Un paratge perifèric amb una riquesa natural insòlitament preservada es fa accessible als londinencs perquè el coneguin, se l’estimin i el defensin d’una probable depredació urbanística.
[Juulia Kauste, Directora del Suomen Rakennustaiteen Museo (SRM) | Durada: 01:48]
FITXA TÈCNICA
Autors: Peter Beard_LANDROO M | Peter Beard, Alexander Gore, Sabbam Khan, Dingle Price, Gregory Ross, Mark Smith, Keita Tajima
País: Reino Unido
Superfície: 6.400.000 m2
Cost: 6.000.000 €
Projecto: 2003
Obres: 2006
Finalització: 2014
DESCRIPCIÓ
Els aiguamolls de Rainham són la major zona humida al nord de l’estuari del Tàmesi. Estan al límit oriental del Gran Londres, dins els termes de Purfleet, Thurrock i el districte londinenc de Havering, on hi ha el su- burbi que els dóna nom. Malgrat l’adjacència de la major àrea metro- politana d’Europa, mantenen bona part dels trets paisatgístics que els caracteritzaven a l’edat mitjana, quan eren usats per a la pastura de ramats. També s’hi ha preservat una gran diversitat d’aus migratòries i plantes rares, motiu pel qual tenen el major nivell de protecció ambi- ental del Regne Unit. Si el lloc va sobreviure a la depredació d’indústri- es i infraestructures perifèriques és perquè va ser un camp de tir de l’exèrcit fins l’any 2000, quan el van adquirir el districte de Havering i la Reial Societat de Protecció dels Ocells (RSPB).
El 2006, mentre s’iniciava una sèrie d’intervencions per millorar-ne l’accessibilitat, la reserva es va obrir al públic. Al centre, s’han mogut terres per reblir un antic abocador i generar una llacuna llimosa, mentre que els aiguamolls han quedat a banda i banda. Els de ponent, travessats per sis passarel·les d’acer patinable i connectats amb Rainham pel pont de Trackway, es dediquen de nou a la pastura. Als de llevant, propers al nucli de Purfleet, hi predominen els canyissars, que acullen un observatori ornitològic de la RSPB. Aquí i allà, s’han escampat ele- ments escultòrics de pedra de Portland que serveixen com a bancs o per rememorar el passat militar del lloc.
Des de la seva obertura, els aiguamolls s’han fet un lloc dins l’imaginari col·lectiu dels londinencs, que poden gaudir d’un paisatge silvestre sense allunyar-se de la ciutat. S’ha criticat que la introducció d’elements ex- cessivament antròpics distorsiona l’autèntica experiència d’un entorn salvatge. També que l’accés massiu pot malmetre irreversiblement un lloc tan fràgil. En qualsevol cas, l’accessibilitat és condició necessària perquè la gent conegui, estimi i defensi un paratge que, altrament, tin- dria els dies comptats.
David Bravo, arquitecte
