El jardiner és un humanista. Quines idees ens ajuden a imaginar els jardins del segle XXI?
El jardiner del segle XXI s’ha adonat que ja no pot treballar sol. Sap massa coses i sap massa el que no sap. Ha entès que el XXI serà el segle de les intel·ligències col·lectives. És conscient del potencial que el jardí formi part de l’ecosistema urbà, el dels humans, i que sigui accessible a tothom en formes múltiples, però sap que només serà possible si se n’entén la complexitat.
Té coneixements del present i del passat. Sap on trobar-los. I té l’experiència del seu dia a dia que li permet estar centrat i no perdre’s en la immensitat de la informació que l’envolta. Al jardiner del segle XXI li cal ser selectiu, sap que res no és fix ni etern. Ha de treballar amb gent pacient i visionària i que no busqui resultats específics ni immediats. Sap que plantar un arbre jove fa que l’arbre s’adapti amb facilitat a les condicions del lloc, perquè l’arbre per ser arbre necessita el seu temps. Sap que el jardí del segle XXI ha de tenir diferents actors. Amb ell només no n’hi ha prou, i busca còmplices que fugin d’eslògans i de veritats simples, ja que el jardí del segle XXI és quelcom molt complex.
Ja ho havia experimentat amb la seva pròpia observació, però ara sap que ha de tenir un objectiu ambiciós i llunyà i per arribar-hi ha de ser capaç d’adaptar-se contínuament. En la presa de decisions sap que ha de triar en funció del moment, però pensant a llarg termini. Els éssers vius amb qui treballa tenen cicles diferents, sobreposats, infinits i entrelligats, aparentment interromputs; els éssers vius, al cap i a la fi, som Un. El jardí és la superposició de moments que criden l’atenció, d’estadis de desenvolupament que brillen i es destaquen en instants precisos. Gràcies a què pertanyen a una unitat superior, sobreviuen part de les seves vides en l’anonimat i només així aquesta brillantor momentània que percebem és possible periòdicament.
Per al jardiner del segle XXI, un arbre és aquell arbre concret, arrelat en un substrat concret, associat a altres organismes concrets, en un clima concret, i per això per a cada arbre té una resposta diferent. No li valen els catàlegs, ni les llistes ni les teories generalistes. De la mateixa manera que s’entén que no hi ha cap ésser humà repetit, no hi ha cap planta repetida. També sap que és impossible posar preu a un arbre, perquè un arbre és únic, i encara menys no li passaria mai pel cap valorar-ne el benefici, de la mateixa manera que no és possible valorar el benefici que ens aporta un fill o un germà, o un amic proper o llunyà.
I encara que entén l’obsessió dels humans per fixar, classificar i categoritzar, sap que cada vegada que se segrega informació es perd quelcom que és únic de la història particular de cadascun dels éssers vius. Sap que és el moment de tornar a muntar les peces d’un món que per ser explicat va ser desconstruït. I és optimista. La tasca de tornar-les a ajuntar serà imperfecta, perquè les peces són incompletes i sempre ho seran, d’incompletes. En aquest nou assemblatge, noves associacions seran possibles, més inclusives i complexes, i emergiran, probablement, noves formes d’entendre el món, obertes, que ens donaran motius per decidir com volem ser humans al planeta en què vivim.
El jardiner pensa sovint en com millorar quelcom que ja va ser quasi excel·lent. Pensa en l’actitud invisible, que històricament ha creat grans obres, l’actitud d’observar, de provar, d’acceptar, d’incloure, d’acumular, de combinar, i li interessa, de sobte, més l’actitud que el resultat final de l’obra en qüestió. Perquè en l’actitud hi troba l’essència, el motor que fa que les coses siguin d’una manera. I cada vegada que visita un jardí de veritat, pot identificar aquesta actitud imperceptible, i sap també que probablement algú en el món de la ciència explicarà ben aviat i de manera més intel·ligible com funciona aquesta essència que és imprescindible perquè un jardí sigui jardí. I aquest quelcom invisible probablement no es podrà mesurar, i això serà bo. En l’actitud, hi troba el futur. Hi troba els protocols per seguir investigant i construir sobre el que ja ha estat construït.
El jardiner del segle XXI ha decidit lliurement posar límits a la seva pròpia llibertat, perquè és un privilegiat que, si mira endarrere, sap que els seus privilegis van a càrrec d’altres. Sap, també com a privilegiat, que les limitacions són fonts poderoses i fèrtils de creativitat.
Com més restriccions més camins concrets es poden elegir, més a fons cal anar. Sap que parteix, però, d’una base que algú ha forjat prèviament. Sap que aquelles obres que descriuen la realitat es poden transformar en eines poderoses de treball. Però també és conscient que res no es pot congelar. El jardiner del segle XXI pensa en potencials, en possibles escenaris futurs, i visualitza nous pactes, noves maneres de conviure en l’ecosistema humà, que siguin més inclusives, que s’informin d’intel·ligències encara no presents, però preparades per ser-hi.
El jardiner es considera humanista, i sap que la raó, en algun moment, va oblidar-se de l’ànima i va relegar a quelcom inferior aspectes com l’empatia, la generositat, la prudència i la creativitat. I el temps.
I perquè és un humanista complet, sap que la raó i l’ànima han d’anar de la mà.
I la raó ha d’incloure el temps que conté informació, del present, del passat, del futur, en la seva atmosfera, en forma d’energia. El temps en sentit d’espai que permet que els fets sedimentin, per llunyans que siguin, del futur o del passat. I per això té per costum buscar en els calaixos idees oblidades que li donen llum. Igualment busca amb molt d’esforç la veu transparent dels tímids i marginats.
El jardiner del segle XXI sap que l’únic camí és el de les intel·ligències col·lectives, i en part això li dol profundament, perquè està arrelat a cànons de bellesa del passat. Sap que n’ha d’incorporar de nous, perquè els del passat són el producte de l’asimetria entre privilegiats i no privilegiats. I busca formes noves de bellesa que se sumen a les que ja no tenen context, a les que han quedat seleccionades pel pas del temps.
D’altra banda, el jardiner sap que les intel·ligències col·lectives no tenen res a veure amb els populismes als quals ens hem acostumat, i veu com una altra vegada es repeteix la història. Gran part d’aquestes intel·ligències queden relegades als insignificants, als que dubten, als lents, als tímids, als que parlen poc. El jardiner hi veu molt de potencial, perquè, entre altres coses, representen interessos molt profunds, no obvis, llunyans i originals.
I sabent això, el jardiner és pregunta com, què i amb qui celebrar. Fuig dels predadors com qualsevol ésser viu en fugiria, i evita les monocultures, perquè com a jardiner sap que tot el que és simplista empobreix l’entorn. Busca quina és la manera de celebrar, i probablement el que busca té a veure amb el retrobament i la conversa, amb les decisions preses en el camí i els enllaços encara per establir. La celebració dels fets que envolten les obres que li permeten imaginar altres escenaris potencials, també possibles. Vol celebrar i portar a la superfície la possibilitat de noves relacions encara per descobrir, entre nosaltres, els humans i entre els humans i els altres éssers vius.
El jardiner del segle XXI és un ésser humà solitari, prudent i callat, i com més coses sap, menys coses té a dir.
