El filòsof català creu que avui dia la ciutat ho és tot: l’espai on s’enfronten interessos contraposats sobre allò comú. Al seu parer, aquesta doble dimensió permet detectar qui es permet ser agent actiu de la societat o no i, per tant, qui es permet ser visible.
Espais compartits va enregistrar aquesta conversa amb Xavier Antich al febrer del 2013, quan el filòsof va visitar el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) per conversar amb Joan Margarit en una conferència anomenada «La Ciutat», emmarcada dins el cicle «En comú». Antich defensa que «del que passa a les ciutats depèn la mateixa naturalesa del sistema democràtic». En aquest sentit, assenyala que la ciutat avui dia ho és tot. Hi trobem «interessos per alliberar del domini públic i del control comú espais, territoris dispositius i estratègies», i, d’altra banda, «un cert contrapoder que el que busca precisament és fer créixer aquest espai en comú, sotmès a voluntat i a decisió públiques».
Per tant, aquesta doble dimensió de la representació, que és política i estètica, «permet detectar qui és visible i qui no, qui és subjecte actiu o a qui se’l condemna a ser només subjecte passiu en tota aquesta gestió». Per exemplificar-ho, comenta la decisió de si una mesquita pot ser instal·lada o no al centre d’una ciutat: «decisió que no afecta només la distribució de l’espai físic, sinó que afecta la qualitat democràtica, de la vida, en aquest espai físic».
Pel que fa al seu espai públic preferit, Antich evoca aquells espais que són més aviat fruit d’accidents –com, per exemple, solars derruïts en cruïlles– i que, tot i ser més aviat evitats formalment, la mateixa vida urbana els dota immediatament d’usos. Així doncs, els seus espais públics preferits serien aquells espais «més vitals, més dinàmics, que canvien pràcticament setmana rere setmana per l’ús que la mateixa ciutadania en fa». És a dir, espais on la connotació grega de ciutat, polis –espai polític, de transformació– esborra la llatina, urbs –espai físic–: aquells llocs on «la polis genera nous usos de la ciutat més enllà d’allà on la definició dels espais físics ho permeti ja».
