Els suburbis dispersos basats en l’habitatge unifamiliar i el vehicle privat van ser l’escenari principal del somni americà. Sorgits en una època en què el combustible era abundant i barat, han afavorit un estil de vida que es revela cada vegada més insostenible. Què passarà amb ells quan escassegin els combustibles fòssils?
Després de la Segona Guerra Mundial, el fenomen del «suburbanisme», esperonat per la popularització del vehicle privat, es va convertir en paradigma del somni americà i va estendre un monocultiu residencial sense cap relació amb les estructures urbanes tradicionals. The End of Suburbia retrata un model de creixement urbà basat en la dependència de l’automòbil i, per tant, del petroli, i apunta a les implicacions polítiques subjacents. El documental sosté que aquest model està destinat al fracàs, ja que l’esgotament del petroli és imminent si es confirma l’àmpliament consensuada teoria del pic de Hubbert (Peak oil), que prediu l’esgotament de les reserves de cru extraïble abans del 2020.
El film no aprofundeix en les qüestions espacials, arquitectòniques o socials del model, com ho faria el documental canadenc Radiant City (Jim Brown i Gary Burns, 2006), tot i que sí que fa una breu pinzellada de l’origen històric de l’sprawl per mitjà d’imatges d’arxiu seleccionades amb cura. I és que, ja fos per una mala interpretació dels components socials de la ciutat jardí d’Ebenezer Howard, pels excessos del patriotisme nord-americà en la seva aposta per potenciar la inversió i l’ocupació a través de la Federal Housing Administration i els programes d’ajuda als veterans de la Segona Guerra Mundial, per la pressió de les corporacions automobilístiques i petrolieres, o bé per l’existència d’un pla deliberat per alienar les classes mitjanes de la seva ciutadania mitjançant la implantació d’un tipus d’urbanització individualitzadora que fomentava un desig bucòlic, la caseta amb jardí, el cas és que un model que va sorgir i es va multiplicar als Estats Units es va acabar exportant a tot el planeta, incloent-hi Europa. Des d’Ontario fins a Xangai, passant per Dubai, Mèxic o Madrid, l’habitatge unifamiliar aïllat cobreix el territori amb una catifa d’espai privat en què l’espai públic queda reduït al mínim ample necessari per al pas dels vehicles i a una vorera que és, en la majoria dels casos, testimonial. És difícil entendre com en contextos climàtics, orogràfics i culturals tan diferents es pot haver reproduït una tipologia idèntica.
Potser, com passa amb la teleporqueria, la ciutat suburbial no és tant el que «la gent» demana com el que a «la gent» se li ofereix. Tal vegada aquesta oferta es redueixi a un plantejament de rendibilitat econòmica segons el qual seria més profitós construir habitatges seriats en parcel·les sense valor urbà que endinsar-se en la complexitat del nucli consolidat. En tot cas, el seu imaginari causa a la vegada repulsa i fascinació entre molts cineastes. No són pocs els films en què el suburbi apareix com a teló de fons o fins i tot com a protagonista de la narració. El documental The End of Suburbia es nodreix dels Prelinger Archives, que contenen multitud de peces audiovisuals relacionades amb el suburbi i l’automòbil. En grans èxits de taquilla com American Beauty (Sam Mendes, 1999) o Edward Scissorhands (Tim Burton, 1990), el desordre interior dels protagonistes contrasta amb l’aspecte afable i aparentment perfecte dels barris suburbials. En el mateix escenari estan confinades les vides de les protagonistes de sèries com «Desperate Housewives» (Marc Cherry, 2004) o «Mad Men» (Matthew Weiner, 2007). És destacable el cas de The Truman Show (Peter Weir, 1998), rodada a Seaside (Florida), que, malgrat semblar un decorat, és una població real, exemple de «New Urbanism» i dissenyada segons criteris de perfecció similars als del plató de televisió on viu el protagonista. Fins i tot hi ha casos inversos on la urbanització real sembla estar inspirada en un decorat. És el cas de la ciutat de Celebration, la versió més edulcorada del suburbi americà, creada per Disney, que bé podria haver estat el decorat on transcorre The Stepford Wives (Bryan Forbes, 1975), on les esposes són suplantades per robots que mantenen l’harmonia veïnal i familiar.
Tanmateix, tal com la realitat va dinamitar el somni de Celebration quan van proliferar robatoris, crims sexuals, assassinats o els intercanvis de parella, sembla ser que l’actualitat contradiu d’alguna manera la tesi de The End of Suburbia. Hi ha qui manté que el món no s’està tornant cada vegada més urbà, sinó cada vegada més suburbà. Per això, seria raonable buscar formes de densificar els teixits urbans, fomentar el transport col·lectiu, hibridar usos o reforçar l’espai públic per recuperar la urbanitat de la ciutat. És el que es planteja en el documental Aprendiendo del New Urbanism, que acompanya la publicació Postsuburbia, coordinada per Zaída Muxí, o també Ellen Dunham-Jones a la conferència «Retrofitting suburbia», de manera certament optimista. En contraposició a aquestes actituds, trobem el que podria ser l’evolució darwiniana del suburbi cap al més polèmic i potser sinistre barri tancat. Aquest ja no és un barri «ideal», sinó tota una «ciutat tancada» que ofereix als seus habitants el que necessitin i els deslliura d’haver de preocupar-se per la violència d’extramurs. Paradoxalment, fins i tot els responsables de generar aquesta violència exterior trien aquest recinte tan idíl·lic com a escenari de la seva tranquil·la vida familiar. Tal com ho faria Tony Soprano en acabar la seva jornada laboral.
