El filòsof francès reflexiona sobre el canvi que ha experimentat els darrers anys l’espai públic, el qual identifica com aquell espai on té lloc el debat polític.
Espais compartits va enregistrar aquesta conversa amb Luc Boltanski al febrer del 2015, quan el filòsof i sociòleg va visitar el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) per impartir la conferència «Riquesa i crítica», dins el cicle «Debat de Barcelona 2015 - Prendre la paraula». Sempre des d’una perspectiva francesa, el filòsof destaca durant la conversa com ha canviat l’espai públic, el qual identifica –sense arribar a explicitar-ho–, com aquell espai on té lloc el debat polític.
Només començar, adverteix que l’espai públic «és un problema extremadament complicat, avui dia». Durant els anys vuitanta a França, explica, aquest tenia una gran importància: molta gent llegia sobre espai públic com a reacció política als anys marxistes. Aquesta reacció anava acompanyada, a la vegada, d’una sèrie de reivindicacions i protestes a l’espai públic, com ara la defensa dels drets humans i de la democràcia.
Continuant reflexionant sobre l’antic espai públic, Boltanski revela com en el seu treball «La denúncia» va fer servir com a font de treball les cartes al director de Le Monde. Aquesta lògica –la denúncia pública de les injustícies ocorregudes en l’espai públic–, insinua, és precisament el motiu del naixement dels pamflets i de la premsa: la interpel·lació directa des d’una plataforma «situada al cor de l’espai públic» i «on el poble sobirà exerceix de jutge».
Però «avui, està clar que s’ha acabat l’època en la qual l’espai públic tenia una estructura centrada al voltant de la premsa i els grans mitjans». Per exemplificar-ho recorda que, fins fa quinze anys, els terroristes necessitaven els periodistes per projectar-se al món, mentre que ara «disposen de les seves pròpies vies de producció d’opinió amb mitjans del tot nous».
A l’hora d’escollir el seu espai públic preferit, el filòsof fa referència a les trobades organitzades per la Société Louise-Michel en un cafè del XXè districte parisenc, el qual actua alhora com un petit centre cultural. Aquestes xerrades intenten fer un retrat de la situació actual de les idees de l’esquerra, i s’hi apleguen tant intel·lectuals com gent del barri –joves i sexagenaris–: «es pot dir que és un espai públic; cadascú diu el que vol. No és sempre d’un nivell intel·lectual extraordinari, però jo no he faltat pràcticament a cap sessió».
