquin maneres de propiciar la serendipitat, com ara a través d’espais coreografiats i “basats en esdeveniments”.

En segon lloc, tenim els immobles a peu de carrer. Reservats tradicionalment per a les xarxes minoristes locals, així com per als negocis d’alimentació i begudes, les plantes baixes han estat durant molt de temps un punt neuràlgic de la vida social urbana. No obstant això, en les últimes dècades, el model tradicional d’establiments físics de les ciutats ha patit una desestabilització a causa de les ràpides transformacions de les tendències comercials, primer amb les botigues dels centres comercials i ara amb el comerç electrònic. El coronavirus i la reestructuració dels nostres hàbits de treball han suposat un nou revés per a molts negocis, incloent-hi els bars i restaurants, que van ser un motor de la recuperació del sector després de la crisi financera del 2008.

A tot Europa, i també a altres indrets, des de Boston fins a Tòquio, els centres urbans s’enfronten a la problemàtica dels establiments a peu de carrer. ¿Realment ens podem permetre el luxe de prescindir d’una institució històrica com aquesta? Fa poc, l’extinent d’alcalde de París em va dir: “Pensem en la riquesa de la vida urbana de París. No seria mai possible sense la infinitat d’activitats comercials que omplen els carrers.” Aquesta pèrdua empobriria no solament l’economia, sinó també els nostres fonaments socials i culturals.

Reduïts a la mínima expressió, els establiments a peu de carrer exerceixen el seu rol històric de facilitadors de les trobades i del diàleg social, alhora que consoliden l’abast de l’espai públic i en difuminen els límits. Si bé és important dedicar parts de l’espai a afavorir les activitats comercials existents, en podríem ampliar l’ús perquè hi tinguin cabuda múltiples iniciatives de barri. Penso, per exemple, en locals de coworking, tallers de fabricació digital, entitats sense ànim de lucre, comunitats d’emprenedoria jove o punts d’agricultura urbana i de voluntariat. Una estratègia de revitalització com aquesta obriria les plantes baixes a un ecosistema més ampli de participants i la transformaria en un intermediari entre els barris i el conjunt de la ciutat. Per assolir aquests objectius cal la implicació de les autoritats a escala local i internacional. En el context europeu, els programes de regeneració de molts municipis depenen dels fons del pla NextGenerationEU (5) de la Unió Europea. Els organismes de govern municipals també exerceixen molta influència a l’hora d’actualitzar el marc regulador i aporten una major flexibilitat a projectes diversos. Com més agilitat s’aconsegueixi a través de consorcis publicoprivats, més col·laboracions beneficioses per a la societat sorgiran. Milà és una de les ciutats pioneres en aquest àmbit: els projectes de renovació dels barris de Porta Nuova i Milan Innovation District (MIND) subratllen la idea de fer confluir la ciutadania a peu de carrer. (6) A la ciutat del futur, les eines digitals, des dels sensors fins a la internet de les coses, podrien oferir als ciutadans formes de comunicació innovadores.

I finalment, en tercer lloc, hem de posar el focus en l’espai públic, que ha de ser accessible per a qualsevol persona, sense restriccions i en tot moment, per dret propi. Situat a tocar dels locals de planta baixa, l’espai públic va néixer amb una clara vocació social. A causa de la seva característica inconfusible —la inevitabilitat—, permet cultivar els vincles febles d’una manera que difícilment es pot aconseguir per internet. Els carrers, els parcs i les places són espais de convivència, els únics llocs on convergeixen tots els membres (o si més no la majoria) de la societat.

Independentment del seu origen, els ciutadans no tenen més remei que compartir les mateixes voreres, han de presenciar situacions de sensellarisme i es veuen obligats a fer un bot per esquivar una bicicleta. En aquest espai en disputa i en conflicte, les realitats que preferiríem evitar són plenament visibles; de fet, el caràcter pertorbador de l’espai públic és precisament allò que el fa necessari.

El Senseable City Lab del MIT va dur a terme un estudi en col·laboració amb el Reial Institut de Tecnologia d’Estocolm (KTH). (7) A través de dades geoetiquetades de Twitter, l’equip de recerca va analitzar on i quan tenen lloc els contactes entre individus d’orígens diversos a la capital sueca. Les seves conclusions posen de manifest que el disseny de la ciutat és fonamental per superar l’aïllament ètnic i socioeconòmic. Alguns barris de la ciutat poden ser més diversos que altres, però totes les places i altres formes d’espai públic constitueixen invariablement el context principal de la comunicació intergrupal.

Es tracta d’un procés que no sempre és idíl·lic. Si els espais públics han estat durant molt de temps un punt neuràlgic de barreja social, també han estat un camp de batalla de conflictes polítics, així com un caldo de cultiu de fenòmens socials que han canviat el curs dels esdeveniments. Des de la Revolució Francesa fins a la Primavera Àrab, els col·lectius desencantats han sortit al carrer, l’únic lloc on no se’ls pot ignorar. L’any passat, desenes de milers de manifestants d’arreu del planeta van atraure l’atenció del món sencer arran de l’assassinat de George Floyd a mans de la policia de Minneapolis malgrat els estralls de la pandèmia. (8) La immensa majoria de les protestes van ser admirablement pacífiques, tot i les tàctiques pròpies d’un estat policial i els actes vandàlics marginals en diverses ciutats dels Estats Units, com ara Portland i Washington. En el passat, altres moments com aquests han estat esguerrats per la violència i la repressió. En un altre punt del planeta, a Hong Kong, durant les protestes del 2019, la força dels vincles febles es va fer vívidament palesa per persones que no es coneixien entre elles i es donaven suport pràctic i emocional mentre es manifestaven pels carrers habitualment plens de cotxes. (9)

Quan sortim del pou d’aquests confinaments tan desestabilitzadors, hem d’animar la gent a repoblar els espais públics fent referència a la seva idoneïtat per a la concòrdia i la reconciliació. Els espais fallits són aquells on s’ha impedit que les persones puguin interrelacionar-se en condicions d’igualtat, a causa de les restriccions imposades per la segregació residencial i unes forces d’ordre públic discriminatòries. Per poder garantir allò que el sociòleg francès Henri Lefebvre va denominar el “dret a la ciutat”, (10) hem de començar per corregir la ciutat.

Les polítiques inclusives són el primer pas per empoderar els ciutadans en l’adopció d’un compromís recíproc. A Estocolm, sembla que un dels elements d’integració social més efectius de la ciutat és el districte universitari del KTH, encimbellat dalt d’un turonet al nord de la ciutat. Allà, estudiants i empleats diversos de la universitat que viuen a tota l’àrea metropolitana es congreguen en un campus físic compartit i, en fer-ho, creen una comunitat experiencial, intel·lectual i emocional. Sense obertura al diàleg i a la confrontació, fins i tot els espais públics més inclusius tenen límits.

Oficines, locals de planta baixa i entorns públics: l’espai físic és un recurs valuosíssim per redreçar el món després de la dolorosa irrupció del coronavirus. I si volem maximitzar l’impacte d’aquest espai, hem d’oferir a cada ciutadà la possibilitat d’expressar-se i col·laborar a fi i efecte de construir col·lectivament un discurs social. La crisi de la COVID-19 ha fet palès que disposem d’eines per estar connectats des del cim d’una muntanya —o des de la cuina de casa, si es vol. Ara el gran repte és potenciar l’espai físic perquè puguem baixar de tant en tant dels nostres cims aïllats. Això implica treballar pel ressorgiment d’aquest espai de tal manera que en surti reforçat el seu principal valor: la capacitat de cultivar tots els vincles que ens uneixen.